The Rocky Horror Picture Show

Aprofitant que hem anat a veure The Rocky Horror Show, que fa breu temporada a Barcelona (aneu-hi!), reviso The Rocky Horror Picture Show, la versió cinematogràfica dirigida per Jim Sharman que es va filmar el 1975, dos anys després de la seva estrena teatral. Si el musical escènic va contribuir a familiaritzar el públic amb el pansexualisme i les identitats de gènere fluïdes, la pel·lícula, per la seva major difusió, va fer la mateixa feina amb molta més eficàcia. Cinquanta anys més tard parlar d’obra de culte és quedar-se curt i les «performances» dels espectadors que acompanyen invariablement tant les posades en escena com les projeccions de la pel·lícula constitueixen un ritual d’obligat acompliment.

Superat de fa temps l’impacte transgressor que un dia va tenir, contemplo ara The Rocky Horror Picture Show amb l’afecte que em produeixen les barreges d’elements kitsch i camp. Tim Curry continua sent el «Sweet Transvestite» ideal i fa molta gràcia descobrir una gairebé desconeguda Susan Sarandon fent el paper de la ingènua. Hi ha bones cançons, especialment a la primera part, que és també la més interessant argumentalment. Al segon acte, després que Frank-N-Furter s’hagi enllitat amb Janet i amb Brad, l’acció esdevé excessivament confusa i conclou de forma explosiva, però sense gaire solta.

Però, és clar, no és aquest el tipus de cinema que s’hagi mirar amb un excés de sentit crític, sinó com a celebració pagana de la trempera universal.

El noi i l’agró

Hayao Miyazaki, després d’haver anunciat la seva retirada l’any 2013, no va trigar gaire a reprendre l’activitat amb el projecte d’un nou llargmetratge d’animació, El noi i l’agró, que s’acaba d’estrenar. Llegeixo que l’argument es basa en experiències del mateix Miyazaki: igual que el noi protagonista, el seu pare era enginyer aeronàutic i va haver d’emigrar amb la família a una zona rural durant la Segona Guerra Mundial, tot i que la mare del director japonès, a diferència de la de la pel·lícula, va viure fins l’any 1983.

L’estructura del film té una gran similitud amb la d’El viatge de Chihiro: un nen o adolescent té problemes per assimilar els canvis que han entrat a la seva vida, però una experiència trasbalsadora en un món fantàstic paral·lel l’ajudarà a madurar. En Mahito és un adolescent que ha perdut la mare a l’incendi d’un hospital. Es trasllada amb el seu pare a una casa de camp, on coneixerà Natsuko, la seva madrastra, que està embarassada. Un dia la Natsuko desapareix en una casa misteriosa i Mahito, tot seguint-la penetrarà en un món fantàstic ple de personatges intrigants, i en especial aus de comportament ben estrany. 

Com sol succeir en els moments més imaginatius de les obres de Miyazaki, la fantasia es desborda sense oferir explicacions sobre el funcionament d’aquests mons ocults, de manera que l’espectador oscil·la entre l’embadaliment i el desconcert, obligat a deduir la particular lògica del que està contemplant. L’univers que es fa present darrera del mirall potser no és tan ric com el que poblava el periple de Chihiro, però conté un grapat d’imatges inoblidables, des de les set velles criades grotesques (versió femenina dels set nans) fins als inquietants periquitos caníbals.

Com que probablement aquesta serà la pel·lícula final del director, ha sigut tractada amb excessiu respecte i ha rebut l’etiqueta automàtica d’obra mestra, quan crec que no acaba de ser rodona. Diria que el clímax s’allarga més del necessari, mentre que Mahito és un protagonista que no resulta gaire simpàtic. Per altra banda la música de l’habitual Joe Hishaishi m’ha semblat particularment atractiva. En tot cas és un film que està a l’altura de la reputació de Miyazaki i que haurien de veure no només els aficionats al cinema d’animació.

Dues (o tres) de Scorsese

Killers of the Flower Moon (aquí escurçats com Els assassins de la lluna) es titula l’última pel·lícula de Martin Scorsese, un western èpic ambientat a Oklahoma durant els anys 20 sobre els membres de la tribu Osage assassinats ran de la descoberta de petroli a les seves terres. Esdevinguts immensament rics, però sense capacitat legal per administrar les seves possessions, els osage requerien d’un tutor (blanc) que els representés davant de l’estat. Mitjançant els matrimonis interracials, i unes morts sobtades però veritablement oportunes, podia ser relativament fàcil enriquir-se a partir de la fortuna dels natius.

El film narra la història d’una d’aquestes famílies despietades i sense escrúpols que van prosperar per la via de l’assassinat selectiu. No és un espectacle reconfortant i un dels principals peròs que puc posar al film és que dediqui tres hores i mitja a descriure les anades i vingudes d’uns personatges que, o bé són botxins, o bé són idiotes i botxins. Hagués preferit un altre punt de vista que oferís algun equilibri moral davant de tanta ignomínia. I ja que he mencionat la durada, potser caldrà protestar davant d’un acte de prepotència que obliga a fer-nos passar 206 minuts clavats a la cadira. Tant les més temibles òperes de Wagner, com les epopeies de David Lean, disposen d’entreactes per buidar la bufeta, prendre una copa o fer una cigarreta. Francament, en una pel·lícula que es basa en una situació única com és aquesta, puc imaginar-me maneres d’aconseguir una versió molt més compacta. I, si Scorsese no vol renunciar a la prolixitat, que faci una sèrie; ja que, a l’hora de la veritat, aquestes obres maratonianes s’acaben consumint al caliu de la llar i el sofà, no pas a la sala de cinema.

Per altra banda cal dir que el llarg metratge flueix força lleuger, en primer lloc perquè hi passen moltes coses —més a la manera d’un mosaic que no com escenes extenses i de gran volada—, en segon lloc perquè Scorsese fa servir multitud de recursos —veus en off puntuals, flaixbacks, noticiaris en blanc i negre, programes radiofònics…— i de codis genèrics —western, investigació policial, cinema de gàngsters, escenes de judici—. 

De l’àmplia panòplia d’intèrprets el que més em convenç és Robert de Niro, la imatge d’un ésser diabòlic amb façana d’afable benvolença. No és la primera vegada que fa aquest paper, però el cert és que el broda. En canvi, Leonardo DiCaprio sembla afectat per tots els tics del Mètode. Tampoc Lily Gladstone, a qui tothom sembla adorar, m’ha impressionat particularment. Com a víctima innocent és, per descomptat, l’únic agafador que té l’espectador enmig d’una munió d’éssers execrables, però (serà una qüestió cultural?) l’he trobada força inexpressiva.

Tenint en compte que la resposta majoritària a Killers of the Flower Moon ha sigut tirant a entusiasta, potser no m’hauríeu de fer gaire cas.

I ara me’n vaig a l’altre extrem de la carrera del director per veure per primer cop Alíce ja no viu aquí del 1974, el seu quart llargmetratge i, una raresa en ell, el retrat central d’un personatge femení (si no ho desmenteix Boxcar Bertha, pel·lícula seva que desconec). Alice és una jove vídua amb un fill d’onze anys que decideix posar-se en ruta per prosseguir amb la seva vocació de cantant que havia abandonat després de casar-se.

La història té un to realista, on ni el drama ni els tocs d’humor no es subratllen: una combinació fresca que sedueix l’espectador. Ellen Burstyn és vital per l’èxit de la cinta —amargada, coratjosa, resistent i finalment positiva— i és difícil imaginar-la sense ella. Al seu costat Diane Ladd, brillant com a cambrera bregada, i dues presències (Harvey Keitel i Jodie Foster) que dos anys més tard tornarien a coincidir a Taxi Driver. Kris Kristofferson fa d’amant ideal que no pot evitar proporcionar un final feliç.

Scorsese mostra la seva característica càmera inquieta (i fa alguns desastres amb el zoom). Identificat habitualment amb el món dels homes, aquí apareix sensible al maltracte femení, a la sororitat i a la falta de perspectives que ofereix el matrimoni, es podria dir que aconsegueix un film més aviat feminista. El que també és sens dubte és una cinta simpàtica, i això sí que no ho repetiria mai més en tota la seva carrera.

Peep Show (Filmin)

Amb motiu del festival ‘Serielizados’ es pot veure a Filmin una selecció d’episodis de diverses sèries que en el futur potser podrem veure completes a una o altra plataforma. O no. Si no m’equivoco, l’únic títol del que es pot veure una temporada sencera és Peep Show, publicitada com a obra primerenca de Jesse Armstrong (el de Succession). En realitat, la sèrie compta amb dos creadors més, Andrew O’Connor i Sam Bain, però l’actualitat mana a l’hora d’escriure titulars.

La sèrie es basa en la vella idea de la convivència de personalitats oposades, ja explotada a L’estranya parella; en aquest cas amb dos joves que comparteixen pis, en Mark i en Jeremy, i que no podrien ser més diferents. En Mark (David Mitchell) és un noi intel·ligent i complidor que treballar a una companyia creditícia; però en les relacions socials és un desastre. També és el propietari de l’apartament. Jeremy (Robert Webb), en canvi, és un dropo que es dona ínfules de músic, immadur, arrogant i amb una immensa autoestima. El xoc entre les seves maneres de ser i de fer constitueixen la base de l’humor de Peep Show, amb una comicitat de vegades incòmoda, sense arribar als extrems de The Office de Ricky Gervais. Compta, com a atractiu suplementari, amb la presència d’una quasi debutant Olivia Colman, en un paper deliciosament humiliant.

La característica diferencial d’aquesta sèrie són els moments en els que la càmera adopta la visió subjectiva dels protagonistes, mentre sentim els seus pensaments. No sé si és un recurs gaire original, però a mi m’ha produït un cert mareig. Malgrat tot m’ho he passat bé i els sis capítols han volat. Llàstima que de les nou temporades existents (2003 - 2015), només la primera estigui disponible fins el 29 d’octubre. Preguem perquè Filmin s’animi a programar la resta.

Riques i famoses - Les bruixes d’Eastwick - M. Butterfly

No sé si el seu caràcter llegendari prové del fet de ser l’última obra del mestre Cukor o de reprendre un vell film de Bette Davis i Miriam Hopkins, però, vista avui, Riques i famoses té tota la superficialitat i els clixés d’un telefilm de sobretaula. Aquesta crònica sobre l’agitada relació entre dues amigues escriptores sembla desconèixer-ho tot sobre el funcionament del món literari, però té força clares les regles del melodrama. Potser en el seu moment va impactar a causa dels joves apol·linis que Jacqueline Bisset se’n duia al catre, un fet que ha convertit la cinta en perenne clàssic gai. Però, tot aplaudint-li la valentia, ni Bisset ni la seva contrincant Candice Bergen passen de correctes. Menció especial al vestuari de la segona, que sembla producte d’una venjança molt premeditada.

George Miller devia sorprendre tothom quan, després de la trilogia de Mad Max, va dirigir la novel·la de John Updike Les bruixes d’Eastwick en un to de farsa fantàstica bastant allunyat de l’original. Cher, Susan Sarandon i Michelle Pfeiffer són tres dones insatisfetes que viuen a un llogarret de Rhode Island. Després d’expressar en veu alta les característiques que hauria de tenir l’home ideal, arriba al poble un desconegut que sembla complir la satisfacció de tots els seus desitjos. Aviat s’adonaran que cal malfiar-se de les pregàries ateses.

Veient la pel·lícula no m’ha quedat clar si vol ser misògina o feminista, tot i que pel seu to lleuger no crec que calgui prendre-se-la gaire seriosament. El paper que fa Jack Nicholson com a seductor, per exemple, només es pot considerar una broma, tot i que he de confessar que és un actor que rarament el trobo acceptable. Les tres actrius estan bé sense més, Pfeiffer tan preciosa com sempre i Sarandon oferint la millor interpetació. La mitja hora final és una orgia d’efectes especials (que han envellit malament) molt típica dels anys 80. En aquest apartat la soferta Veronica Cartwright té un moment de molt lluïment.

Els fets reals en els quals es basa M. Butterfly de David Cronenberg resultaven difícils de creure quan van saltar a les pàgines dels diaris; però, malgrat tot, la relació amorosa entre un diplomàtic francès i una cantant de l’òpera de Peking que ell ignora que és un home me l’he empassat sense grans esforços. El mèrit, més que de l’exercici de transvestisme de John Lone, és de Jeremy Irons i els seus aires d’home de sexualitat problemàtica i avergonyida. De totes maneres se m’ha fet estrany que interpreti a un francès, ell que és el súmmum de la «britishness».

Més enllà de les incògnites tècniques que la «liaison» suposa, el film —una versió invertida (en tots els sentits) de Madame Butterfly— planteja qüestions interessants sobre el desconeixement i els prejudicis entre Orient i Occident, i sobre la identitat de gènere. Un Cronenberg inusual, però que remou i inquieta com acostuma a fer. 

«Àngels menors», Antoine Volodine

 

Àngels menors, Antoine Volodine
Traducció de Josep Alemany
La Segona Perifèria, setembre del 2023

Antoine Volodine és el pseudònim més emprat per Jean Desvignes (Chalon-sur-Saône, 1950), autor molt prolífic que era pràcticament inèdit aquí fins que La Segona Perifèria no s’hi va posar a fer-lo conèixer. Adscrit per la crítica a la ciència-ficció, la fantasia o el realisme màgic, Volodine ha declarat que el que fa és post-exotisme. No sé, malgrat les seves explicacions, diria que aquest moviment inventat és una manera elegant de demanar que no l’emprenyin amb temptatives de classificació. 

Tampoc tinc clar si Àngels menors del 1999 pertany o no al corrent post-exòtic, però sí que sé que és un llibre insòlit i fascinant. Consta de 49 fragments  de prosa —Volodine els anomena «narrats»— cadascun encapçalat pel nom d’una persona (Varvalia Lodenko, Evon Zwogg, Sengül Mizrakiev…) a qui l’autor anomena explícitament «àngels menors» a l’índex. Aquests àngels no sempre centren l’episodi i de vegades la seva menció és purament testimonial. Igualment el narrador sembla anar variant i, quan és introduït, relativitza la seva identitat:

Jo no era ni venedor ni comprador. Quan dic «jo» em refereixo, evidentment, a en Khrili Gompo.

Jo tenia la impressió que, igual que abans, em podien arrabassar la felicitat en un tancar i obrir d’ulls, sense avisar. Dient «jo», aquí assumeixo sobretot la identitat d’en Sorghov Morumnidian.

El que s’explica també és vague, mancat de context, un univers post-apocalíptic en el que sobreviuen alguns humans entre bassals d’aigua contaminada i núvols de pols roja. Serem testimonis d’activitats incomprensibles, expedicions de propòsit ignot i trobades entre desconeguts. Només la gradual lectura d’aquests «narrats», amb la reaparició de noms i situacions ja mencionats abans, va configurant un simulacre de realitat en la qual, per exemple, s’està reinstaurant el capitalisme després d’haver triomfat la revolució; on unes iaies d’inaudita longevitat formen escamots armades amb carabines i un espia (Khrili Gompo) penetra en un món paral·lel per apnea.

Si tot això sona descoratjador, cal dir que el conjunt és progressivament fascinant i amb un punt de misteri que no deixa d’intrigar. Està escrit a més amb una prosa de qualitat, evocadora i sorprenent, amb una petja que no és fàcil d’oblidar. Encara que sigui per recuperar-la en somnis.

Era un d’aquests somnis en què no passa res veritablement esfereïdor, però en què vius cada minut amb un fort sentiment de malestar. La ciutat es mantenia sempre crepuscular, tant se val l’hora que fos; era fàcil perdre-s’hi; alguns barris havien desaparegut sota la sorra, d’altres no. Cada vegada que mirava el que passava al carrer, hi veia morir ocells. Baixaven en vol planant, rebotaven a l’asfalt amb un soroll patètic i, al cap d’un moment, deixaven de retorçar-se.

Em vaig instal·lar en aquest somni i en aquesta ciutat. Hi havia milions de cases abandonades, les portes havien servit de llenya, com a tot arreu; per això, si volies trobar un cau decent, calia buscar en els racons menys accessibles. Em vaig apropiar un pis de tres habitacions arran de les dunes vermelles. L’existència prosseguia, no era ni perillosa ni agradable. Ells em van encarregar algunes activitats indefinides, tasques sense cap ni peus, i, a l’últim, em van assignar una feina estable amb els incineradors. Dic ells perquè sembli que hi havia una organització social, però en realitat estava sol.

Tres de Tennessee

Tota la vida pensant que el títol A Streetcar Named Desire era metafòric, però resulta que sí, que a Nova Orleans hi havia un tram que anava a Desire Street. Són els problemes d’arribar tard als clàssics, tot i que el valor simbòlic del títol també devia figurar entre les intencions de Tennessee Williams, malgrat que el nom del carrer sembla que prové d’una tal Desirée Gautier. Sigui com sigui, el film d’Elia Kazan està a l’altura de les meves expectatives i de la seva reputació.

Encara que hi hagi algunes escenes d’exteriors per airejar la xafogor opressiva del pis dels Kowalski, no hi ha dubte que som davant de l’adaptació d’una obra teatral i per tant el treball dels actors és primordial. Aquí un jove Marlon Brando de vint-i-sis anys roba totes les mirades, més per presència bestial que per tècnica, tot i que el film pertany a Vivian Leigh, perfecta en el paper de senyoreta cursi vinguda (molt) a menys. Seguint la curosa partitura de Williams, Leigh aconsegueix un retrat colpidor de la davallada mental d’una dona que ha exhaurit totes les oportunitats que la vida li oferia.

Karl Malden i Kim Hunter completen a la perfecció el treball del duo protagonista, mentre que Kazan, que ja havia dirigit l’estrena a Broadway, aprofita el llenguatge cinematogràfic per oferir-nos els actors en plans mitjans exquisidament compostos. Al resultat final poques pegues se li poden posar.

No totes les adaptacions de Tennessee Williams poden assolir la perfecció de la de Kazan. Richard Brooks, que va apanyar-se força bé (o almenys així ho recordo) amb La gata sobre la teulada de zenc, crec que no la va encertar amb Sweet Bird of Youth/Dolç ocell de joventut. Les dues obres compten amb la presència (i quina presència!) de Paul Newman i la de Madeleine Sherwood a més de presentar una família patriarcal típica del Sud. Aquí acaben les similituds.

Paul Newman torna al seu poble, d’on va marxar per buscar fortuna en el món del cinema. Malgrat que arriba acompanyat d’una estrella en decadència amb la qual fa de gigoló, pretén recuperar la seva xicota de tota la vida, en contra de la voluntat de la seva família. La trama ve ben farcida de detalls escandalosos —drogues, servitud sexual, corrupció política, avortament— el que explicaria l’èxit que va tenir quan es va estrenar l’any 1962; però la narrativa, amb uns flashbacks matussers, resulta molt deficient. El que ha envellit pitjor és l’actuació de Geraldine Page, irreal i histriònica com a dama de l’escena en hores baixes. I el que és absolutament inversemblant és que Newman faci el paper de fracassat en el món del cinema, quan ja es veu que a Hollywood se l’haurien d’estar rifant des del primer minut.

La nit de la iguana pertany a un vessant més simbòlic, més poètic de Williams, també més difícil de representar. Ocupa la figura central el reverend Lawrence Shanon, un home enfrontat amb déu i propens a totes les temptacions terrestres. Lamentablement Richard Burton en fa una composició atropellada i superficial. Juntament amb el personatge de Sue Lyon, encasellada en una caricatura de Lolita, constitueixen la part més fluixa d’un film que té algunes virtuts. John Huston, a qui no associaries amb l’univers neuròtic de Tennessee Williams, sembla còmode en la localització mexicana a Puerto Vallarta. I ofereix a la seva amiga Ava Gardner el paper més humà i creïble de l’obra, un dona generosa que és també tota sensualitat, capaç de fer-nos creure el detall més ridícul de la peça, els dos mansos tocant les maraques. Tampoc desentona Deborah Kerr, fent una vegada més de puritana patidora, un paper que podia representar fins i tot adormida. Amb tot, amb el rom i el coco i les iguanes, la pel·lícula deixa un bon record.

Nada (Disney+)

Després de la recent El encargado, els argentins Mariano Cohn i Gastón Duprat retornen amb Nada una altra sèrie centrada en el retrat d’un personatge ben particular. Parla de Manuel, un vell crític gastronòmic amb aires de dandi i molt carregat de punyetes. Tota la vida ha depès de la seva majordoma Celsa i, quan aquesta mor de sobte, l’home se sent perdut. Una jove immigrant paraguaiana arribarà per millorar-li la vida.

Com ja passava a El encargado, que depenia totalment del carisma de Guillermo Francella, aquí tot el pes de la sèrie el porta Luis Brandoni, qui amb la seva personalitat eleva una trama molt i molt tènue. Un al·licient suplementari és la presència de Robert de Niro —amic del protagonista a la vida real— qui, en un paper que és poc més que un cameo, ens dona algunes lliçons de «porteño». Destaca també una visió de Buenos Aires força fotogènica, i una primers plans de talls de carn que fan la boca aigua. Una sèrie simpàtica.

«A les dues seran les tres», Sergi Pàmies

A les dues seran les tres, Sergi Pàmies
Quaderns Crema, agost de 2023

La situació és estimulant, però seria exagerat percebre-la com a excepcional (tinc certa propensió a creure que qualsevol anècdota pot tenir —aquest conte n’és la prova— un interès literari).

Retorna Sergi Pàmies amb A les dues seran les tres, un dels seus llibres de relats d’extensió cada cop més minvant, caracteritzats per una base autobiogràfica, possiblement no del tot veraç, però que de cara al lector aparenten fidelitat als fets. En la majoria de les peces aquests fragments de la vida de l’autor es combinen amb algun comentari sobre l’ofici d’escriure, o sigui que es dona un dos per un de memòria i metaliteratura. Així passa ja en el primer conte «La segona persona», on el record de la pèrdua de la virginitat s’enllaça amb els primers intents adolescents d’escriure poesia i els consells dissuasius que li va fer un reconegut poeta. D’aquest garbell d’experiències n’extreu, ja en el moment actual, la resposta a la pregunta «Per què escric» que li ha fet una revista patrocinada pel Parlament Europeu.

Em veig amb quaranta quilos menys —un quilo per any—compartint un plaer llargament anhelat. Aleshores, en els ambients que freqüentava, la virginitat ni tan sols servia com a tema de conversa i estava més ben vist no tenir-ne que conservar-la. I no recordar com, quan i amb qui l’havies perdut conferia galons en l’escalafó de la bohèmia. Parlo en general, és clar, perquè la noia amb qui compartia llit —admiradora de Julio Cortázar, bevedora de Torres 5— ja havia superat aquesta fase i jo no sabia si això m’havia de tranquil·litzar o fer-me témer qualsevol comparació.

A «La teva paraula contra la meva», una típica història de festa de retrobament d’ex-alumnes, es revela la tensió entre el passat compartit i la forma diversa com el rememorem. Una qüestió que també toca «Dijous», on Pàmies fa veure que ens ensenya la «cuina» de l’escriptor a partir d’un esquema de conte, i com el context imaginat trontolla quan busca documentar-se amb l’ajuda del seu fill adult.

Amb tot, les peces més agraïdes del recull són aquelles més extenses on predomina la reconstrucció d’unes experiències sense forçar-ne la reflexió a posteriori. És el cas de «Trois-Rivières», la crònica d’un viatge a una fira literària a Québec, a la qual Manuel Vázquez Montalbán també havia estat convidat. És una delícia la descripció de la confluència reticent de dos grans tímids, i com n’és d’acurat el retrat-homenatge al gran escriptor desaparegut. «Per què no toco la guitarra», un generós relat sobre la relació que ha mantingut l’autor amb aquest instrument és igualment delitós i ple del seu característic humor autohumiliant. Complementàriament serveix com a resum biogràfic de la seva adolescència i joventut.

No obstant diria que les històries personals que constitueixen gran part del volum no tenen la consistència ni assoleixen l’emotivitat de peces anteriors. En alguns moments m’ha semblat sentir xerriquejar els mecanismes de la ficció, com si Pàmies volgués forçar-ne la màquina. Ho salva a través de la seva veterania i a la concisió i la gràcia que li permeten el seu entrenament en el columnisme periodístic que fan del llibre una peça molt llegidora.

Botiguers

 

The Shop Around the Corner (o El basar de les sorpreses) és una de les més delicioses comèdies d’Ernst Lubitsch (encara que, ben mirat, gairebé totes les seves ho són). Es basa en una obra de teatre hongaresa i, encara que no sigui necessari, manté la localització a Budapest, una decisió que uns anys més tard seria totalment inaudita per a una adaptació feta a Hollywood i que ens permet gaudir de personatges que es diuen Pepi Katona o Hugo Matuschek. La major part del film té lloc en una botiga de productes per a regal on hi treballen un grapat de personatges perfectament caracteritzats pel guió. Entre ells hi ha la Klara Novak i l’Alfred Kralik, dos dependents que es detesten mútuament, tot i que sense saber-ho mantenen una correspondència amorosa secreta.

Malgrat l’aparició d’una temptativa de suïcidi, la comèdia respira en general un to de bonhomia escassament maliciosa. Els treballadors de la botiga esdevenen presències entranyables i tant Margaret Sullavan com James Stewart, la parella d’enamorats, tenen la presència ideal perquè qualsevol espectador s’hi pugui identificar i s’interessi per la seva fortuna. Lubitsch hi afegeix la seva usual saviesa en la posada en escena, especialment a la magistral trobada fallida en el cafè. Una comèdia de deu.

L’any 1998 Nora Ephron va dirigir i va escriure amb la seva germana Delia la pel·lícula You’ve Got Mail (Tens un e-mail), una adaptació als temps moderns de The Shop Around the Corner de Lubitsch. En lloc de companys de feina, els protagonistes es converteixen en rivals comercials: ell dirigeix uns grans magatzems dedicats a la venda de productes culturals, mentre que ella és propietària d’una petita llibreria independent. En aquesta ocasió la seva correspondència amorosa té lloc a través del correu electrònic en substitució del correu tradicional.

De fet el guió s’esforça a demostrar que està molt al dia en avenços tecnològics, de manera que, vista avui, la cinta ha quedat molt desfasada. No és només la idea de mantenir un festeig a través dels e-mails, sinó conceptes com el ciber-sexe, les màquines d’escriure com a signes de progressisme o la prevalença de les super-botigues per damunt del petit comerç han evolucionat de formes que no es podien preveure fa vint-i-cinc anys. 

Va a gustos considerar que Tom Hanks i Meg Ryan —en el seu tercer aparellament cinematogràfic— formen el duet romàntic ideal (per a mi no ho són), però el que costa més d’empassar-se és que ella caigui rendida davant de la persona que ha enfonsat el seu negoci. Bé, són convencions lligades a aquest gènere, on l’amor ho venç tot, fins i tot el seny i el bon gust.

I continuant amb el comerç al detall, arribo a The Little Shop of Horrors (o La botiga dels horrors) de 1986 i dirigida per Frank Oz, que havia sigut originalment una pel·lícula d’horror còmic creada per Roger Corman l’any 1960, i que el 1982 es convertí en un musical off-Broadway, el primer gran èxit del duet format per Alan Menken i Howard Ashman. Malgrat una estrena decebedora, el film esdevingué ràpidament obra de culte i veient-lo t’adones que de motius no en falten, començant per una combinació poc habitual de terror, comèdia i musical.

El disseny de la planta alienígena i carnívora és tot un triomf, còmica i horrible al mateix temps, amb uns llavis de gran plasticitat i la veu inoblidable de Levi Stubbs dels Four Tops. El protagonista Rick Moranis es confirmava aquí com l’ideal platònic del «nerd» que ja va apuntar dos anys abans a Ghostbusters, mentre que Ellen Greene —estrident, càndida i sexy— apareixia com la seva parella somiada. En papers breus (però no menors) hi figurava bona part de la plantilla del Saturday Night Live del moment: Steve Martin, John Candy, Bill Murray, Jim Belushi… 

El vessant musical mostra algunes perles com el tema titular o Suddenly Seymour, besllums d’un talent que aviat esclataria en produccions animades de Disney com La sireneta o La Bella i la Bèstia. En quant al genial trio de coristes sortides del laboratori de Phil Spector que comenten l’acció prefiguren clarament les muses cantaires que Menken introduiria a la cinta d’animació Hercules. Una esbojarrada festa tot plegat, molt allunyada del dolç basar de les sorpreses on havíem començat.

Upon Entry - The Glorias - Boîte noire

Acabo de veure a Filmin Upon Entry d’Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vasquez, una pel·lícula que va entusiasmar la crítica, però que va gaudir de nul èxit comercial, potser a causa d’un títol força opac. El film explota amb enginy una situació que en certa mesura tots hem patit en els viatges d’avió, el de les incomoditats lligades als controls de seguretat i de duanes. Alberto Amman i Bruna Cusí fan d’una parella veneçolana-catalana que arriben a Nova York munits d’un visat de residència suposadament en regla. Malgrat tot hi ha alguna cosa que falla i es veuen obligats a donar explicacions als funcionaris d’immigració.

L’astut guió arranja les seves cartes per aconseguir una tensió creixent, jugant amb els nostres prejudicis i sense acabar de revelar tota la informació. Amb actors excel·lents (que boníssima és la Cusí!), un durada ideal d’hora i quart, un interès que no decau i una conclusió explosiva, la pel·lícula ho té tot per recomanar-la vivament. L’única contraindicació és la fòbia que pot provocar envers els controls d’immigració dels aeroports, però segurament tots la devem dur de sèrie.

Julie Taymor va escriure i dirigir l’any 2020 el film The Glorias, la biografia de la periodista Gloria Steinem, figura central del feminisme americà durant els 60 i 70, el que, si ens referim a aquells anys, és com si parléssim del feminisme mundial. La pel·lícula evita les trampes habituals dels biopics, tot establint un diàleg continu entre els avatars de la protagonista en quatre moments de la seva vida (la Steinem adulta és encarnada per Alicia Vikander i Julianne Moore). 

Amb 147 generosos minuts el guió no sempre exposa allò que seria més interessant; potser malgasta massa estona en els antecedents familiars de la biografiada, com si aquestos expliquessin tota la seva evolució posterior. També el final és massa precipitat —en una seqüència es casa, a la següent ja és vídua—; dit això deduireu correctament que és la part central del film la que té un contingut més sòlid.

The Glorias se centra en mostrar la vida pública de Steinem, les conferències, els mítins, les entrevistes, i no deixa espai per a la vida personal, com si no en tingués. En qualsevol cas el seu contingut constitueix una bona lliçó d’història contemporània, mostrada a més de forma força imaginativa.

Boîte noire (o, si ens volem posar cosmopolites, Black Box) és un film de Yann Gozlan que es pot veure a Filmin i que participa de la breu tradició dels thrillers basats en la investigació d’un enregistrament sonor. Un avió que fa la ruta Dubai - París s’estavella als Alps. La caixa negra sembla indicar que ha estat víctima d’un atemptat terrorista, però un analista de la seguretat aèria (encarnat per Pierre Niney) no ho acaba de veure clar i prosseguirà la investigació contra l’opinió dels seus superiors. Cal afegir que les seves sospites es confirmaran?

Francament Boîte noire no té la categoria de The Conversation de Coppola, ni tan sols la de Blow Out de De Palma, però capta l’interès de l’espectador durant un parell d’hores amb una intriga decent i uns actors (Pierre Niney i Lou de Laâge) perfectament adequats. No se li hauria de demanar més.

«Matar el nervi», Anna Pazos

 

Matar el nervi, Anna Pazos
La Segona Perifèria, abril de 2023

La documentalista i escriptora Anna Pazos reuneix a Matar el nervi una sèrie de cròniques sobre els seus anys formatius i de recerca d’un lloc i un ofici, un període de temps que abasta grosso modo la tercera dècada de la seva vida. Es tracta en general d’experiències poc habituals a on la protagonista hi va a parar guiada per un esperit inquiet i aventurer. Així ho anuncia ja la seva estada, gràcies a una beca Erasmus, a la dilapidada ciutat de Tessalònica, lluny de tots els circuits turístics i amb una llarga història esborrada per segles de desídia. Entre les previsibles penúries dels pisos d’estudiants, amb la seva càrrega de sexe, drogues i desgavell  logístic —que Pazos narra amb realisme poc afalagador—, l’autora troba moments per perseguir el minvant passat sefardita de la ciutat.

El següent capítol, Shiksa, narra l’estada d’uns mesos a Israel i, degut a la situació present, cobra un especial interès. L’escriptora hi va a visitar un amic que viu a Tel-Aviv però aviat queda captivada per la complexa realitat del país.

Va ser un cop allà que va començar a produir-se el miratge. Arrossegant la maleta pels carrers bruts i insondables de Tel-Aviv vaig sentir aquella sensació d’il·limitació, possibilitat i urgència que en endavant buscaria com un elixir preciós i que s’aniria fent més i més rara a la vida, fins que per fi va esdevenir monòtona i previsible i va perdre l’atractiu.

Sense prejudicis ni partidisme i lluny d’extraure’n grans teories geopolítiques, l’autora descriu l’estranya banalitat del dia a dia i el més que curiós capteniment de les persones que hi va trobant, des de la llibretera que odia el seu propi país i insulta els clients que li demanen autors hebreus, fins al company de pis, americà i fill d’un sionista, que passa els dies tocant blues i pintant retrats de rabins. Menció especial mereixen els turistes de l’activisme que emprenen tours pels Territoris Ocupats i adormen la seva mala consciència amb unes pantomimes de resistència perfectament calculades.

A la tercera part es narra la travessa de l’oceà Atlàntic en un veler, mentre la relació de Pazos amb un fotògraf que li dobla l’edat va desintegrant-se. Després, un capítol amb anècdotes sobre l’estada a Nova York fent de documentalista pel New York Times, que podria ser la part més convencional si no fos per la visió tan poc convencional que té la cronista. Així, no deixa de ser curiós contemplar els ecos del «Procés» des de l’altra costat de l’Atlàntic, o la mirada escèptica al moviment «me too» quan s’aplica amb rigor de fanàtic.

Les denúncies a les xarxes es multipliquen, sortides d’una fúria col·lectiva que sembla emergir d’un endormiscament mil·lenari. El moment té una energia caòtica, sorprenent i temptadora que fa venir ganes de formar-ne part. Furgo en el meu passat a la cerca d’alguna experiència que m’hi pugui alinear; res no sembla estar a l’altura. No hi ajuda que la línia sigui tan difusa. Comptaria, l’antic company de feina que em triplicava l’edat, em trucava ben entrada la nit i em deixava ampolles de vi a l’escriptori? El grec patriota que em va perseguir des de Nis fins a Belgrad quan vaig viatjar-hi sola als vint anys? Totes les vegades que he follat sense ganes, esperant resignada que l’home acabi, per evitar la incomoditat d’haver-lo de rebutjar?

Tanca el llibre un conjunt de històries desordenades i de propòsit poc clar sobre la família de l’autora, segurament la part més prescindible del llibre. Queda de tot plegat una ment d’intel·ligència poc convencional i una llengua precisa, accessible, que convida a la reflexió: un bon primer llibre narratiu que es llegeix d’una tirada.

Only Murders in the Building 3/Només assassinats a l’edifici 3 (Disney+)

Després d’una segona temporada digressiva i complicada en excés, torna Només assassinats a l’edifici, molt més centrada, però tan divertida com sempre. Com ja vam veure a l’últim episodi emès l’any passat, durant l’estrena d’una obra que Oliver (Martin Short) dirigeix i on Charles (Steve Martin) actua, el primer actor Ben Gilroy (Paul Rudd) es desploma enmig de l’escenari. Com que el tercet protagonista només investiga les morts que es produeixen a l’edifici on viuen, no hi poden fer res. De totes maneres no els caldrà esperar gaire abans que tingui lloc un assassinat a casa seva.

Aquesta tercera temporada es beneficia de l’ambientació en el món del teatre i, un cop reconvertida l’obra per desaparició del primer actor, en el món del teatre musical, el que servirà d’excusa perfecta per escenificar alguns números deliciosos. S’incorpora Meryl Streep en el paper d’una actriu mediocre i sense èxit, aficionada a més a fingir accents de diferents idiomes. Només per veure la Streep delectar-se en l’autoparòdia ja paga la pena.

Malgrat alguna crisi passatgera, que posa en crisi la seva compenetració, i alguns interessos amorosos (en concret tres), la química del trio protagonista (Martin, Short i Selena Gomez) continua funcionant a les mil meravelles. Hi ha gags, hi ha sorpreses, hi ha (una mica de) sentimentalisme i convidats especials. Després d’acabar la temporada només desitges que els actors puguin fer encara molts més episodis plegats. De moment sabem que hi haurà una quarta temporada.

The Band Wagon/Melodies de Broadway - Agatha - Els tres mosqueters

Començo a revisar, i sobretot a descobrir, clàssics de la Warner a Filmin, tot i que l’atribució és enganyosa, ja que moltes d’aquestes pel·lícules nasqueren en altres estudis. És el cas de The Band Wagon/Melodies de Broadway, orgullosa filla de la Metro-Goldwyn-Mayer, que va dirigir Vincente Minnelli l’any 1952 i que és considerada com un dels millors musicals de la història del cinema, tot i que el meu entusiasme envers ella és molt més moderat. Segueix l’esquema, molt típic del gènere, en el qual una companyia malda per muntar un espectacle musical i, després d’innombrables dificultats, aconsegueix triomfar a Broadway.

El primer acte, un cop passat el número d’exhibició de Fred Astaire Shine on Your Shoes i l’estrena del clàssic That’s Entertainment, és bastant tediós: es veu venir d’una hora lluny que un musical basat en el Faust no anirà gaire lluny (oi Phantom of Paradise?) Tot millora a la segona part —sol passar en aquest gènere de films—, quan s’acumulen els números musicals, especialment al brillant ballet final i al memorable Dancing in the Dark, exquisit cim del gènere gràcies a l’elegància inacabable de Cyd Charisse i Fred Astaire. Mereix menció d’honor el procés en Technicolor que ofereix unes games cromàtiques, que no sé com devien aparèixer als espectadors dels anys cinquanta, però que ara semblen fora d’aquest món en el millor sentit de la paraula.

L’any 1926, poc després que el seu marit li demanés el divorci, l’escriptora Agatha Christie va desaparèixer durant onze dies. No es va saber mai on havia estat ni què havia fet durant l’absència, però el film Agatha (1979) de Michael Apted gosa proposar una solució pel misteri. Evidentment, com ens movem entre conjectures, una explicació pot ser tan bona com qualsevol altra, però la que s’inventen els guionistes peca d’excessivament artificiosa, com si l’escriptora apliqués a la seva vida el mateix recargolament que alimentava les seves novel·les.

La invenció del personatge del periodista americà que localitza on s’amaga Christie representa l’intent d’introduir a la trama un interès amorós, però Dustin Hoffman i Vanessa Redgrave, que fa de l’escriptora, mostren escassa química (i una considerable diferència d’alçada). Queda una pel·lícula amb bons valors de producció (localitzacions, decorats, vestuari, fotografia de Vittorio Storaro), força distreta... i poca cosa més.

De versions d’Els tres mosqueters n’hi ha per donar i per vendre; segurament la de 1948 és la més clàssica. Sumptuosa i en un meravellós Technicolor, la dirigeix George Sidney, un especialista en musicals que la du al seu terreny, especialment a la primera hora de pel·lícula. Hi ajuda el protagonisme de Gene Kelly com a D’Artagnan, actor mediocre però fantàstic acròbata i ballarí. Notables presències, com la bellíssima Milady de Lana Turner o l’intrigant Richelieu de Vincent Price. Una feliç regressió als cinemes de programa doble i sessió contínua.