La llengua relaxada

El bon català (i fins i tot la bona catalana) és aquell ésser humà que s’obsedeix pel bon ús de la seva llengua i s’enfronta amb esperit guerrer a tots els que la fan servir de forma incorrecta o poc curosa. Qui freqüenti Twitter ja sap que cap tema no produeix topades més cruentes entre els seus habituals que allò que la Trinca solia anomenar «coses de l’idioma» i, si hi ha un responsable que les famílies catalanes ja no es puguin reunir en pau i harmonia entorn de la taula de Nadal, no és altre que la caiguda de l’imperi diacrític. Amb un ambient com aquest de caça de bruixes gramaticals és lògic que molts parlants, acomplexats per un nivell que perceben insuficient, emprin el català amb reticència i amb l’excusa a flor de llavis. 

Enmig d’aquest panorama bèl·lic i desolador Enric Gomà intenta produir un efecte balsàmic amb el seu «El català tranquil» (Pòrtic, febrer de 2021), un manifest que es proposa treure ferro a les batusses lingüístiques i advoca per un ús més distès de la llengua, que eviti la submissió acrítica als dictats del Diccionari i l’Acadèmia. Lluny de l’absolutisme de la ultracorrecció, Gomà proposa que destriem els errors que realment atempten contra l’esperit de l’idioma de les construccions vives i genuïnes nascudes de la parla del carrer, però que encara no estan sancionades per la normativa. Per il·lustrar la seva tesi ens mostra un munt d’exemples que tots coneixem, que sentim sovint i que potser fins i tot hem corregit. Paraules com «tarja» —que té un ús correcte com a escut, placa o obertura rectangular—, però que s’utilitza erròniament en lloc de «targeta», potser perquè s’assembla menys a la paraula castellana «tarjeta» i dona una falsa sensació d’autenticitat. Oposat a les prohibicions innecessàries, Gomà opta per admetre les dues variants amb el lloable propòsit de no estressar els parlants de bona fe amb una qüestió que no suposa cap perjudici per a l’idioma. Així desfilen altres parelles força populars —taquilla/guixeta, enganxina/adhesiu, octaveta/octavilla…—, on només una és normativa, però per aclamació popular ho haurien de ser les dues.

Com a demostració que la llengua és un ens viu i canviant, i que en el passat torres aparentment més altes han caigut, es detallen vells contenciosos lèxics, avui feliçment resolts. Algú recorda que estava molt mal vist dir-ne «misto» del que els entesos anomenaven «llumí» o «cerilla»? Quantes senyores d’edat havien rebut una mala mirada per haver-se queixat de les «varius»? Per fortuna, avui ja podem contemplar com conviuen al diccionari en franca harmonia «la variu» i «la variça», «el misto» i «el llumí», «la processó» i «la professó» (que abans sempre anava per dins). Expressions ben populars i que no són flor d’un dia —queco, pixapins, xava, cumbaià— fa anys que fan cua a les portes del DIEC, a l’espera que un filòleg compassiu se n’apiadi. Mentrestant, els catalans desinhibits les continuarem fent servir sense recança cada cop que ens facin falta.

No m’estendré sobre altres qüestions igualment interessants que es toquen en el llibre. Diré, això sí, que m’ha semblat molt informatiu i encara més amè; i que la seva contribució a la salut mental dels catalans, amb una defensa de l’ús relaxat i hedonista de la nostra llengua, converteix «El català tranquil» en una obra d’utilitat pública. Afegiré, com a detall no menor, que el llibre és molt divertit, amb un humor sorneguer molt típic d’en Gomà. Fins i tot jo, que no sóc de rialla fàcil, he emès un parell de vegades durant la lectura uns gemecs ofegats que es podien interpretar com una mitja rialla.

Com t’expliquen els lingüistes més reputats, cal veure com s’assenta un vocable i si és només una moda passatgera. Com guai, una paraula que es fa servir per demostrar aprovació. Va aparèixer com a argot juvenil els últims anys setanta del segle passat i des de llavors que s’ha transmès de generació en generació. Tant ho diuen nens de deu anys com homes de mitjana edat. Fins i tot se sent entre els asilats de les Germanetes dels Pobres:

—Sinyor Eugeni, que vol una mica més de sopeta?

—Guai.

[Nota a banda: he escrit sinyor perquè la monja és de Tortosa.]

Però compte, els lingüistes de l’IEC consideren que encara no ha arribat el moment d’acceptar guai. Cal veure si es consolida o no. Tant és l’antiguitat de quatre dècades llargues i el seu ús general, tant és que els nostres fills, nets i besnets ho continuïn dient, tant és que mentre ens donin sepultura els enterramorts mantinguin aquest diàleg:

—Que has portat la gaveta?

—Sí.

—Guai.