Cicatrius

Antonio Banderas i Nora Navas

L'obra de Pedro Almodóvar ha estat sovint protagonitzada per personatges que eren directors de cinema ("La ley del deseo", "Átame", "La mala educación", "Los abrazos rotos"); però segurament no hi ha hagut cap tan íntimament lligat amb les vivències personals del realitzador manxec com el Salvador Mallo de "Dolor y gloria". Per descomptat no vol dir això que la pel·lícula sigui un reflex fidedigne de la biografia del propi Almodóvar; però sí que es percep darrera de la peripècia narrada un rerefons d'experiència viscuda.

Salvador Mallo (encarnat per Antonio Banderas en un dels millors papers de la seva no sempre llustrosa carrera) és un director de cinema prematurament retirat a causa de dolorosos problemes físics (asma, migranyes, ofecs, mal d'esquena...), però també de problemes de caire més mental (pànic, fòbies, depressió...) La restauració d'una antiga pel·lícula seva i una nova oportunitat de presentar-la en societat remourà antigues ferides del seu passat i l'enfrontarà amb els moments més importants de la seva vida.

Rarament Almodóvar havia firmat un guió tan serè, ric i rodó, tan generós amb el perdó a les ferides del passat i tan agraït al poder sanador de la sala fosca del cinema. Hi ha aquí poc lloc per l'estirabot i, en canvi, molta emoció continguda i perfectament retratada. Bona part del mèrit correspon als actors (i a l'escriptura i direcció de les escenes que representen). Després del ja mencionat Banderas, destaquen un lluminós Leonardo Sbaraglia (en un moment de rara i difícil felicitat), Asier Etxeandia (fabulosa bèstia escènica, representant aquí el purgatori de la droga) i especialment Julieta Serrano (punyent i fantàstica sense pal·liatius). Nora Navas, amb perruca rossa impossible, m'ha semblat una mica desaprofitada. Penélope Cruz continua funcionant perfectament com a presència neorealista italiana.

La factoria Almodóvar continua a tota vela: no hi falta ni el competent muntatge de Teresa Font, ni la sofisticada banda sonora d'Alberto Iglesias, ni la cristal·lina cinematotografia pop de José Luis Alcaine. Al film hi ha molt més dolor que glòria; però conclou en un moment meravellós. Perfecte.

A la primera sessió de dimarts passat a l'Aribau les iaies van aplaudir moderadament (també hi hagué topades intempestives i a la grenya). Són reaccions impulsives no gaire freqüents.