No sé si el seu caràcter llegendari prové del fet de ser l’última obra del mestre Cukor o de reprendre un vell film de Bette Davis i Miriam Hopkins, però, vista avui, Riques i famoses té tota la superficialitat i els clixés d’un telefilm de sobretaula. Aquesta crònica sobre l’agitada relació entre dues amigues escriptores sembla desconèixer-ho tot sobre el funcionament del món literari, però té força clares les regles del melodrama. Potser en el seu moment va impactar a causa dels joves apol·linis que Jacqueline Bisset se’n duia al catre, un fet que ha convertit la cinta en perenne clàssic gai. Però, tot aplaudint-li la valentia, ni Bisset ni la seva contrincant Candice Bergen passen de correctes. Menció especial al vestuari de la segona, que sembla producte d’una venjança molt premeditada.
George Miller devia sorprendre tothom quan, després de la trilogia de Mad Max, va dirigir la novel·la de John Updike Les bruixes d’Eastwick en un to de farsa fantàstica bastant allunyat de l’original. Cher, Susan Sarandon i Michelle Pfeiffer són tres dones insatisfetes que viuen a un llogarret de Rhode Island. Després d’expressar en veu alta les característiques que hauria de tenir l’home ideal, arriba al poble un desconegut que sembla complir la satisfacció de tots els seus desitjos. Aviat s’adonaran que cal malfiar-se de les pregàries ateses.
Veient la pel·lícula no m’ha quedat clar si vol ser misògina o feminista, tot i que pel seu to lleuger no crec que calgui prendre-se-la gaire seriosament. El paper que fa Jack Nicholson com a seductor, per exemple, només es pot considerar una broma, tot i que he de confessar que és un actor que rarament el trobo acceptable. Les tres actrius estan bé sense més, Pfeiffer tan preciosa com sempre i Sarandon oferint la millor interpetació. La mitja hora final és una orgia d’efectes especials (que han envellit malament) molt típica dels anys 80. En aquest apartat la soferta Veronica Cartwright té un moment de molt lluïment.
Els fets reals en els quals es basa M. Butterfly de David Cronenberg resultaven difícils de creure quan van saltar a les pàgines dels diaris; però, malgrat tot, la relació amorosa entre un diplomàtic francès i una cantant de l’òpera de Peking que ell ignora que és un home me l’he empassat sense grans esforços. El mèrit, més que de l’exercici de transvestisme de John Lone, és de Jeremy Irons i els seus aires d’home de sexualitat problemàtica i avergonyida. De totes maneres se m’ha fet estrany que interpreti a un francès, ell que és el súmmum de la «britishness».
Més enllà de les incògnites tècniques que la «liaison» suposa, el film —una versió invertida (en tots els sentits) de Madame Butterfly— planteja qüestions interessants sobre el desconeixement i els prejudicis entre Orient i Occident, i sobre la identitat de gènere. Un Cronenberg inusual, però que remou i inquieta com acostuma a fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada