Al nostre club de lectura particular (que «cuando llueve, se moja como los demás») hem fet «Fam» del noruec Knut Hamsun, potser com a involuntari i llunyà homenatge a les estades escandinaves de la Comtessa Àgueda. Hamsun, que rebé el Nobel l’any 1920, visqué prou temps (morí el 1952 als 92 anys) perquè tots els que li ho havien concedit se’n penedissin, després d’haver de presenciar com col·laborava amb els nazis voluntàriament i sense gota de contrició durant la Segona Guerra Mundial.
Fins i tot amb aquesta motxilla de mal rotllo, les seves obres continuen sent perfectament defensables, especialment «Fam» (1890), un text extraordinari que va obrir camins inesperats a la novel·lística europea. El protagonitza un jove escriptor innominat que en primera persona ens descriu quatre jornades episòdiques esmerçades en buscar-se el sustent a Kristiania (l’antic nom d’Oslo). Convençut de la seva vàlua literària, el noi evita implicar-se en feines prosaiques que res tinguin a veure amb el seu art i en conseqüència va sumint-se en un estat de sòrdida misèria, de la qual la fam que pateix és el seu tret més destacable.
Potser des de la novel·la picaresca no havíem vist emprar la gana com a principal motor narratiu, allà com a comèdia, aquí com a drama grotesc. Veurem com el narrador, per culpa de l’estómac buit, mastega serradures i xucla còdols, quan no posa en perill les seves eines de treball tot mossegant un llapis o el seu propi dit. Es tracta d’un personatge emparentat amb Dostoievski, més rus que no pas escandinau, capaç de passar del paroxisme eufòric a la paranoia enfollida en el breu trànsit d’un paràgraf.
Sorprèn com aquest personatge paupèrrim es desprèn tan fàcilment dels pocs diners dels que disposa i fa marrada per lliurar almoines als no tan necessitats, renuncia als guanys immerescuts i fins i tot refusa un àpat calent, no se sap si per l’orgull de mantenir les aparences o per pura ximpleria radical heretada de les novel·les russes.
«Fam» presenta una visió de la ciutat moderna, enfollida i febrosa, compassiva i cruel. La narració ens és filtrada per un personatge d’objectivitat poc fiable, que viu tant com imagina. Qui és, per exemple, aquesta Ylajali (de nom inventat pel protagonista) senyora partícip d’algunes escenes d’erotisme suau i despistat?
Quan tot sembla a punt de desembocar en un deliri suïcida sense possibilitat de retorn, el llibre troba una redempció final i aconsegueix que el narrador sigui contractat com a personal de morralla per un vaixell de pesca rus. «Fam» és cosa seriosa, res a veure amb tot el que havíeu conegut abans. Llegiu això, feu-me el favor.
Fins i tot amb aquesta motxilla de mal rotllo, les seves obres continuen sent perfectament defensables, especialment «Fam» (1890), un text extraordinari que va obrir camins inesperats a la novel·lística europea. El protagonitza un jove escriptor innominat que en primera persona ens descriu quatre jornades episòdiques esmerçades en buscar-se el sustent a Kristiania (l’antic nom d’Oslo). Convençut de la seva vàlua literària, el noi evita implicar-se en feines prosaiques que res tinguin a veure amb el seu art i en conseqüència va sumint-se en un estat de sòrdida misèria, de la qual la fam que pateix és el seu tret més destacable.
Potser des de la novel·la picaresca no havíem vist emprar la gana com a principal motor narratiu, allà com a comèdia, aquí com a drama grotesc. Veurem com el narrador, per culpa de l’estómac buit, mastega serradures i xucla còdols, quan no posa en perill les seves eines de treball tot mossegant un llapis o el seu propi dit. Es tracta d’un personatge emparentat amb Dostoievski, més rus que no pas escandinau, capaç de passar del paroxisme eufòric a la paranoia enfollida en el breu trànsit d’un paràgraf.
Sorprèn com aquest personatge paupèrrim es desprèn tan fàcilment dels pocs diners dels que disposa i fa marrada per lliurar almoines als no tan necessitats, renuncia als guanys immerescuts i fins i tot refusa un àpat calent, no se sap si per l’orgull de mantenir les aparences o per pura ximpleria radical heretada de les novel·les russes.
«Fam» presenta una visió de la ciutat moderna, enfollida i febrosa, compassiva i cruel. La narració ens és filtrada per un personatge d’objectivitat poc fiable, que viu tant com imagina. Qui és, per exemple, aquesta Ylajali (de nom inventat pel protagonista) senyora partícip d’algunes escenes d’erotisme suau i despistat?
Quan tot sembla a punt de desembocar en un deliri suïcida sense possibilitat de retorn, el llibre troba una redempció final i aconsegueix que el narrador sigui contractat com a personal de morralla per un vaixell de pesca rus. «Fam» és cosa seriosa, res a veure amb tot el que havíeu conegut abans. Llegiu això, feu-me el favor.
El meu cap va recuperar la claredat i vaig entendre que m’estava morint. Vaig estirar les mans i em vaig empènyer cap enrere per separar-me de la paret. El carrer continuava rodant. Em vaig posar a esbufegar de ràbia i vaig lluitar amb tota l’ànima contra la meva misèria, mantenint-me ferm amb valentia per no caure. No tenia intenció de desplomar-me, volia morir dempeus. Un carro de treball va passar per davant a poc a poc i veig que va carregat de patates, però per ràbia i pura obstinació m’empatollo a afirmar que no són patates sinó cols, i juro amb vehemència que són cols. Sentia prou bé el que deia i deliberadament vaig insistir amb renecs en aquesta mentida, una vegada rere l’altra, tan sols per la satisfacció de cometre un perjuri flagrant. Em vaig embriagar amb aquest pecat sense precedent, vaig aixecar tres dits i, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, vaig jurar amb llavis tremolosos que es tractava de cols.
[Com a nota marginal, llàstima que l’edició d’Empúries de gener del 2008, comptés amb dues traductores simultànies (Anne-Lise Cloetta i Adriana Plujà). Una opta pel terme «comendador», l’altra pel terme «comandant»; podien haver-se posat d’acord. La paraula «ramera» m’ha fet molta nosa. La il·lustració de Bernat Cormand, amb la màquina d’escriure a baix a l’esquerra, no podria estar més fora de lloc.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada