dijous, 22 de juliol del 2010

Final de joc


Amb la febre de seqüeles innecessàries que assola Hollywood és raonable témer el pitjor de qualsevol títol de pel·lícula recent que vagi seguit d’un numeral; però com que tota regla té la seva excepció, aquesta hauria de ser sense dubte “Toy Story 3”, una mostra més (i van…) que Pixar difícilment s’equivoca mai.

Encara que sembli que va ser ahir, des de 1999 no havíem tingut notícies de Woody, Buzz i la resta de joguines, i en aquest temps Pixar ha madurat enormement tant la seva tècnica com els seus guions. Malgrat això s’ha tingut el bon criteri de respectar l’estètica original per aconseguir que des del primer moment percebem la continuïtat amb els títols precedents. El grup de joguines dels dos primers lliuraments ha perdut alguns dels seus membres per potenciar les relacions entre els supervivents (no patiu, no hi falta cap dels vells favorits), el que em sembla una bona maniobra de guió.
El nucli dur
El film comença amb una espectacular seqüència d’acció amb bandits que assalten un tren, cowboys als rescat… i també alienígenes… i dinosaures. A continuació entrem en matèria. Andy, a qui havíem conegut de nen, és a punt de marxar a estudiar a la universitat i la seva mare li planteja què cal fer amb totes les seves velles joguines. Andy, com a bon adolescent, vol deixar enrere el nen que fou, però encara sent afecte pels seus companys de jocs. I mentre Andy dubta, les joguines es plantegen el seu lloc en el món (sí, en el fons és una pel·lícula MOLT seriosa). A través d’una sèrie d’equívocs, el grup acaba a una guarderia que, d’entrada, sembla el paradís ideal, on una munió sempre renovada d’infants garanteixen que els companys de joc no s’exhauriran mai. Apareixen també noves joguines que els donen una cordial benvinguda. Però les coses no són tan boniques com aparenten (només us diré que a partir d’ara no mirareu mai més l’ós de Mimosín amb tanta simpatia).

La fuga de la guarderia centra el cos de la trama amb les seva esperada barreja de comèdia i acció. El públic adult apreciarà, entre molts altres detalls, la paròdia dels films de presons i una versió de “Missió Impossible” molt més respectuosa amb l’original televisiu que la franquícia protagonitzada per Tom Cruise. El públic gai, mentrestant, es quedarà amb l'hilarant personatge de Ken i el seu fastuós vestuari, digne d'Imelda Marcos.
Encantadors (o no?)
Davant els darrers films de Pixar, sempre em pregunto com els rebran els espectadors més petits. Aparentment se’ls empassen d’allò més bé, malgrat els complexos conflictes que plantegen i alguns tocs veritablement sinistres. Finalment, entre carreres, gags i trompades s’arriba a un clímax emocionant, d’aquells de vida o mort, i els de Pixar fan de nou el miracle i ens fan caure la llagrimeta davant de la humanitat (sí, humanitat) d’aquest aplec de ninots de plàstic. Encara se’ns reserven algunes emocions més, per concloure la pel·lícula d’una forma tan satisfactòria que no deixa cap dubte: l’arc dramàtic de la trilogia s’ha completat a la perfecció. Confio en el bon criteri de Pixar per no fer cap seqüela: tal com ho han deixat, només els “Padrins” de Coppola els podrien fer ombra. I encara!

 Un espectacular cameo, el podeu descobrir?

[Una inevitable nota final. Tot i no voler-ho, vam acabar veient la versió en 3D per motius de força major. Vaig trobar els efectes tridimensionals més discrets, és a dir menys marejants i més realistes que a “Avatar”; però em continua molestant haver de pagar més per carregar unes ulleres feixugues i incòmodes durant tota la projecció que, a més, enfosqueixen la vivacitat cromàtica de l’original. És això el que ens espera en el futur?]

30 comentaris:

  1. encara no he vist cap pel·lícula en 3D i dubto que amb la factoria Pixar (o orinar) m'estreni. L'hauré de veure algun dia llunyà al sofà de casa ;)

    ResponElimina
  2. Clídice, jo amb tu de cinema ja ni parlo. Ets un cas perdut!

    ResponElimina
  3. al damunt que us permeto estar amples a les sales! ;) la veritat és que m'interessa moltíssim, però no tinc temps i això d'estar-me quieta en un lloc fosc i tancat tanta estona, com si m'haguessin castigat al "cuarto de les rates", què vols que et digui! :)

    ResponElimina
  4. L'aniré a veure, fet, però defineix-te una mica més: creus que val la pena (preu apart) anar-la a veure en 3D?

    ResponElimina
  5. Estic amb en Brian... però afegiria:
    - amb les meves nenes vaig a veure la versió en català o castellà (suposo que l'hauras vist en versió original)?
    - en 3D o versió bidimensional?
    - espero que la facin per la televisio com la Clídice o val la pena pantalla gran?
    - Haig d'entendre el darrer cameo o ens l'explicaras els que no sabem de què va?

    ResponElimina
  6. Que no, Clídice, que no hi ha excuses. No et parlo!

    ResponElimina
  7. No, Brian, no val la pena de cap de les maneres: el 2D és encara un clàssic.

    ResponElimina
  8. - Galde, que jo sàpiga no s'ha estrenat en versió original (vergonya!). L'anàvem a veure en català, però com la sessió era numerada al Lauren Gràcia, la cua s'ha eternitzat i ho hem deixat córrer. L'hem vista en castellà al Girona. No ha estat malament, encara que hi ha un curiós episodi amb en Buzz fent d'andalús que potser és més xocant en català.
    - Bi
    - Pantalla gran, sempre.
    - Em pensava que el cameo era claríssim. Una pista: Miyazaki. I si no pregunta Leblansky.

    ResponElimina
  9. Vist així, fins i tot podria pensar que és una bona peli. M'animes a seguir escrivint sobre cinema, perquè és obvi que, ben explicada, qualsevol sembla interessant.
    Crec que vaig veure la 1 o la 2 a la TV i em vaig avorrir força, i l'estiu passat vaig anar al cine a veure "Up!" (crec que també de Pixar). I què vols que et digui, encara badallo.

    ResponElimina
  10. ¿Ya han pasado once años? Es increíbe cómo pasa el tiempo.

    La verdad es que estoy encantado con esta generación de películas para todas las edades, que gustan tanto a niños que apenas saben hablar como a adultos hechos y derechos. Creo que los guionistas de películas como Toy Story, Ice Age o Los Increibles tienen un mérito que no está lo suficientemente reconocido...

    ResponElimina
  11. znif! però si a mi m'encanten les pel·lícules! el que no suporto és veure-les en un lloc on no et deixen posar els peus al respatller de la butaca, no puc comentar "la jugada" amb el del costat, no paren la pel·lículua quan vull anar al lavabo, o a buscar un tros de formatge per rosegar, no puc fer-la anar enrera quan em sembla que he vist alguna cosa interessant en una escena, o veure repetidament la mateixa escena per plorar-la cada vegada :) Les sales de cine són un rotllo i, al damunt, hi fot un fred que pela a l'estiu! Si no vols no em parlis, però saps que tinc raó, que aneu al cine com aquell que va a missa i jo sóc una descreguda :D

    ResponElimina
  12. Lluís, no hi vagis doncs, ja veig que no és el teu tipus de cinema; amb aquesta també badallaries.

    ResponElimina
  13. Creo, Sufur, que sí que se les va reconociendo, porque suelen estar muy por encima de los guiones de películas supuestamente más adultas.

    ResponElimina
  14. Ai, Clídice, posar els peus sobre el respatller i menjar formatge! Sort que no vas al cinema, que encara acabaries seient al meu costat ;p

    ResponElimina
  15. Em costa entendre com a algú no l´hi hagi pogut agradar Up (si, sóc un capcuadrat). L’elipsi inicial de la vida del protagonista és una autèntica obra mestra.
    Pel que no hagin vist Toy Story i sobretot pels que no tenen intenció de veure-la els brindo una de les frases més memorables de la historia del cinema a l’alçada de les de qualsevol film clàssic (penso en les de Lo que el viento se llevó, Casablanca, etc):
    Hacia el infinito y...más allá.
    Jo un dia, si voleu, us explicaré com vam acabar amb un que posava els peus sobre el respatller, menjava formatge i es burlaba d'una canço d'Alber Pla a Carne Tremula...

    ResponElimina
  16. Robert, has d'entendre que els gustos no són universals i que no pots forçar ningú a que li agradi una cosa (les tres vegades que he vist Up he hagut d'ofegar el plor en acabar el pròleg).

    I explica, explica, que no anem sobrats de sabers pràctics.

    ResponElimina
  17. Per favor Allau, no sóc dels que forcen mai ningú a res, simplement vull dir que m’extranya que hi hagi algú que no li agradi Up, com també m’extranya que hi hagi algú que no li agradi El Greco o algú que s’escandalitzi perquè els nens portin samarretes largues....

    Doncs, t’explico: Ere el dia de l’estrena de Carne Tremula, en Bardem jugaba a Basquet en cadira de rodes i a la Banda Sonora va començar a sonar Sufre como yo de l’Albert Pla. A darrera el meu seient, mentre les llàgrimes em començaven a solcar les galtes, un collons de quillo va començar a enriure-se’n mentre feia veure que s’ennuagava amb les putes crispetes i jo –ni corto ni perezoso- em vaig aixecar i li vaig dir que si no callava li trencava els morros allà mateix,...la veritat és que es de les poques vegades a la vida que algú em va fer cas -deuria ser perquè va veure que parlava de veres i perquè la resta de públic em va fer costat-.

    La Clidice té raó quan diu que anar el cinema és una espècie de cerimònia, però jo penso que ningú està obligat a participar-hi així que si ho fa, el mínim exigible és respectar als devots que hi assisteixen, i si no, doncs...de cap a l’infern.

    ResponElimina
  18. Benvolgut Robert, com hauràs observat jo sempre dic que NO hi vaig al cinema, entre altres perquè sóc claustrofòbica i molt moguda i em posa nerviosa. Però també per no haver de molestar a ningú, que els demés no en tenen cap culpa de les meves mancances. Una altra qüestió és que tu siguis un integrista de la cosa, que sóc jo del quillo i ens liem a bufes, només per veure fins on series capaç d'arribar ;)

    ResponElimina
  19. Avui, arran de l'estrena de Toy Story 3, el Bonet Mojica es preguntava a La Vanguardia si el cinema infantil (o, més ben dit, infantilitzat) no és el que fabrica Hollywood amb presumpta imatge real i farcit d'efectes especials. Perquè el cinema animat actual ha deixat de ser terreny infantil per passar a ser, en el camp de les grans produccions, l'últim refugi de la intel·ligència i la sensibilitat.
    Ja veig que ploraré...

    ResponElimina
  20. Jo totes aquestes de la Pixar les vaig a veure amb el meu nebot Jacob, de cinc anys, a qui saludo, cordialment, aprofitant l'avinentesa. Haig d'anar amb ell, per no perdre'm el millor de tot: el cinefòrum posterior; sobretot quan ell prova d'explicar-me les coses que jo no he entès.

    ResponElimina
  21. Ah, me'n descuidava, el del cameo és el meu veí TOTOROOOOOO!!!

    ResponElimina
  22. No em vull imaginar trobar-me en una sala amb el quillo, en Robert i la Clídice: em passo al home cinema de pet.

    ResponElimina
  23. Santi, ja és ben veritat, però no sé explicar-me el perquè.

    ResponElimina
  24. Matilde, en Jacob t'ho ha xivat. O ha estat Vicky Viking?

    ResponElimina
  25. ...quan vulguis i on vulguis Clidice, jo sempre solo arribar fins al final.

    ResponElimina
  26. ai que em tronx i em part el petx! tu no saps amb qui et jugues els quartos xaval·lín ^^ que a covarda no em guanya ni l'Allau! :D

    ResponElimina
  27. Mira, jo anava a parlar de la pel·li i tal, però m'ho he passat pipa llegint els comentaris: entre el quillo, la claustrofòbica, l'ingorant profund del Galderich, l'anècdota del Robert, la Matilde salundant a la família i l'incomprensible gust cinematogràfic del Lluís, això és una passada!
    M'afegeixo per que em massacreu si cal: sempre que puc, vaig a veure les pel·lis en 3D. Fer el contrari seria com veure en blanc i negre una pel·li feta en color. Ah, i a més, em poso a les primeres files, per que el 3D ocupi tot el meu espai visual. Vaig veure Up així, i va ser la cirereta d'una obra mestra del cine.

    ResponElimina
  28. Penso que el més interesant de tot plegat és que en els darrers anys hi hagut un canvi en el cinema d'animació que ha apostat per crear films que siguin digeribles no només per un públic infantil sinó també per un públic adult.
    Potser hi hagut un abús en les seqüeles dels films d'animació que han funcionat: Shrek, Ice Age...hi haurà Kung Fu Panda 2.
    Però pel que comentes sembla que han conseguit crear una tercera part molt digne.
    Ja tinc ganes de veure-la!
    Coincideixo amb tu amb el tema 3D. Ha sigut una excusa per cobrar més pasta i no sempre la qualitat del 3D està a l'alçada del que es promet.
    Coincideixo amb Leblansky: he al·lucinat bastant amb els comentaris i les reaccions del post. També coincideixo que Up és una fita del cinema d'animació actual.No tinc clar si és una obra mestra però si és una bona pel·lícula.

    ResponElimina
  29. Leb, fes com vulguis, però en aquest cas crec que no paga la pena el 3D: els efectes són MOLT discrets i et perdràs la paleta original de la pel·lícula.

    ResponElimina
  30. Benvingut, Gabriel! És molt cert que el cinema d'animació, i més en concret Pixar, cada vegada és més madur en les seves temàtiques i arrisca més narrativament. Pensa en tot el llarg inici sense paraules de "Wall-e" o en les el·lipsis del pròleg d'Up. Sobre les seqüeles que conec, les de "Ice Age" són simpàtiques, però inconseqüents, i les de Shrek exprimeixen la fòrmula fins exhaurir-la. Una vegada més, Pixar ho ha fet molt bé, i ha completat l'evolució dramàtica d'uns personatges. No tinguis cap dubte, han acabat la trilogia modèlicament.

    I jo tampoc sé si Up és una obra mestra, però m'encanta i em commou.

    ResponElimina