Boges d’ahir, d’avui i de sempre

Potser resulta difícil avui dia fer-se una idea del rebombori que va causar la pel·lícula «La cage aux folles» en el seu moment. A l’inici va ser una peça de teatre comercial de Jean Poiret, estrenada l’any 1973 al Théâtre du Palais Royal amb el protagonisme de Michel Serrault i el mateix Poiret, representada prop de 1800 vegades i vista per un milió d’espectadors. Malgrat l’èxit, i potser a causa del tema encara audaç per l’època, cap productor francès va gosar portar-la a la pantalla i per això la versió cinematogràfica («La cage aux folles» (Édouard Molinaro, 1978)) va ser filmada a Cinecittà amb banda sonora d’Ennio Morricone i el George de Jean Poiret convertit en el Renato d’Ugo Tognazzi.

El film, com l’obra de teatre, no deixa de ser una comèdia vodevilesca que basa la seva gràcia en la clàssica hilaritat que provoca l’amanerament i la ploma d’una colla de marietes estereotipats. Malgrat aquesta font de rialles, avui posada sota sospita d’incorrecció, la història acaba convencent pel fet de col·locar al seu centre una parella d’homes que demostra estimar-se malgrat les dificultats i que és capaç d’educar un fill sense la intervenció de cap mare. Que el «dolent» de la funció sigui un diputat ultraconservador que desaprova el tipus de vida que porten Renato i Albin és el detall definitiu per acabar de concitar la nostra simpatia.

La versió fllmada de «La cage aux folles» fou un èxit colossal a França i a Itàlia. Com a «Vicios pequeños» (un títol, traducció de l’italià «Il vizietto»,  que m’agrada més que l’original) va funcionar també molt bé a Espanya. Per la seva banda als Estats Units fou tot un fenomen: de 1980 a 1998 es mantingué com la pel·lícula en llengua estrangera més taquillera, aspirà a tres Oscar —poc merescuts i que no va guanyar— al millor director, millor vestuari i adaptació, i l’any 1983 es convertí en un musical de Broadway firmat per Harvey Fierstein i Jerry Herman. En canvi, la inevitable adaptació al cinema de Hollywood no es produí fins al 1996, quan el seu moment ja havia passat i l’argument resultava una mica anacrònic. 

La cinta, «The Birdcage» («Una jaula de grillos»), escrita per Elaine May i dirigida per Mike Nichols, trasllada l’acció a Miami, afegeix el tema de l’antisemitisme a l’homofòbia, i converteix la «boîte» de transvestits una mica tronats de Saint Tropez en un antecedent de les aerodinàmiques «drags» del concurs de RuPaul. Amb tot, la versió és molt decent i, al meu parer, només falla en l’error de càsting de Robin Williams, que compon un personatge poc creïble i fa enyorar l’estupend play-boy oliós que va crear Ugo Tognazzi. En canvi, Nathan Lane i Gene Hackman són bones contrapartides de Michel Serrault i Michel Galabru; i Dianne Wiest, com a esposa del senador conservador, dóna dolça entitat a un personatge que al film original era nul.

Com a curiositats dignes de remarcar citaré la presència de Christine Baransky, anys abans de «The Good Wife», i Calista Flockhart pre-«Ally McBeal», qui amb trenta-dos anys ha de figurar que en té divuit. Hank Azaria, jueu de Queens, interpreta al colorista criat guatemalenc amb un d’aquells accents impossibles que actualment resulten imperdonables. Precisament Azaria acaba d’excusar-se amb la comunitat índia per haver estat donant veu durant anys al botiguer Apu dels Simpsons. És clar que el criat negre de la versió francesa, que s’adreça al fill del senyoret com a «petit amo blanc», avui seria censurat a les pantalles de mig món.

Per fortuna, sigui en versió de «Vicis petits» o de «Gàbia de grills», la rialla encara és garantida. I lliure de plaer culpable.