dissabte, 16 de gener del 2010

Pel bé de la música


Carlo Broschi, "Farinelli"

La romana Cecilia Bartoli, apart de ser una de les mezzo sopranos més fenomenals de l’actualitat, és una dona inquieta, sempre a la recerca de repertoris oblidats o poc explorats. La seva darrera aventura, “Sacrificium”, un merescut però inesperat èxit de vendes aquest Nadal, rescata una bona col·lecció de peces escrites per a castrati que en la seva majoria mai abans no havien estat enregistrades en placa fonogràfica. En l’edició de luxe del disc, apart d’un interessant text introductori, hi figura un veritable diccionari de termes relacionats amb els castrats: cent pàgines, àmpliament il·lustrades, amb textos en francès, alemany i anglès, que satisfan qualsevol curiositat que algú pogués sentir pel tema.

Sembla que l’origen de tota aquesta història es troba en aquell gran misogin que fou Sant Pau, qui a la primera carta als Corintis diu: “Que les vostres dones es mantinguin callades a les esglésies, perquè no se’ls hi és permès parlar”. El text es va aplicar de forma tan literal que la interpretació de música religiosa esdevingué una prerrogativa masculina. Al principi foren els nois i els falsetistes els que assumiren les veus femenines, no sempre de forma satisfactòria.


A mesura que l’escriptura musical es sofisticava amb embelliments, floritures i altres pirotècnies vocals, la figura del castrat es va anar imposant pels indubtables avantatges de les seves prestacions. La veu humana no queda marcada fins que no s’arriba a la pubertat, per tant el seu ensinistrament vocal no es pot iniciar fins que no ha passat aquest període. En canvi, en el cas dels nens emasculats, en aturar-se el seu desenvolupament hormonal, la veu queda fixada des de petits, de manera que l’aprenentatge es pot començar molts anys abans, assegurant una professionalitat precoç i una carrera més llarga.

Francesco Bernardi, "Senesino"
Els castrats eren capaços d’abastar tots els registres vocals femenins, des de contralto a soprano, i entrenats com estaven amb aquest únic objecte a la vida (un cop capat, difícilment se’t permetia escollir cap altra professió) solien exhibir un virtuosisme aclaparador. Amb tot, durant la seva època daurada dels segles XVII i XVIII, la seva apreciació no fou unànime, i sempre hi hagué qui preferia veus autènticament femenines, que també n’hi havia de molt bones.

On sí gaudien del monopoli exclusiu era als Estats Papals, on les veus de dona estaven prohibides i on, paradoxalment, també ho estaven les operacions d’emasculació. Per fortuna, Nàpols quedava a prop, una ciutat que era una veritable fàbrica de capons. Per les famílies pobres amb fills que apuntessin una veu amb possibilitats, la sensible intervenció podia ser una inversió amb beneficis a curt termini.

Fora dels territoris papals, els castrats havien esdevingut un producte de luxe que tota l’aristocràcia cobejava. I aquestes ambigües figures, exalçades com veritables estrelles pop de l’època, eren afalagades i consentides en els seus extravagants capricis, i al mateix temps ridiculitzades per la seva anòmala fisiologia. Compositors tan importants com Handel, Mozart, Sallieri o Haydn escrigueren expressament per aquest tipus d’intèrprets. Els que assoliren un èxit major fundaren les seves pròpies companyies, adquiriren títols de noblesa i mantingueren relacions (fins i tot carnals) amb la reialesa. Al seu entorn es bastiren tota mena de llegendes sobre la seva potència sexual, que ells foren els primers interessats en mantenir. El fet que no fossin fèrtils, no implicava que fossin impotents, i en temps anteriors a la píndola podien oferir un avantatge afegit.

Evidentment, no tots triomfaven, i els menys aptes, marcats de per vida per la seva amputació seminal, es refugiaven en els monestirs o s’abocaven a la prostitució. Les seves formes efeminades, especialment durant l’adolescència, eren un esquer tan irresistible, que a Roma s’excusava el tracte carnal amb ells com un “peccato nobile”.


L’arribada del segle XIX amb la irrupció del moviment romàntic, que menyspreava l’artifici i buscava el sentiment pur i l’expressió natural, va convertir els castrats en un fenomen caduc. Gioachino Rossini qui, degut a la seva bella veu, va estar a punt d’esdevenir un d’ells, sempre lamentà la seva progressiva desaparició. L’últim castrat del que es té notícia és Alessandro Moreschi (1858-1922), que va estar en actiu a la capella Papal fins 1913 (tot i que Pius X els havia prohibit formalment el 1903).


Tot això que aquí vaig explicant ens pot sonar una mica salvatge i podem pensar que els temps ens han civilitzat una mica. Que cap pare sacrificaria els ous dels seus fills per una estona de fama, que hi ha coses que són molt més importants que la celebritat. Si penseu així, és que no heu vist cap programa televisiu en els darrers quinze anys.

25 comentaris:

  1. L'últim paràgraf del teu post mereix un "bravo"!

    ResponElimina
  2. Interessant apunt sobre els castrati. Sempre va bé recordar fins a on hem estat capaços d'arribar sobre els altres per al gaudi personal.

    ResponElimina
  3. Per cert, molt bo el disc de la Bartoli. Ja es troba al Spotyfi!

    ResponElimina
  4. Hi ha coses que ara sobten, però cal situar-se en l'època i en el que costava guanyar-se les garrofes aleshores. Sobre el present, ja ho has dit tot al darrer paràgraf, de vegades els pares són uns aprofitats i, el que és pitjor, sense que existeixi l'excusa de la necessitat material evident.

    ResponElimina
  5. Gran apunt, que...Grrr...fa esgarrifar!
    Aquí tenim la paraula "sanat" que -qui ho diria- equival a castrati.
    Del llarg debat inicial sobre si podia sonar música a les esglésies en recordo una de S.Joan Crisòstom: "Aquí no cal una flauta, ni una cítara o un salteri; si pots, crucifica't i realitza en el teu propi cos una harmonia perfecta."
    A partir d'aquí tot sembla millor.

    ResponElimina
  6. Galderich, el disc és magnífic, i demostra que no és imprescindible la mutilació per aconseguir bellesa.

    ResponElimina
  7. Júlia, un cop satisfetes les primeres necessitats materials, sembla que el pas següent és el de satisfer la pròpia vanitat.

    ResponElimina
  8. Per què se'n deu dir "sanar", Girbén? Sembla suggerir que els mascles som uns malalts als que els sobra una mica de testosterona. No sé...

    ResponElimina
  9. Una vegada vaig veure a un "sanador" de porcs en acció... i ni el Poe!
    Aquesta pràctica ramadera és antíquíssima i serveix per a què els animals guanyin pes, la carn tingui millor sabor i, és clar, per a què els mascles siguin més dòcils (bous, gats i gossos); i arreu dels no castrats se'n diu "sencers".
    Diria que a les Balears de castrar en diuen "arreglar", que em sembla fantàstic: Ja t'arreglaré jo...

    ResponElimina
  10. Fantàstic post, on ens portes per diversos camins que finalment van a parar al retrat brutal del nostre temps. Però a l'inici del tot ja hi trobo la frase de Sant Pau, tan bèstia com totes les seves.

    ResponElimina
  11. ei Girbén, que el meu avi (el padrí Cirilo) era sanador ^^ encara tinc la seva llicència expedida per la Generalitat d'abans de la guerra ;) I sanar és molt difícil, perquè si no ho fas bé, la carn de la bèstia put.

    Posant-nos ara en situació, això vindria a ser com una ablació però amb resultats econòmics favorables. Tot i que, si bé ens ha arribat la "història" dels castrati famosos, no en sabem res de les misèries dels que "no se'n van sortir".

    Evidentment, tot el que tingui a veure amb LA SECTA fa vomitar. No em serveix el resultat ni la música excelsa.

    ResponElimina
  12. ai! disculpa Allau, un post excel·lent, no cal dir! :D

    ResponElimina
  13. 'Sanar', 'arreglar'... ai, Girbén, he notat una esgarrifança a l'entrecuix.

    ResponElimina
  14. Lluís, Sant Pau com sempre, fent amics.

    ResponElimina
  15. Tranquil·la, Clídice, despatxa't a gust.

    ResponElimina
  16. Excel·lent post, com també excel·lent és el disc de la Bartoli. Desgraciàdament, mai sabrem com eren de veritat les veus dels castrati (sí, ja sé que hi han gravacions de Moreschi, però són tan decebedores que és evident que els castrati legendaris com Senesino o Farinelli eren una altra cosa). El més paregut que podem trobar huí són els casos de cantants masculins els quals no han desenvolupat la seva faringe per problemes hormonals, com Michael Maniaci:

    http://www.youtube.com/watch?v=UeifJ4KZXFk

    ResponElimina
  17. El Maniaci el vaig sentir al Liceu, però què vols que et digui? Te'l canvio per la Bartoli.

    ResponElimina
  18. Jo també preferisc la Bartoli. I sense sortir dels cantants masculins, em quede abans amb molts contratenors com Jaroussky, Mehta o Zazzo abans que amb el Maniaci, per molt que aquest últim no cante en falset.

    ResponElimina
  19. L'últim paràgraf és matador. Em fa gràcia imaginar la primera vegada que a algú se li acudeix fer una cosa així, la que sigui, castrar un home, castrar un porc... com devia anar? Un sopar i algú que diu 'saps que he pensat?' i algu altre que contesta 'ah doncs provem-ho'...

    P.S. No sabia res d'aquesta pràctica veterinària per fer la carn més bona. Tinc dos gats sanats, és bo saber-ho.

    ResponElimina
  20. Suposo, Marta, que en el cas humà això es devia descobrir de forma dolorosament accidental.

    Però després (com s'explica en el disc), molts pares explotadors excusaven l'absència de testicles dels seus fills amb un accident inventat.

    ResponElimina
  21. Hola, Allau,
    Esta frase teua:
    «A mesura que l’escriptura musical es sofisticava amb embelliments, floritures i altres pirotècnies vocals»
    m'ha recordat un post del blog La vida diferida d'Emili Morant, blog que ha trobat una vida potser millor en el paradís dels blogs i ben mal que em sap a mi, tot cal dir-ho.

    ResponElimina
  22. Gràcies, Jesús, per la referència que no coneixia. Llàstima que hi arribi una mica tard.

    ResponElimina
  23. A partir d'ara, quan llegeixi referències al "poder sanador de la música", pensaré en capons...

    ResponElimina