dissabte, 10 d’abril de 2021

Notes de lectura: David Copperfield (1)


És conegut el recurs de Dickens de caracteritzar fortament els seus personatges (especialment els secundaris) per fer-los reconeixibles a l’instant. Els sol identificar amb els trets personals més perceptibles, que poden abastar tant les formes com es captenen i es relacionen, les seves particulars aparences físiques o algunes idiosincràsies del llenguatge amb el que es comuniquen. Aquest conjunt d’identificadors, que funcionen gairebé com una etiqueta que penja del coll del personatge, facilita l’orientació del lector en novel·les on el nombre de personatges és molt superior a l’habitual; però li ha costat a Dickens l’acusació de reduir de vegades la comèdia humana a un cert esquematisme.


No obstant, aquest comportament monolític dels personatges, repetit en successives escenes al llarg de la novel·la, pot canviar de sobte quan la trama ho requereix. Vegeu per exemple Mrs Gummidge, la vella vídua que ha estat acollida per Daniel Peggotty i que es passa mig llibre ploriquejant, trobant a faltar el seu difunt marit i lamentant la seva solitud, amb un efecte més còmic que patètic. Tanmateix, quan Little Emily desapareix abduïda per Steerforth, la bona dona abandona els plors i es converteix en la guardiana de la llar, la que encén cada vespre una espelma a la finestra en espera de la fugitiva.


De la mateixa manera l’esplendent Wilkins Micawber, una de les grans creacions còmiques dickensianes, discorre per bona part de la trama entre excessos retòrics,altíssimes intencions i un estat de fallida permanent atribuïble a una inclinació més gran per les paraules que pels actes. Però quan es posa a treballar sota les ordres d’Uriah Heep sembla perdre tota la bonhomia que el caracteritza (en Dickens, aquests canvis sobtats solen ocultar un complot per desemmascarar algun briball). I les últimes notícies que tenim d’ell —després d’haver-lo vist empresonat per deutes la major part del temps—, és que va retornar puntualment tots els terminis del préstec que li havien fet els seus amics i que, en arribar a Austràlia, s’ha convertit no sols en un ciutadà exemplar sinó en un dels pilars de la comunitat. Com es pot constatar les necessitats del guió són més fortes que el caràcter de qualsevol home o dona. 

2 comentaris:

  1. Entonces, tras su paso por la cárcel,  ¿reinsertó Dickens a Mr. Micawber en la sociedad o lo despersonalizó
    metamorfoseándolo en un ser corriente y codicioso?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per les notícies que tenim (i que ell mateix ha redactat), continua sent un pompós optimista, però sembla haver-se regenerat de les poques ganes de treballar.

      Suprimeix