No he amagat mai la tírria que li tinc a Sofia Coppola, però també sento un cert fetitxisme pels premis, el que m’ha inclinat finalment a mirar-me el film Somewhere de 2010 per la sola raó que va endur-se el Lleó d’Or al festival de Venècia. El protagonitza Johnny Marco (Stephen Dorff), un cèlebre actor de Hollywood un xic desencantat, que passa dies ociosos a l’emblemàtic Chateau Marmont de Los Angeles, entre festes improvisades i sexe de pagament. Quan la seva ex-dona desapareix, s’ha d’ocupar de Cleo (Elle Fanning) la seva filla adolescent. La convivència desvetllarà en Johnny unes emocions noves que el faran reconsiderar les seves prioritats.
Com es veu, l’escassa trama no pot ser més convencional, però (en honor a la veritat) Coppola no carrega les tintes del sentimentalisme. També evita en part els seus habituals planys sobre la trista vida de les nenes riques, perquè aquí la protagonista no és Cleo (tot i que Fanning ho broda), sinó el seu pare (Dorff, inesperadament sòlid). Poques pegues se li poden posar a la realització i la majoria de les escenes són més aviat plasents, però Somewhere m’ha interessat poc i el seu guardó venecià em resulta inexplicable.
L’any 2010 en una colònia mennonita d’emplaçament indeterminat algunes dones han estat narcotitzades i violades. Els culpables, un cop atrapats, els empresonen en una ciutat propera. Mentre la majoria dels homes del poble es desplacen a la ciutat per pagar la fiança, les dones es reuneixen en assemblea per decidir quina acció emprendre: fugir, enfrontar-se als homes o no fer res. En realitat, la tercera opció queda descartada immediatament, el que ens priva d’un debat que hauria pogut ser molt més interessant.
Sarah Polley adapta la novel·la de la canadenca Miriam Toews a Women Talking/Elles parlen (Amazon Prime) envoltada d’excel·lents intèrprets: Rooney Mara, Claire Foy, Jessie Buckley, Judith Ivey, Ben Whishaw… També Frances McDormand, encara que només diu dues frases. Com el títol ja avisa, l’obra és discursiva en excés. Per fer-la intemporal, la fotografia tendeix al monocromatisme. En quant al seu desenvolupament sembla una peça de teatre de tesi, amb personatges de postures ben delimitades i una sensació general de sororitat, que ho impregna tot d’un esquematisme que desmenteix el fet que es basa en fets reals.
Jeanne Herry fa a Pupille/En bones mans (Filmin) amb l’adopció el que a Les dues cares de la justícia feia amb la justícia distributiva: una descripció detallada i gairebé didàctica de tots els procediments i el personal implicats, tal com els contempla l’estat francès. S’exemplifica a partir de la història del petit Théo: abandonat després de néixer per una jove universitària, se li detecta un petit problema cardíac, passa dos mesos en una casa d’acollida i és adoptat per una dona soltera de 41 anys. Al llarg del procés s’insisteix molt a explicar-li-ho tot al nadó, amb la idea que ho captarà i més endavant d’alguna manera se’n recordarà. No sé si aquesta és una teoria gaire sòlida.
Malgrat el notable protagonisme coral, destaquen els treballs de Sandrine Kiberlain, Gilles Lellouche i Èlodie Bouchez, que omplen de personalitat uns personatges que corren el perill de ser mers peons en un esquema. Com ja vaig percebre a Les dues cares de la justícia, i malgrat no amagar alguns entrebancs, la visió general és potser massa positiva, vorejant en algun moment la propaganda governamental.
L’americà Ira Sachs s’ha especialitzat en històries protagonitzades per personatges gais, de vegades en drames d’alt voltatge com Keep the Lights On, de vegades en comèdies tendres com Love is Strange. La seva recent Passages resulta de més difícil adscripció, potser perquè és impossible identificar-se amb el que passa.
Tomas (Franz Rogowski) i Martin (Ben Whishaw) són un matrimoni que viu a París. Una nit en una festa Tomas coneix Agathe (Adéle Exarchopoulos) i comença un afer amb ella. Com que Martin no ho accepta, Tomas se’n va a viure amb Agathe, però de tant en tant té relacions sexuals amb Martin… Potser ja soc massa gran per entendre aquestes relacions que volen ser fluides, però el comportament dels tres protagonistes (especialment el de Tomas) no m’ha semblat identificable amb cap humà que conegui. Profundament irritant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada