dijous, 19 d’octubre del 2023

«A les dues seran les tres», Sergi Pàmies


A les dues seran les tres, Sergi Pàmies
Quaderns Crema, agost de 2023

La situació és estimulant, però seria exagerat percebre-la com a excepcional (tinc certa propensió a creure que qualsevol anècdota pot tenir —aquest conte n’és la prova— un interès literari).

Retorna Sergi Pàmies amb A les dues seran les tres, un dels seus llibres de relats d’extensió cada cop més minvant, caracteritzats per una base autobiogràfica, possiblement no del tot veraç, però que de cara al lector aparenten fidelitat als fets. En la majoria de les peces aquests fragments de la vida de l’autor es combinen amb algun comentari sobre l’ofici d’escriure, o sigui que es dona un dos per un de memòria i metaliteratura. Així passa ja en el primer conte «La segona persona», on el record de la pèrdua de la virginitat s’enllaça amb els primers intents adolescents d’escriure poesia i els consells dissuasius que li va fer un reconegut poeta. D’aquest garbell d’experiències n’extreu, ja en el moment actual, la resposta a la pregunta «Per què escric» que li ha fet una revista patrocinada pel Parlament Europeu.

Em veig amb quaranta quilos menys —un quilo per any—compartint un plaer llargament anhelat. Aleshores, en els ambients que freqüentava, la virginitat ni tan sols servia com a tema de conversa i estava més ben vist no tenir-ne que conservar-la. I no recordar com, quan i amb qui l’havies perdut conferia galons en l’escalafó de la bohèmia. Parlo en general, és clar, perquè la noia amb qui compartia llit —admiradora de Julio Cortázar, bevedora de Torres 5— ja havia superat aquesta fase i jo no sabia si això m’havia de tranquil·litzar o fer-me témer qualsevol comparació.

A «La teva paraula contra la meva», una típica història de festa de retrobament d’ex-alumnes, es revela la tensió entre el passat compartit i la forma diversa com el rememorem. Una qüestió que també toca «Dijous», on Pàmies fa veure que ens ensenya la «cuina» de l’escriptor a partir d’un esquema de conte, i com el context imaginat trontolla quan busca documentar-se amb l’ajuda del seu fill adult.

Amb tot, les peces més agraïdes del recull són aquelles més extenses on predomina la reconstrucció d’unes experiències sense forçar-ne la reflexió a posteriori. És el cas de «Trois-Rivières», la crònica d’un viatge a una fira literària a Québec, a la qual Manuel Vázquez Montalbán també havia estat convidat. És una delícia la descripció de la confluència reticent de dos grans tímids, i com n’és d’acurat el retrat-homenatge al gran escriptor desaparegut. «Per què no toco la guitarra», un generós relat sobre la relació que ha mantingut l’autor amb aquest instrument és igualment delitós i ple del seu característic humor autohumiliant. Complementàriament serveix com a resum biogràfic de la seva adolescència i joventut.

No obstant diria que les històries personals que constitueixen gran part del volum no tenen la consistència ni assoleixen l’emotivitat de peces anteriors. En alguns moments m’ha semblat sentir xerriquejar els mecanismes de la ficció, com si Pàmies volgués forçar-ne la màquina. Ho salva a través de la seva veterania i a la concisió i la gràcia que li permeten el seu entrenament en el columnisme periodístic que fan del llibre una peça molt llegidora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada