dimecres, 21 de juliol del 2010

La doble mort de Jinksy

René Magritte, "L'escala de foc".

(per la Clídice, que m'ho va inspirar)

Molts vam saber de la mort de Jinksy a través de Facebook, quan la seva amiga Margarida ho va anunciar amb un concís “Sempre et recordarem”, acompanyat del seu inconfusible avatar del gat. La notícia ens sobtà de forma especial, no només per inesperada, sinó perquè tots havíem llegit aquell matí el seu puntual apunt al bloc i l’havíem trobat vital i optimista com poques vegades. Havia estat un senzill apunt personal en el qual, després de constatar que la calor de maig que anunciava l’estiu havia arribat per no marxar, declarava el seu propòsit de rescatar les bermudes de l’altell i de tallar-se els cabells aquella mateixa tarda.

Pels missatges que ens vam anar intercanviant els seus lectors, vam refer més o menys les circumstàncies de la seva mort. Havia estat prenent una cervesa amb uns amics a una terrassa de la rambla de Vilanova, on vivia, i cap a les nou del vespre s’havia alçat amb la intenció de retirar-se. Com que ningú no l’esperava a casa, els amics insistiren perquè anés a sopar amb ells; però Jinksy, que era de costums molt regulars, digué que tenia feina a fer. Potser havia d’enllestir l’apunt de l’endemà o bé continuar treballant en aquella novel·la que feia anys que tenia entre mans i de la qual ningú no havia arribat a veure’n cap indici. El veieren allunyar-se pel passeig i com, de sobte, començava a fer tentines i queia a terra. Aparentment havia perdut el coneixement. Ràpidament el dugueren a l’hospital en el cotxe d’un dels amics, però ja no recuperà la consciència i morí abans que canviés la data. Tenia tan sols 43 anys. Ningú no va gosar preguntar si el difunt duia els cabells curts o no.

Els comentaris del seu últim apunt, “Bon temps i barca nova!” es titulava, esdevingueren un improvisat llibre de condolences. Ran de la seva mort es revelà el nom veritable que s’ocultava darrera del “nick”; però per a nosaltres continuaria sent Jinksy, tal com l’havíem conegut sempre a través del seu bloc i així l’anomenàrem una i altra vegada en els missatges de dol. De fet, jo de seguida vaig oblidar aquell nom i cognoms de persona real, que sonaven gairebé a impostura, perquè, sense haver-lo conegut, per a mi Jinksy era simplement la figura imaginada que ell havia volgut construir-se en els seus textos i apunts, no pas un ciutadà amb carnet d’identitat i obligacions tributàries.

Per respecte a l’amic traspassat i per mostrar que no l’oblidaria (vaig comprovar que no vaig ser l’únic), vaig conservar el seu bloc al meu blogroll. Inevitablement en pocs dies vaig contemplar amb melangia com aquell “Bon temps i barca nova!” aterrava al final de la llista i allà s’hi quedava, mentre el temps anava marcant la distància del seu decés. Publicat fa tres dies. Publicat fa tres setmanes. Publicat fa tres mesos… Va arribar el moment que ja ni m’hi fixava de com anava acumulant pols en aquell racó remot de la meva pàgina.

I llavors, el 31 de desembre, l’últim dia de l’any, quan havien passat més de set mesos del seu emmudiment, a les vuit del matí, com sempre havia fet en vida, Jinksy publicà un nou apunt. El meu ensurt va ser considerable en trobar-me’l de nou al capdamunt de la llista. Pel cap em creuaren les idees més boges, que repetidament recorregueren el camí que va d’una simple broma fins al més inexplicable fenomen paranormal. Vaig entrar al seu bloc amb la mateixa aprensió que si es tractés d’un casalot amb fantasma.

Em sorprengué l’enyorada normalitat que hi vaig trobar. L’apunt es titulava “Horaciana” i era un comentari sobre un text d’aquest autor llatí. Jinksy ja ho feia això de freqüentar de tant en tant els clàssics i en l’estil del que allí es deia es reconeixia sense dificultat la seva veu. No vaig voler creure en l’existència d’un ventríloc impostor, i encara menys en comunicats d’ultratomba. Racionalment només hi havia una explicació: Jinksy, incansable com era en la seva producció, havia deixat una col·lecció d’apunts intemporals a la reserva i els havia programat per l’improbable cap d’any.

Com que havia accedit directament a l’entrada anomenada “Horaciana”, vaig voler confirmar la meva teoria clicant a la capçalera del bloc. Aparegueren una sèrie d’apunts, tots amb data 31 de desembre, tots a les 8 del matí. Hi havia poemes, comentaris de text, un elogi de l’onomatopeia com una de les belles arts, un estudi sobre els països que condueixen per l’esquerra, una evocació del metro de Budapest. No sé quants n’hi havia en total, no els vaig voler llegir, no els vaig voler comptar, però tots compartien la intemporalitat i les dèries característiques de l’autor.

Vaig tornar a l’”Horaciana” inicial. La vaig rellegir. Vaig pensar en fer-hi un comentari, però la idea em produí un estremiment desagradable. I si Jinksy em responia? No, no estava en disposició d’establir diàlegs amb fantasmes; massa complicacions metafísiques. Sense comunicar-ho a ningú vaig eliminar “El Bloc de Jinksy” del meu blogroll i vaig posar-me a buscar imatges inèdites d’Alícia. No era, de cap manera, el dia apropiat per Dickens.

19 comentaris:

  1. No coneixia el cas Jinsky, però no és tampoc el primer cas que sé. Sembla que aquesta vida virtual més llarga que la real podria ser habitual. Fa uns tres anys vaig assistir però a un fals suïcidi, que servia per a justificar un canvi de nick.

    ResponElimina
  2. Després d'un dia amb un final llastimós, m'acabo de sorprendre rient. No sé si el mèrit és teu o d'en Jinsky.

    ResponElimina
  3. Crec que començaré a preparar apunts futurs. M'ha agafat la síndrome Jinsky.

    ResponElimina
  4. gràcies guapo! :) per cert, que si no els programes i els deixes en "esborrany" no surten, i és tot un descans. Ara que marxo (sóc de les atees que se senyen quan emprenen un viatge), vaig procurar deixar-ho tot en esborrany, no fos cas que algú hagués de dir allò de a vesses veo muertos ^^ Potser que deixi les contrasenyes al costat del testament i les assegurances de vida amb instruccions no? Si és que un blog té moltes responsabilitats. Acabarà creant-se jurisprudència al respecte, ja ho veuràs :)

    ResponElimina
  5. Lluís, trobo una mica bèstia això de fingir el suïcidi per canviar de nick. Queda millor fer una festa i convidar a sugus.

    ResponElimina
  6. La culpa és tota d'en Jinksy: jo no pretenia fer riure.

    ResponElimina
  7. Puig, aprofita tu que ho pots fer, que als diccionaris prefabrians ja no els ve d'un dia.

    ResponElimina
  8. Clídice, ja sabia que es poden guardar en esborrany. Com et penses que tinc els meus 1500 apunts pendents? I això d'afegir les teves contrasenyes al testament vital té molt de sentit.

    ResponElimina
  9. Jinsky, no et conec, però parles igual que la MU. Incidentalment, cap comentarista ha escrit correctament el nom del meu amic difunt.

    ResponElimina
  10. Ai, sorry. Ara ho veig. El teu amic difunt era molt alegre i divertit!!

    ResponElimina
  11. Normalment no m'agrada molt el metabloguisme, però aquesta història d'en Jinksy m'ha semblat molt bona i molt ben contada.

    ResponElimina
  12. Gràcies, Titus, a mi és que tot el que du el prefix meta- em perd.

    ResponElimina
  13. bé, allò que es diu de la realitat i la ficció i tal i qual... aquest és l'últim post d'un blogger a qui van assassinar poc després de fer aquesta mateixa entrada al blog. Parla en el post de l'ex-novi plasta de sa germana que està donant tombs per la casa, que va ser qui el va acabar matant (al blogger i sa germana). I aquí, a la bloggosfera, s'ha quedat el post, amb 4.000 i pico coments...

    bé, és clar, i sense post posterior de ressucitació -almenys de moment...

    lo que ens porta a la utilitat dels blogs: al final justament aquest post va ser el que va posar a la poli sobre la pista del seu assassí i el de sa germana, com a prova irrefutable de que havia estat a la casa a l'hora del crim.

    ResponElimina
  14. Mr Towers, jo estava pensant en casos menys truculents. No justifico el crim, però si el xicot de la teva germana ve a buscar les canyes de pescar, sembla de mala educació posar-se a escriure un apunt al bloc enlloc d'atendre les visites.

    ResponElimina
  15. Jo fa temps que vaig decidir que abans de morir-me li donaria les claus d'accés a algun amic, per tal de que tanqui de forma digna i ordenada els meus espais de Internet. Però sempre deixo les coses per última hora, i com que encara no tinc intenció de morir-me...

    ResponElimina
  16. Com tu diries, Brian, això de morir-se, millor sense presses ;p

    ResponElimina
  17. Ostres,

    Estic molt malament. Ahir a la nit et vaig deixar un comentari i ara en voler veure què hi dius veig que no el vaig deixar... :-(

    Síndrome Jinksy a altes hores de la nit?

    ResponElimina
  18. Galde, et prometo que jo no te l'he esborrat. No tindràs més aviat la síndrome Bartleby i hauràs preferit no fer-ho?

    ResponElimina