La commedia è finita

Em pregunto com haurà tractat la posteritat la parella còmica formada per Stan Laurel i Oliver Hardy. En la meva infantesa (principis dels seixanta) recordo haver anat al cinema a veure el seu llargmetratge de 1938 "Swiss Miss" ("Quesos y besos") i haver-m'ho passat força bé. En canvi, el meu nebot de nou anys, que coneix i aprecia a Chaplin i Keaton, dubto molt que hagi sentit parlar de "El Gordo y el Flaco".

Sigui com sigui, el director Jon S. Baird i el guionista Jeff Pope han decidit rescatar-los de la nostra memòria al film "Stan & Ollie", "un biopic" quasi hagiogràfic dedicat a dos còmics admirats. La pel·lícula s'inicia amb un breu pròleg situat el 1937, en el moment de màxima celebritat del duo, quan unes discrepàncies econòmiques amb el productor Hal Roach va posar en perill la seva continuïtat. D'aquí saltem a 1953, uns anys de digna decadència en els quals la parella va fer una gira per teatres de la Gran Bretanya, el que representaria la seva darrera aparició pública conjunta.

El conflicte que presenta "Stan & Ollie" és mínim i en gran part inventat. L'el·lipsi entre el pròleg i el cos principal de la pel·lícula sembla suggerir que Laurel i Hardy van passar una dècada i mitja de divorci artístic, quan no va ser així, ja que entre 1937 i 1951 va rodar 15 llargmetratges. Tampoc la discussió que causa un cisma puntual sembla basar-se en cap fet històric; però d'alguna manera calia fer palesa que la relació d'aquest parell anava més enllà de la mera simbiosi laboral.

El film se salva sobretot pels seus intèrprets. Steve Coogan presenta una raonable semblança a Stan Laurel, mentre que John C. Reilly (ajudat per algunes pròtesis) queda clavat a Oliver Hardy. Malgrat el perfecte mimetisme dels gestos, són interpretacions on no s'hi veuen els mecanismes dels lloros de repetició, sinó l'ànima natural dels personatges. L'aparició a mig metratge de les esposes respectives, interpretades vigorosament per Shirley Henderson i Nina Arianda, aporten un plus de vivacitat a la història.

"Stan & Ollie" no té gaire cosa a explicar, sinó és l'admiració incondicional a uns professionals impecables. El seu sentit del drama tendeix a la inèrcia i només la redimeixen els actors i la tendresa predominant. No és poca cosa.