Roeg, in memoriam

El 26 de novembre va morir Bernardo Bertolucci als 77 anys; però em fa una mica de mandra comentar-ho. Les seves altes pretensions d’intel·lectual d’esquerres aviat acabaren ofegades en superproduccions de gran pressupost. Quan aquestes no es van veure acompanyades per l’interès del públic, es va trobar abocat a obres marcades per la modèstia, sinó per la indiferència. La meva favorita seva és «El conformista» del 1970 (amb el trio magnífic Sandrelli, Sanda i Trintignant), encara que la primerenca «L’estratègia de l’aranya» pugui presumir de les estimulants presències d’Alida Valli i dels pernils de Parma.

Tres dies abans, el 23 del mes, moria als 90 anys Nicolas Roeg, cineasta britànic d’obra també interessantíssima tot i que menys coneguda, amb una època final de decadència o obscuritat equiparable a la del mestre de l’Emilia Romagna. He preferit rastrejar els seus films cabdals, molt més ben representats a Filmin que els de Bertolucci (que només disposa dels drets de títols menors), començant per «Walkabout».

Abans de dedicar-se a la direcció de pel·lícules, Roeg ja era un director de fotografia prestigiós. Va comandar la segona unitat de «Lawrence d’Aràbia» i s’ocupà de la primera unitat de «Doctor Zhivago», fins que diferències irreconciliables amb David Lean el deixessin fora del projecte. Seves són la fotografia de «La màscara de la mort vermella» de Roger Corman (adaptada a partir de Poe), la de «Farenheit 451» de François Truffaut (adaptada a partir de Bradbury), la de «Lluny del brogit mundà» de John Schlesinger (adaptada a partir de Thomas Hardy) i la de «Petulia» de Richard Lester (adaptada a partir de John Haase).

Amb aquest bagatge acumulat Nicolas Roeg ja mereixeria un nínxol a l’Olimp de les grans causes perdudes. El seu debut com a director, compartit amb el mig oblidat Donald Cammell, es produí l’any 1970 amb «Performance», cinta que no he vist, però que significà una de les intervencions més importants d’un tal Mick Jagger a la gran pantalla. De fet, Roeg ha estat un dels cineastes que més contactes fructífers ha mantingut amb estrelles del pop.

La seva pel·lícula següent, «Walkabout» (1971), s’esdevenia a Austràlia i presentava el cas extrem d’una noia adolescent (Jenny Agutter) i el seu germà petit (Luc Roeg), abandonats enmig del desert, quan el seu pare decidia etzibar-se un tret al cap. Un aborigen sorgit del no res (David Gulpilil) els salvava d’un mort segura. Film d’aventures iniciàtiques i amb rerefons ecologista, introduïa una de les figures estilístiques més característiques del director: l’alternança d’escenes paral·leles que s’esdevenen a temps i espais diferenciats.

«Don’t Look Now» (1973) (a Espanya es va titular «Amenaza en la sombra») adaptava un conte de Daphne du Maurier. Julie Christie i Donald Sutherland eren un matrimoni devastat per la mort de la seva filla petita. L’acció transcorria majoritàriament a una Venècia fantasmagòrica i hivernal. El film ha esdevingut, per raons de pes, un clàssic dels gèneres d’horror i paranoia, amb un component granguinyolesc força important.

La següent, «The Man Who Fell to Earth» (1976) es basava en una novel·la homònima de Walter Tevis, sobre un extraterrestre que viatjava a la Terra, de cara a instal·lar-hi la família més endavant. Com a obra de ciència-ficció, la pel·lícula és una marcianada (literal), però David Bowie és un alienígena molt convincent. Se n’ha parlat poc, però la breu carrera de Bowie al cinema és tan admirable pels seus encerts, com pels seus escassos passos en fals.

Finalment (perquè la meva investigació no ha pogut anar més enllà), trobem «Bad Timing» (1980) («Contratiempo»), una altra pel·lícula de seqüència temporal dislocada i protagonitzada per una altra figura que pertany a la música «pop» (Art Garfunkel, molt menys carismàtic que Jagger i Bowie, evidentment). L’acció té lloc a una Viena prèvia a la caiguda del teló d’acer, on els quadres de Klimt al Belvedere combinen a la perfecció amb el prodigiós «Köln Concert» de Keith Jarrett i amb el rutilant «Who Are You» de «The Who». La jove Theresa Russell, en aquell moment esposa del director, no podia lluir més sexy. Denholm Elliott i Harvey Keytel devoraven totes les escenes on apareixien.

M’hi jugo un pèsol, o una bala de vidre, que la discutida violació de la xicota comatosa que executen Art Garfunkel i Theresa Russell a «Bad Timing» influí l’Almodóvar despistat de «Hable con ella». I, si no, el temps ens donarà la raó.