divendres, 13 d’octubre del 2023

The Band Wagon/Melodies de Broadway - Agatha - Els tres mosqueters


Començo a revisar, i sobretot a descobrir, clàssics de la Warner a Filmin, tot i que l’atribució és enganyosa, ja que moltes d’aquestes pel·lícules nasqueren en altres estudis. És el cas de The Band Wagon/Melodies de Broadway, orgullosa filla de la Metro-Goldwyn-Mayer, que va dirigir Vincente Minnelli l’any 1952 i que és considerada com un dels millors musicals de la història del cinema, tot i que el meu entusiasme envers ella és molt més moderat. Segueix l’esquema, molt típic del gènere, en el qual una companyia malda per muntar un espectacle musical i, després d’innombrables dificultats, aconsegueix triomfar a Broadway.

El primer acte, un cop passat el número d’exhibició de Fred Astaire Shine on Your Shoes i l’estrena del clàssic That’s Entertainment, és bastant tediós: es veu venir d’una hora lluny que un musical basat en el Faust no anirà gaire lluny (oi Phantom of Paradise?) Tot millora a la segona part —sol passar en aquest gènere de films—, quan s’acumulen els números musicals, especialment al brillant ballet final i al memorable Dancing in the Dark, exquisit cim del gènere gràcies a l’elegància inacabable de Cyd Charisse i Fred Astaire. Mereix menció d’honor el procés en Technicolor que ofereix unes games cromàtiques, que no sé com devien aparèixer als espectadors dels anys cinquanta, però que ara semblen fora d’aquest món en el millor sentit de la paraula.

L’any 1926, poc després que el seu marit li demanés el divorci, l’escriptora Agatha Christie va desaparèixer durant onze dies. No es va saber mai on havia estat ni què havia fet durant l’absència, però el film Agatha (1979) de Michael Apted gosa proposar una solució pel misteri. Evidentment, com ens movem entre conjectures, una explicació pot ser tan bona com qualsevol altra, però la que s’inventen els guionistes peca d’excessivament artificiosa, com si l’escriptora apliqués a la seva vida el mateix recargolament que alimentava les seves novel·les.

La invenció del personatge del periodista americà que localitza on s’amaga Christie representa l’intent d’introduir a la trama un interès amorós, però Dustin Hoffman i Vanessa Redgrave, que fa de l’escriptora, mostren escassa química (i una considerable diferència d’alçada). Queda una pel·lícula amb bons valors de producció (localitzacions, decorats, vestuari, fotografia de Vittorio Storaro), força distreta... i poca cosa més.

De versions d’Els tres mosqueters n’hi ha per donar i per vendre; segurament la de 1948 és la més clàssica. Sumptuosa i en un meravellós Technicolor, la dirigeix George Sidney, un especialista en musicals que la du al seu terreny, especialment a la primera hora de pel·lícula. Hi ajuda el protagonisme de Gene Kelly com a D’Artagnan, actor mediocre però fantàstic acròbata i ballarí. Notables presències, com la bellíssima Milady de Lana Turner o l’intrigant Richelieu de Vincent Price. Una feliç regressió als cinemes de programa doble i sessió contínua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada