El noi i l’agró

Hayao Miyazaki, després d’haver anunciat la seva retirada l’any 2013, no va trigar gaire a reprendre l’activitat amb el projecte d’un nou llargmetratge d’animació, El noi i l’agró, que s’acaba d’estrenar. Llegeixo que l’argument es basa en experiències del mateix Miyazaki: igual que el noi protagonista, el seu pare era enginyer aeronàutic i va haver d’emigrar amb la família a una zona rural durant la Segona Guerra Mundial, tot i que la mare del director japonès, a diferència de la de la pel·lícula, va viure fins l’any 1983.

L’estructura del film té una gran similitud amb la d’El viatge de Chihiro: un nen o adolescent té problemes per assimilar els canvis que han entrat a la seva vida, però una experiència trasbalsadora en un món fantàstic paral·lel l’ajudarà a madurar. En Mahito és un adolescent que ha perdut la mare a l’incendi d’un hospital. Es trasllada amb el seu pare a una casa de camp, on coneixerà Natsuko, la seva madrastra, que està embarassada. Un dia la Natsuko desapareix en una casa misteriosa i Mahito, tot seguint-la penetrarà en un món fantàstic ple de personatges intrigants, i en especial aus de comportament ben estrany. 

Com sol succeir en els moments més imaginatius de les obres de Miyazaki, la fantasia es desborda sense oferir explicacions sobre el funcionament d’aquests mons ocults, de manera que l’espectador oscil·la entre l’embadaliment i el desconcert, obligat a deduir la particular lògica del que està contemplant. L’univers que es fa present darrera del mirall potser no és tan ric com el que poblava el periple de Chihiro, però conté un grapat d’imatges inoblidables, des de les set velles criades grotesques (versió femenina dels set nans) fins als inquietants periquitos caníbals.

Com que probablement aquesta serà la pel·lícula final del director, ha sigut tractada amb excessiu respecte i ha rebut l’etiqueta automàtica d’obra mestra, quan crec que no acaba de ser rodona. Diria que el clímax s’allarga més del necessari, mentre que Mahito és un protagonista que no resulta gaire simpàtic. Per altra banda la música de l’habitual Joe Hishaishi m’ha semblat particularment atractiva. En tot cas és un film que està a l’altura de la reputació de Miyazaki i que haurien de veure no només els aficionats al cinema d’animació.