Acabo de veure a Filmin Upon Entry d’Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vasquez, una pel·lícula que va entusiasmar la crítica, però que va gaudir de nul èxit comercial, potser a causa d’un títol força opac. El film explota amb enginy una situació que en certa mesura tots hem patit en els viatges d’avió, el de les incomoditats lligades als controls de seguretat i de duanes. Alberto Amman i Bruna Cusí fan d’una parella veneçolana-catalana que arriben a Nova York munits d’un visat de residència suposadament en regla. Malgrat tot hi ha alguna cosa que falla i es veuen obligats a donar explicacions als funcionaris d’immigració.
L’astut guió arranja les seves cartes per aconseguir una tensió creixent, jugant amb els nostres prejudicis i sense acabar de revelar tota la informació. Amb actors excel·lents (que boníssima és la Cusí!), un durada ideal d’hora i quart, un interès que no decau i una conclusió explosiva, la pel·lícula ho té tot per recomanar-la vivament. L’única contraindicació és la fòbia que pot provocar envers els controls d’immigració dels aeroports, però segurament tots la devem dur de sèrie.
Julie Taymor va escriure i dirigir l’any 2020 el film The Glorias, la biografia de la periodista Gloria Steinem, figura central del feminisme americà durant els 60 i 70, el que, si ens referim a aquells anys, és com si parléssim del feminisme mundial. La pel·lícula evita les trampes habituals dels biopics, tot establint un diàleg continu entre els avatars de la protagonista en quatre moments de la seva vida (la Steinem adulta és encarnada per Alicia Vikander i Julianne Moore).
Amb 147 generosos minuts el guió no sempre exposa allò que seria més interessant; potser malgasta massa estona en els antecedents familiars de la biografiada, com si aquestos expliquessin tota la seva evolució posterior. També el final és massa precipitat —en una seqüència es casa, a la següent ja és vídua—; dit això deduireu correctament que és la part central del film la que té un contingut més sòlid.
The Glorias se centra en mostrar la vida pública de Steinem, les conferències, els mítins, les entrevistes, i no deixa espai per a la vida personal, com si no en tingués. En qualsevol cas el seu contingut constitueix una bona lliçó d’història contemporània, mostrada a més de forma força imaginativa.
Boîte noire (o, si ens volem posar cosmopolites, Black Box) és un film de Yann Gozlan que es pot veure a Filmin i que participa de la breu tradició dels thrillers basats en la investigació d’un enregistrament sonor. Un avió que fa la ruta Dubai - París s’estavella als Alps. La caixa negra sembla indicar que ha estat víctima d’un atemptat terrorista, però un analista de la seguretat aèria (encarnat per Pierre Niney) no ho acaba de veure clar i prosseguirà la investigació contra l’opinió dels seus superiors. Cal afegir que les seves sospites es confirmaran?
Francament Boîte noire no té la categoria de The Conversation de Coppola, ni tan sols la de Blow Out de De Palma, però capta l’interès de l’espectador durant un parell d’hores amb una intriga decent i uns actors (Pierre Niney i Lou de Laâge) perfectament adequats. No se li hauria de demanar més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada