dimecres, 21 d’abril de 2021

El retorn dels mags


Basada en un best-seller de culte (si és que això existeix) de Susanna Clarke, «Jonathan Strange & Mr Norrell» és una sèrie de la BBC difícil de comparar amb cap altra. La seva barreja de màgia i fantasia amb esdeveniments històrics la converteix en una raresa absoluta. A l’Anglaterra on té lloc la trama la màgia fa 300 anys que ha deixat de practicar-se tot i que persisteix de forma latent. L’erudit Mr Norrell, que viu en el nord rural, demostra tenir prodigiosos poders en donar vida a les estàtues de la catedral de York; mentre que el jove Jonathan Strange busca una ocupació per poder-se casar amb la seva estimada Arabella i acaba entrant a fer de pupil de Norrell. Els dos mags, el mestre i l’aprenent, es posen al servei del Duc de Wellington en la campanya portuguesa de les guerres napoleòniques i més tard a la batalla de Waterloo. En ressuscitar la difunta esposa d’un membre del govern obren inadvertidament una escletxa per on s’infiltrarà un misteriós personatge que els farà anar de mal borràs.


El còctel —que inclou romanticisme arravatat i notes sobre el caràcter nacional anglès, enfrontaments polítics i professionals, semizombies i miralls comunicants, la bogeria del rei Jordi III i sobre tot moltes bandades de corbs— voreja en tot moment la indigestió i no sempre aconsegueix mantenir el ritme, però la curiositat acaba vencent. L’ambientació és molt bona sempre que l’acció s’esdevé a Anglaterra, però quan passem a Venècia o a l’altre costat del mirall tot pren un aire fals com de sarsuela. Els efectes especials, sense ser de primera, reserven un parell de moments veritablement espectaculars. I, com sol ser d’esperar a les produccions britàniques, els intèrprets omplen de personalitat i vida uns personatges no sempre fàcils d’imaginar. Eddie Marsan, fent de Gilbert Norrell, està tan fiable com sempre; i Bertie Carvel, a qui no tenia el gust, m’ha sorprès per l’afabilitat de la seva persona. 


Confessaré que en alguns moments de «Jonathan Strange & Mr Norrell» no tenia molt clara les motivacions dels personatges, les seves moltes anades i vingudes, i les raons dels prodigis que es produïen sobre la marxa. He atribuït aquest hermetisme a la meva escassa propensió envers el gènere fantàstic; però veig que la sèrie ha convençut a tots aquells a qui els vingui de gust un Harry Potter adreçat als adults.

2 comentaris:

  1. Em fa la impressió que el senyor Norrell té molts asos amagats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En té més el senyor Strange, però la vocació de saga de la novel·la de Clarke va quedar estranyament truncada.

      Elimina