dilluns, 12 d’abril de 2021

Notes de lectura: David Copperfield (2)

'David i Dora' de Frank Reynolds

La primera vegada que David Copperfield va veure Dora Spenlow, hi va caure rendit incondicionalment: va ser un amor a primera vista de manual. A partir d’aquell moment David no tenia ulls per a res més i no podia entendre com la resta de la Humanitat no estava cantant nit i dia lloances a la figura de Dora. Hem de suposar que la noia tenia una agradosa aparença, però no hi ha res més que ens la faci atractiva, si hem de fer cas a la descripció que ens proporciona Dickens. A Dora li agrada presentar-se a si mateixa com poruga, infantil, incapaç de prendre cap decisió pràctica i necessitada del control permanent d’un adult. Lluny de dissuadir David, aquests defectes semblen ser interpretats com si de virtuts es tractessin. Però no ho podem atribuir només a la ceguesa pròpia de l’enamorat, ja que tots els amics de David —en lloc d’advertir-lo que a la noia li falta un bull— coincideixen a trobar-la adorable. Fins i tot la tieta Betsey, que a la resta d’assumptes de la novel·la exhibeix un criteri independent i ben fonamentat, sembla riure-li totes les gràcies.


Com ja es veia a venir, un cop celebrat el matrimoni es fa palesa l’absoluta inutilitat de Dora per a la vida domèstica, ni tan sols en la relativament senzilla tasca de supervisar el servei. Totes aquestes contrarietats no semblen refredar l’encaterinament de David, que es mostra perfectament conformat d’haver-se casat amb una autodenominada «doneta criatura» (child-wife), encara que la seva vida de casat sigui un pur desgavell. Malgrat tot, com que Dickens té designis més alts pel seu protagonista, es treu de la màniga una d’aquelles malalties literàries inexplicables que et va debilitant lentament fins a matar-te i força Dora a fer mutis sense gaires drames. És un gir de guió que des de l’època de Dickens mai no ha satisfet ningú, tot i la poca simpatia que desvetlla aquesta noia tan bleda entre els lectors moderns: sembla que la pobra xiqueta ha estat utilitzada com a mera estació de pas en la maduració del protagonista. Amb molt bon criteri la recent adaptació d’Armando Ianucci optava per una solució del tot post-moderna: era la mateixa Dora la que veia que aquella relació no anava enlloc i decidia sortir de la trama per pròpia decisió.


La mort de Dora, és clar, deixa el camí lliure perquè David es casi amb la dona que Dickens li havia destinat d’entrada: Agnes Wickfield. Si bé s’ha volgut identificar Dora Spenlow amb la capriciosa Maria Beadnell, primer amor del novel·lista, resulta difícil pensar en la seva esposa Catherine quan es llegeix sobre Agnes. David i ella es coneixen des dels temps escolars i repetidament la tracta com a «germana». Lleial, assenyada, devota del seu pare alcohòlic (fins a límits que faciliten la seva fallida professional), Agnes representa totes les virtuts de la bona esposa i mare segons els criteris dictats per la societat victoriana. Amb ella David s’assegura una pau domèstica que no interferirà amb la seva carrera com escriptor. No és de cap manera un ideal romàntic, però ningú ens va dir que David Copperfield tenia reputació de ser un gran amant. 

2 comentaris:

  1. Releo con ahínco "David Copperfield" y mira: "Davy", "Brooks of Sheffield", "Mas'r Davy", etc., sigue sin parecerme su mejor libro. Pero me había olvidado de lo magnífico que es.

    Ah, acuérdate: Amor a primera vista, visita obligada al oculista.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Qui s'atreveix a lluitar contra un amor a primera vista?

      Suprimeix