Cerrar los ojos - Tár - Flora and Son

Torna Víctor Erice trenta anys després del seu últim film amb Cerrar los ojos, una obra que és difícil no veure com un resum de la seva carrera i també com un comiat. Un director de cinema (Manolo Solo) es posa a buscar un amic seu actor (José Coronado) que fa més de vint anys que ha desaparegut. Durant la recerca el veurem interaccionar amb diverses persones fins arribar a una residència de la tercera edat on han acollit a un home amnèsic.

La pel·lícula es pren molta calma per explicar tot això, exactament cent seixanta-nou minuts de calma, però Erice l’omple d’imatges fascinants, amb el seu reconegut bon gust pels objectes, els paisatges i els rostres humans. I, si aquesta durada pot semblar excessiva, és absolutament necessària per anar plantant tots els elements encaminats a construir una última seqüència que només la podia rodar un mestre. 

Cerrar los ojos barreja tota mena de referents culturals, des del cinema dins del cinema, tan estimat pel director, com la referència a Rio Bravo a través d’una cançó, Ana Torrent repetint «Soy Ana» o un pròleg i un epíleg que tant evoquen Isak Dinesen com El embrujo de Shanghai. Poques pel·lícules recordo tan càlides amb els seus personatges.

Un altre que també ha trigat uns quants anys (¡16!) en tornar a la feina és Todd Field amb la seva pel·lícula Tár, el minuciós retrat de Lydia Tár, la primera dona directora titular de la Filharmònica de Berlín. És tal el nivell de detall amb el que s’exposa la vida d’aquesta dona, que es pot arribar a pensar que es tracta d’un personatge real, o del transsumpte d’un personatge real; però no, tot és ficció. Ficció això sí elevada per una interpretació estratosfèrica de Cate Blanchett, capaç de recitar un text de deu minuts, parlar alemany, tocar el piano i dirigir una orquestra simfònica com si no fes cap altra cosa en el seu dia a dia. Gairebé fa ràbia tanta perfecció i es podria pensar que ens trobem davant d’un vanity project, si no fos perquè va ser Field qui va escriure el paper pensant en Blanchett. Molt bé també Nina Hoss i Noémie Merlant.

La història que explica, la d’una dona autoritària i ambiciosa, que no para esment de qui destrossa al seu pas, i que acaba pagant cara la seva insensibilitat (amb una humiliació final una mica ingènua), no és precisament original. Però Field la dirigeix amb virtuosa adequació que realça el seu atractiu. Llàstima que, malgrat el farciment, l’interès que em desvetlla és més aviat relatiu.

John Carney, especialista en musicals plens de bon rotllo (Once, Begin Again, Sing Street), torna al seu gènere favorit amb Flora and Son (Apple TV). La Flora (Eve Hewson, molt bé!) és una mare soltera que malviu a Dublín sense gaires perspectives vitals. Té un fill adolescent, en Max, amb vocació de petit delinqüent. Quan ella comença a prendre classes online de guitarra amb un músic californià (Joseph Gordon-Levitt) se li obre un inesperat món creatiu i els seus problemes (de baixa intensitat) semblaran resoldre’s en formar un grup musical amb la resta de la seva família.

Es tracta potser de la més feble dramàticament de totes les comèdies de Carney, però els intèrprets desvetllen simpatia i al capdavall deixa un bon regust de boca. A més, quan el punt d’inflexió de la trama és una cançó de Joni Mitchell, no seré jo qui protesti.