diumenge, 11 de juliol de 2010

Apoteosi de la guitza


Jo no ho recordo, però segons la llegenda familiar, quan jo tenia quatre o cinc anys, el meu pare em portà a veure un partit al Nou Camp per iniciar-me en els rituals de la tribu. Als pocs minuts de joc vaig preguntar al pare què feien aquells senyors en calça curta perseguint una pilota. Una descripció tan poc èpica crec que va desenganyar-lo, s’aixecà i marxàrem. Si no m’equivoco, mai més de la vida va trepitjar un estadi, tot i que continuà veient partits per televisió.

Amb aquesta petita anècdota, potser apòcrifa, vull indicar que, des de ben petit, el futbol m’ha interessat tan poc com el dret mercantil o la música militar. Si ara escric alguna cosa al respecte és perquè em veig impel·lit per les circumstàncies ambientals, i és que estic vivint tota aquesta pornografia patriòtica com una agressió tant al seny com al sentit de l’estètica. Suposo que queda clar que estic parlant d’aquest maleït Mundial de Sudàfrica.

Si no recordo malament, en mundials anteriors en els quals la selecció espanyola no arribava a quarts de final, es parlava de mala sort, es criticaven els jugadors o l’entrenador i es mirava d’oblidar el mal tràngol el més aviat possible. En aquesta ocasió, com que l’equip sembla que juga bé, l’èxit esportiu aviat s’ha sortit de mare i hem anat a parar de ple en l’esperpent.

Ja abans que comencés el campionat havia percebut un inusual moviment d’interessos comercials (un peatge que em temo que haurem de pagar cada vegada més davant d’esdeveniments d’àmbit mundial) i la premsa em va semblar que també en tenia ganes: amb les primeres victòries es va començar a parlar en termes èpics, “Espanya més a prop de la glòria”, “Espanya a punt d’entrar en la història”, etc. La gent, no tota, però sí la que fa més soroll, va començar a actuar de forma forassenyada, amb pintures de guerra, perruques de pallasso i crits de “soy español, español”.

Mirat fredament, no té gaire sentit fer teus els èxits esportius d’uns atletes que l’únic que comparteixen amb tu és el disseny del carnet d’identitat; però el futbol funciona així i fa temps que els sociòlegs estudien amb interès aquestes identificacions irracionals entre espectador i pàtria. El nacionalisme, igual com passa amb la força de la gravetat, funciona millor a distàncies curtes, i Espanya, país tan extens com heterogeni, no crec que generi un sentiment nacional tan fort com els agrada pensar a alguns. Per això, quan arriba l’ocasió, es manipulen de forma vergonyosa aquestes pulsions primitives que fan oblidar qüestions més candents.

Ahir, per exemple, després de participar en l’exultant manifestació que va aplegar més d’un milió de persones a Barcelona sota el missatge implícit que els catalans ja estem farts de rebre, vaig posar els informatius (amb morbo masoquista, ho confesso). Doncs bé, tant Antena 3 com Tele5 obriren amb la no-notícia que “Espanya sencera es preparava per la final d’avui” i, a continuació, entrevistaren a diversos energumens vestits de forma estrafolària els quals proferiren oblidables bajanades (en honor a la veritat, La 1 sí que va encetar el seu telenotícies amb la manifestació). És vulgar mencionar allò de “pa i circ”, però sembla que és el que hi ha i la natura humana de vegades no dóna per a més.

Per fortuna aquest malson acabarà avui i, sigui quin sigui el resultat, se’n parlarà dos o tres dies, una setmana a tot estirar, que aquesta mena de patriotismes són molt superficials. Després cadascú pensarà en les seves vacances, en la platgeta que li permeti el pressupost, que aquestes coses són també irrenunciables. I de les qüestions importants en parlarem o no al setembre.

I una última observació dedicada a aquests catalans que són antiespanyolistes acèrrims. Això de fer costat sempre al rival d’Espanya no pot ser bo. O arreglem aviat la situació política de Catalunya o el fet de ser seguidor successiu de Paraguay, Alemanya, Holanda o qualsevol altre país que toqui ens acabarà passant factura psiquiàtrica.

28 comentaris:

  1. No puedo estar mas de acuerdo. Me encantó!

    ResponElimina
  2. Te agradezco el encantamiento, Margarida, no lo encuentro todos los días.

    ResponElimina
  3. Molt maques les fotos de la "mani", vull dir de l'altre article, és clar Un dels millors lemes que he escoltat avui és "Els holandesos, no som espanyols!". Té gràcia, no? La veritat és que, tot i ser bastant lusitanista, em vaig sentir molt estrany animant al capullo del Cristiano Ronaldo, o animant a Paraguay, per exemple... Afortunadament Holanda és un país que em cau bastant bé en línies generals. Clar que fins i tot animaria als Estats Units si jugués contra Espanya!
    I des d'aquí tot el meu afecte i respecte als espanyols que respecten la llibertat i les identitats. Desafortunadament, no han governat mai, però espero que governin algun dia i que, en qualsevol cas, els catalans i la resta de nacions de l'estat i els espanyols poguem viure algun dia tranquil·lament cadascú amb la seva plena sobirania, sense més disputes...(Oh, utopia!) Sobre el futbol, és una cosa que la sents o no, és bastant absurd teoritzar. Estic d'acord en qualsevol cas que està sobredimensionat al nostre país (als dos països, vaja!).Però l'emoció visceral, profunda i intensa que sentiré demà si marca un gol Holanda, no te la puc raonar i suposo que també em costaria explicar-li al meu psicoanalista. Sort que no en tinc.

    ResponElimina
  4. Jo no he pogut veure les reaccions de les teles, he arribat a casa passades les deu (inconvenients de ser de barri) :). Hauré d'esperar a demà.

    Respecte de que la foguerada passarà en 4 dies, em sembla que ets molt optimista, la industria muntada al voltant del futbol, el tennis, les motos, els cotxes, etc. no s'amortitza en 4 dies.

    ResponElimina
  5. permet-me en la meva primera introducció a casa teva de forma comentada -que llegir-te et llegeixo amb continuïtat des de veure't per casa la clídice- fer-te una reflexió: tot i que jo també he observat el comportament mediàtic dels mèdia espanyols, no deixo de plantejar-me què hi feien nombrosos seguidors de la mani d'ahir amb samarretes (i banderes) del barça...

    és més... seríem capaços de ser tan insuportables com els veïns si tinguéssim selecció pròpia (i única) i arribéssim a una final o a unes semi-finals? vols dir que no hi hauria qui tindria comportaments igualment patètics?
    (et juro que he vist un paio amb la samarreta de la selección i un tricorni de guardia civil a l'aeropuerto de Barajas... per la tv, clar)

    noi... no sé si mirar la palla al ull del veí és la millor solució...

    repeteixo; hauria perferit començar a comentar-te dient lo encertat que em sembla el que dius i lo ben moblat de neurona que vas...

    però provoques, i clar...

    ResponElimina
  6. Això és el que e'n diu un article ben organitzat i pensat amb el cap.
    La paradoxa del país és que ahir un milió i mig eren al carrer reivindicant independència, etc. Avui una quantitat igual o superior celebraran els gols d'Espanya amb aquell furor.

    ResponElimina
  7. Òscar, ja ho sé que és absurd teoritzar sobre el futbol com faig jo, per això no en solc parlar mai. Prometo no reincidir. Però haver de fer de "serial supporter" pr la vida no deixa de ser preocupant.

    ResponElimina
  8. No em diguis això, Brian, que m'espantes. Es clar que, si es tracta de vendre tovalloles de "la roja", suposo que em molestarà molt menys que la retòrica èpica que gasten ara.

    ResponElimina
  9. Benvingut, gatot! No creguis que no tenia present el Barça quan escrivia això i els desgavells als que pot arribar certa afició són gairebé equiparables. I dic gairebé, perquè el Barça actua també com a vàlvula d'escapament d'una nació sense estat, el que no és el cas de la selecció espanyola. Per això es produeixen situacions insòlites com les que comentes de la manifestació d'ahir. No és que sigui seguidor de cap equip, però el cas del Barça el trobo una mica més perdonable. Però avui no toca parlar del Barça, sinó de la selecció, on per cert tinc entès que el Barça hi té un paper fonamental.

    ResponElimina
  10. Lluís, això mateix o vaig sentir en plena manifestació: algú recriminava a un altre que l'endemà estaria fent bots per recolzar la selecció. No deixa de suposar un inquietant interrogant sobre les conviccions dels que ens manifestàvem.

    ResponElimina
  11. futbol es futbol es futbol es futbol es futbol es futbol es futbol

    ResponElimina
  12. a mi, d'això de l'arroja (uacs) el que em flipa en colors és que ningú parli mai que aquesta obscenitat del mundial s'està fent en un país on la gent viu en cases amb tanques electrificades, on la violència i la pobresa són brutals. I encara tenen els sants pebrots d'anar a fer-li una entrevista a "l'invetor" d'una punyetera trompeta.

    I respecta a "lo nostre", mira que en sóc del Barça, però no vull seleccions nacionals de res, no vull que es mescli esport i pàtria, i no vull, tampoc, que es permeti que persones amb un q.i. limitat la majoria de vegades, guanyin el gavadal de calers que guanyen, només perquè hi ha uns gabinets molt espavilats que ens fan creure que això ens convè i ens fa feliços. Collons! que sembla que en Huxley tenia raó! p... soma!

    ResponElimina
  13. Ja, Robert, però jo sóc més de "a rose is a rose is a rose is a rose".

    ResponElimina
  14. Clídice, com he evitat les notícies referents al mundial tot el que he pogut, no n'estic gaire al cas, però sí que m'ha semblat percebre que en general s'evitava parlar de tot el que no era directament esportiu.

    En canvi, avui m'ha fet molta gràcia trobar a "La Vanguardia" una doble pàgina que explica què és Holanda (tulipes, dics, Van Gogh...)

    ResponElimina
  15. Avui estic fent marató de telenotícies. De moment Antena 3 ha fet un monogràfic del Mundial, quan portaven deu (o quinze?) minuts d'eufòria espanyola m'he preguntat i ara com faran encabir aquí dins la manifestació d'ahir? I la resposta ha arribat en forma d'una frase més aviat breu, poques imatges (semblava que hi havia més gent als San Fermines) i uns numeretes escandalosament escanyolits. Fins aquí, "només" decebedor. Però després han vingut paraules difícils de pair de la Pajin. Què hem de fer. Vivim d'esquenes. Si algú vol emocions fortes, que es passegi per plaça Espanya a l'hora que juguin... Ara miraré que diuen TV3 i després (després de prendre'm un whiskey) miraré web de l'ABC

    ResponElimina
  16. Marta, el teu massoquisme supera el meu per golejada (mai millor dit). Mal m'està dir-ho, però si perdés Espanya hi hauria una certa justícia poètica.

    ResponElimina
  17. Començo a estar indignat amb l'esport dels pebrots! El dia després d'una mani com la d'ahir el TN de TV3 té que començar a tres quarts de quatre per culpa del puto automovilisme? No ho poden fer pel 33? I totes les teles espanyoles no tenen res més a fer que parlar del Mundial i ignorar pràcticament la mani d'ahir o dir en un breu que era en defensa de l'Estatut? Les privades ja sabem de quin peu calcen però les públiques haurien de fer una mica de pedagogia, no? Després ens estranyarà que la majoria d'espanyols pensin com pensen...
    (Espero que se m'hagi passat una mica l'indignació a dos quarts de nou o encara em perdre el partit.)

    ResponElimina
  18. Amb valentia m'he mirat els diaris d'Espanya..., i he al·lucinat: El Mundo oposa les xifres oficials d'assistents a la mani amb les d'una tal agencia Lynce: 56.000 manifestants! Mig Nou Camp!!!
    Em consta que a Itàlia els periodistes estan revoltats per les lleis de censura que vol imposar el Berlusconi, aquí sembla que no cal llei i que es cobra per mentida escrita.

    ResponElimina
  19. Jo també m'he estat mirant la web de Lynce, i em sembla poc, però m'agradaria que les "guardies urbanes" respectives (per no parlar dels organirzadors de manis) expliquesin els seus mètodes com els explica Lynce (o com abans ho feia "contrastant" o "manifestómetro". Una cosa està clara: els milions de manifestants -no d'aquesta mani, de cap!- son una fantasia amb la que fa 30 anys que convivim. Ja seria hora de comportar-nos com adults tots plegats.

    ResponElimina
  20. Òscar, el teu cas és digne d'estudi ;p

    ResponElimina
  21. Girbén, jo també he vist aquestes dades i la veritat és que no ho entenc. A més, com no ens movíem, trobo que era fàcil fer el compte :)

    ResponElimina
  22. Realment, Brian, entre 56.000 i 1.500.000 la diferència és considerable. Érem un fotimer, és tot el que puc dir, però vistes les discrepàncies jo també puc fer d'expert en fer el recompte.

    ResponElimina
  23. Recordo quan ens deien que després de Franco el futbol deixaria de ser tan important, també recordo quan els intel·ectuals van començar a fer-se fanàtics del futbol i a elevar-lo als altars... Els esports ocupen una franja als Telenotícies que no l'ocupa cap altra qüestió, per important que sigui... sembla que no es pugui ser català sense ser del Barça ni un bon ciutadà si no t'interessa què fa Alonso als cotxes o Nadal al tenis. Què és el futbol? Onze persones que es barallen amb altres onze per ficar una pilota a sota d'uns pals que anomenen porteria. I, el que es veu a la tele a més acostuma a estar protagonitzat per multimilionaris que, a més, tenen la sort de poder-se jubilar aviat... Avui, quan tornava cap a casa he trobat una noia embolicada amb la bandera d'Espanya i el toro i he pensat, mira, ahir deuria ser a la mani amb la bandera catalana i el burro... No m'agrada mirar esports i aquí estem... Em sembla que ja m'he desfogat una miqueta, gràcies per deixar-m'ho fer...

    ResponElimina
  24. Uix, a casa meva no hi estaries pas bé, tots són futboleros a collons, i a més, els nois hi juguen, o sigui...pilotes a dojo! I, sí, tens raó en això del psiquiatra, jo, quan els miro, penso en allò de "els del Barça i uns quatre més..." i així no m'enfado...

    salut!

    ResponElimina
  25. Montserrat, sovint em sento igual, però diuen els experts que això és perquè no hi entenem de futbol. Es veu que cal una sensibilitat especial... Ja saps que aquí sempre et podràs desfogar i no et miraré malament per fer-ho.

    ResponElimina
  26. Doncs mira, Zel, a casa el noi està mirant un documental sobre monestirs de Burgos, com ha de ser. Salut!

    ResponElimina
  27. Ostres, jo la llegenda familiar no la sabia així. Pensava que el pare t'havia dut al camp del Poble Sec, la qual cosa justificaria el teu desinterès (el Camp Nou és interessantíssim, especialment si no mires cap al terreny de joc).

    I entre les recents bajanades ambientals no has mencionat una de les que més retrata la nostra societat: un share de més del 50% (agregant totes les cadenes que ho retransmetien) per veure com un pop endevina el guanyador de la final. El món s'acaba.

    ResponElimina
  28. Doncs ara que ho dius ja no n'estic segur. Poble Sec o Les Corts, si fa no fa.

    I en quant al pop:

    http://www.dosisdiarias.com/2010/07/2010-07-12.html

    ResponElimina