divendres, 23 de juliol del 2010

Ningú no coneix el final


Un desconegut truca a la porta del domicili novaiorquès dels Paulton i demana veure el marit; segons diu, aquest és l’únic capaç de solucionar els seus problemes. L’esposa el convida a passar al saló: el seu home no pot trigar. Mentre acaba d’arreglar-se per sortir, la dona sent l’aprensió d’haver obert la porta a un desconegut. Torna al saló just en el moment en el qual el visitant salta al buit des de la finestra. En la seva caiguda gairebé impacta contra el senyor Paulton que estava a punt d’entrar al portal de casa seva...

Qui era aquest suïcida que Bayard Paulton no havia vist en la vida? Com podia ser ell l’única persona que podia ajudar-lo? Obsessionat pel misteri comença a investigar el passat d’un home del que només coneix el final.

Amb aquesta premissa intrigant comença “The end is known” (“La fi és coneguda”), novel·la de 1949 escrita per Geoffrey Holiday Hall i que es podria adscriure sense dificultat al gènere negre. El llibre té la dosi suficient de suspens com per ser llegit amb rapidesa, està escrit amb un estil literari que supera els estàndards de la literatura popular i presenta una galeria de personatges turmentats en els que, apart d’una canònica “femme fatale”, hi he trobat l’influx de l’existencialisme de l’època. Seria per tant una novel·la que us podria recomanar, si no fos perquè us serà ben difícil llegir-la..., a menys que tingueu una comprensió mitjana de l’italià.

M’hauré d’explicar, perquè el llibre en si té al darrera una història tant o més misteriosa que la trama que conté. I no, no es tracta d’una invenció més d’apòcrifs com els que propicia la xarxa, aquí, com diria Orson Welles, “it’s all true”. A mi em va arribar com a consell de Maria Folch i per això el tinc en una edició de 2009 de Sellerio Editore de Palermo sota el títol de “La fine è nota”. I per què hauria de llegir jo una novel·la americana en la seva traducció a l’italià? Caldrà que em posi “en plan” Sofia Petrillo.


Sicília, principis de la dècada dels 50 del segle XX. L’escriptor Leonardo Sciascia, gran aficionat a la novel·la negra (que a Itàlia es diu “giallo”, és a dir “groc”), compra en un quiosc d’estació una edició barata de “La morte alla finestra” d’un tal G. Holiday Hall. El llibre l’impressiona per la seva qualitat i fins i tot arriba a sospitar si darrera d’un autor de nom tan festiu no s’amagarà algun pes pesant com William Faulkner o Erskine Caldwell en hores d’esbarjo. El títol queda oblidat fins que a finals de la dècada dels 80 l’editorial Sellerio, que està a punt d’encetar una col·lecció de literatura policial, demana consell a Sciascia i aquest recorda el plaer que li produí aquella vella novel·leta. Es fan les gestions per esbrinar més detalls sobre l’autor i la seva obra, però ningú sembla saber-ne res. De totes maneres, el llibre s’edita l’any 1990 sota el títol més acurat de “La fine è nota” i s’arribà a fer una pel·lícula (segurament oblidada) amb la també oblidada Valerie Kaprisky.

Vint anys més tard, en ple imperi de Google, es diria que ha de ser molt més senzill seguir la pista de l’autor, però els resultats són decebedors. Sembla que Geoffrey Holiday Hall només escrigué una altra novel·la, el “thriller” d’espionatge “The watcher at the door” l’any 1954 i després desaparegué de la faç de la terra. Enlloc he trobat cap dada biogràfica i, llevat de l’edició italiana, a Amazon només es poden aconseguir velles primeres edicions americanes dels anys 40-50. Llegeixo que l’any 1950 guanyà el premi Edgar Allan Poe en la categoria de primera novel·la. Per altra banda també corren edicions de “poche” de la mateixa època; ja que la novel·la fou publicada també a França, amb el final lleugerament modificat, i fins i tot guanyà el prestigiós “Grand Prix de la Littérature Policière” de l’any 1953.

De fet, el que explico no és res de nou, aquest és el destí de tants llibres que foren populars en el seu moment i ens hauria de fer reflexionar una vegada més sobre la volatilitat de tants esforços literaris. De fet, el més curiós és que un lector agraït, com en aquest cas Sciascia, el rescatés de l’oblit al que havia estat condemnat. Només cal preguntar-se quina data de caducitat tindrà aquesta segona vida.


16 comentaris:

  1. Interessant com bé dius la recerca de l'autor desaparegut, vés a saber, ara, si l'obra s'ho val, l'haurem de buscar!

    ResponElimina
  2. Ostres, perquè no parles de portades, papers, enquadernacions i altres galindaines perquè sinó pensaria que em fas la competència deslleial!

    Molt bona aquesta història!

    ResponElimina
  3. Si em permets un comentari frívol, una primera associació de idees m'ha portat a l'última película de Woody Allen, "Whatever Works", en la que el protagonista (Larry David) salta dues vegades per la finestra. Afortunadament amb conseqüències molt menys tràgiques que el personatge de la teva laberíntica història.

    ResponElimina
  4. Quantes històries increïbles hi deu haver com aquesta? La realitat té aquest aspecte de laberint, i la llista de llibres misteriosos és enorme. Només cal anar un diumenge al matí al mercat de Sant Antoni i començar a remenar.
    M'has fet pensar en algun dels relats del Vila-Matas, sobre Bartlebys i demés.

    ResponElimina
  5. El moment més extraordinari de tota la història, per a mi, és Sciascia triant el llibre a un quiosc, ara no recorde si explica perquè el va triar, però segurament si no haguera estat per eixe moment no l'hauríem llegida mai, a saber quantes altres grans novel.les n'hi ha als quioscs en edició barata...

    ResponElimina
  6. Zel, a menys que llegeixis l'italià, ho tens difícil. La novel·la està bé, però no justifica anar-la buscant pels mercats del llibre vell.

    ResponElimina
  7. Galde, cal dir que l'edició que tinc és la que correspon a la darrera imatge. No pateixis que no començaré a fer-te la competència col·leccionant portades de pulp.

    ResponElimina
  8. Brian, el personatge d'en Larry David ja es cuidava de saltar des de pisos baixos (i de pas lligava); no era un suïcida gaire seriós.

    ResponElimina
  9. Lluís, sí que és una mica Bartleby aquest Holiday Hall: va tenir un debut d'èxit i va callar poc després. Quina història personal devia amagar?

    ResponElimina
  10. Maria, en Sciascia no ho explica; però dóna a entendre que era un lector compulsiu d'aquest tipus de novel·les i segurament llegia tot el que trobava als quioscos.

    ResponElimina
  11. Qui és més real? Geoffrey Holiday Hall o Jinksy? Ara encara creiem que tenim certeses, però d'aquí a unes dècades ho tindrem cru. M'està agafant un vertigen Matrix...

    ResponElimina
  12. Santi, a Jinksy poso por testimoni que es tracta d'un personatge inventat; de G. H. H. no en tinc ni idea, però les seves obres existeixen. Que consti per a la posteritat.

    ResponElimina
  13. Al final només en queden quatre d'escriptors, la realitat no és res més que això: una mena de massacre intel·lectual. Ara bonic si que fa :) Per cert, n'he gaudit molt de la teva ressenya, potser per això ja ha valgut la pena que un autor hagi passat a la posteritat només per no saber ningú qui era :)

    ResponElimina
  14. M'ha sorprès que diguis 'volatilitat' i no 'caràcter efímer' o 'atzar'. Em pregunto com algú va poder escriure tan bé i desaparèixer tant. I em pregunto si l'objectiu és escriure bé o no desaparèixer, posats a haver d'escollir només una de les dues. I per acabar em pregunto... i si era un pseudònim?

    ResponElimina
  15. Clídice, aquesta és la mena de posteritat a la qual podem aspirar la majoria: noms que quedaran enregistrats en un llibre, en un arxiu, en un cens municipal quan ningú sàpiga ja qui som.

    ResponElimina
  16. Marta, el llibre era bo, però no excepcional, i si la carrera no té continuïtat, l'actualitat l'arracona a l'oblit. Sobre l'objectiu a escollir, suposo que depèn del caràcter de cadascú; però intentar escriure millor està en les nostres mans, no desaparèixer és una loteria. Si era un pseudònim, ho devia de ser d'una persona poc coneguda o a hores d'ara ja se sabria.

    ResponElimina