dilluns, 24 de desembre del 2018

Millor que una família

No em direu que el cartell no és magnífic.
Hirokazu Kore-eda té al darrera una sòlida carrera com a director de pel·lícules sobre les relacions familiars (bé, la meitat dels directors japonesos es dediquen precisament a això) amb títols com «Ningú no ho sap», «Després de la tempesta» o «De tal pare, tal fill». Amb «Assumptes de família» (el títol original vol dir «Família que furta a les botigues») s’endugué la Palma d’Or de Cannes, o sigui que poca broma.

El film ens introdueix al dia a dia d’un modest grup familiar que viu en una barriada de Tòquio. Malgrat que el pare té feina a la construcció i la mare en una bugaderia, complementen la seva magra economia amb petits robatoris a les botigues, actes en els quals és d’inestimable ajuda la col·laboració del fill preadolescent. Per la seva part l’àvia aporta una pensió que els permet compartir tots plegats un mateix sostre. En tornar a casa una nit, troben una nena petita a qui els seus pares maltracten i decideixen adoptar-la. A partir d’aquell moment esdevindrà una més de la família.

Durant bona part de la pel·lícula anirem contemplant amb detall la quotidianitat d’aquests personatges, que ens presenten la cara més desvalguda de la societat japonesa. Un habitatge enxubat, paisatges urbans de l’extraradi i unes vides marcades per la precarietat, no impedeixen que les relacions dins del grup siguin tan càlides com poc explícites. Diversos indicis van avisant que potser aquesta família no ho és tant per lligams de sang com per elecció, el que ens conduirà a una reveladora mitja hora final que és pura meravella.

De fet, tot el film és una filigrana de petits detalls encadenats, on la tendresa i la complicitat salta on menys te l’esperes. Queda clar que per a Hirokazu Kore-eda són més importants les relacions de conveniència, que no pas els lligams genètics, i no necessàriament menys cordials. Sempre es repeteix allò de que «la família no l’esculls», però potser és tan sols un clixé més, i que en el fons cadascú, si ho vol, pot fer-se una família a la seva mida.

Darrer treball de Kirin Kiki (l’àvia), que va treballar amb el director en cinc ocasions, apart de ser el rostre més inoblidable de la sobrevalorada «Una pastisseria a Tòquio».

4 comentaris:

  1. M'ha agradat però no tant com em pensava. De tota manera la intervenció dels 'serveis socials' m'ha recordat 'pàgines viscudes'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb el cinema japonès sempre hi ha una barrera cultural que cal traspassar i ens el fa inevitablement una mica distant.

      Elimina
  2. Sí, però tot i ser més antigues amb algunes d'Ozu o amb Ikiru, del Kurosawa m'hi he identificat més, tot i que això dels 'serveis socials intervencionistes' ja és més o menys el mateix aquí i allà, em temo.

    ResponElimina