dimecres, 7 de juliol del 2010

Estètica dels blocs, i ètica de retruc

  Alegria! o l'estètica "txutxe"
Continuaré el diàleg amb la Clídice, aprofitant una de les prerrogatives més interessants del llenguatge dels blocs. Tot va començar per un apunt meu que a ella li va semblar poc llegible, a causa que jo havia oblidat de separar els paràgrafs. Li vaig donar la raó: estic d’acord que no hem de complicar innecessàriament la feina del lector. Comparteixo amb ella que s’han de cuidar certes formes.

jo d’entrada sento rebutg pels vlocs que cuntenen faltas dortografia, de gramatica, de telceig o de puntuasiò tampoc costa massa passari el corrector. no m’agrada que les frases no comencin amb majúscula, ni ke s utltz sntx d sms. Me la sua si em preneu per un purità, però em toquen els ous les grolleries. I encara que les opinions estan dividides entre els que prefereixen el text justificat i els que els agrada alineat a l’esquerra, trobo difícil d’admetre els textos alineats a la dreta o centrats, a menys que estiguem escrivint poesia, i encara! Com a qüestió més personal, no suporto els canvis de tipografia i de color, especialment dins d’un mateix text. I, d’entre les poques opcions que ofereix Blogger, Helvetica i Times New Roman són els valors més segurs. Fugiu de la Impact, ella també ho faria.

Darrerament, gràcies a les noves plantilles de Blogger, tots ens hem sentit una mica dissenyadors, el que ens ha propiciat també alguns bons ensurts. Els nostres gustos poden ser molt diversos, però crec que hi ha unes normes universals de llegibilitat que caldria tenir presents.

Dormiu mentre llegiu (o colors poc contrastats).

L’opció més canònica és la que presenta un text de color fosc sobre un fons neutre (blanc, marfil, gris clar…), aquesta opció no sol fallar. Encara que els apòstols de la usabilitat no ho afavoreixin, a mi també m’agraden les lletres blanques o molt clares sobre un fons fosc i apagat (negre, xocolata, blau marí…) El que cal evitar és conjuntar tons d’un valor lumínic similar: dificulta la lectura i ensopeix l’ànim. Alguns contrastos de color són també contraproduents; un vermell viu sobre verd pot permetre la lectura, però a la llarga ens pot conduir a una clínica de desintoxicació. També cal emprar amb mesura alguns tons àcids o elèctrics que afectaran irreparablement el nostre sistema nerviós. Compte per tant amb el fúcsia, el groc canari i el verd festuc!

Tendeixo als gustos minimalistes i l’abundància de gadgets en una pàgina em dificulta la lectura (i la fa més feixuga de carregar), per tant, penseu bé què és realment necessari i què és accessori. Personalment, acostumo a escoltar música a tota hora i em molesten les pàgines que tenen banda sonora incorporada: quan hi entro tinc la sensació que “sento veus”. Les noves plantilles permeten posar imatges de fons de bloc realment fantasioses i fins i tot extravagants. Tingueu present que quant més visibles i bigarrades siguin, abans cansaran als vostres lectors i a vosaltres mateixos. He il·lustrat l’apunt amb alguns horrors que Blogger m’ha permès; en contrapartida, entreu al bloc de Titus qui, sense fer gaires experiments, ha aconseguit una sensació de fresc benestar que m’agradaria trobar pertot arreu.

Fins aquí les normes que semblarien de sentit comú. No sé si estic tan segur sobre “Las 5 Reglas Maestras de escribir en Blogs” que ens enllaça la Clídice. Hem discutit moltes vegades què és un bloc i quin ha de ser el seu funcionament, però a l’única conclusió comuna a la que hem arribat és que es tracta d’una pàgina d’expressió personal que cadascú es fa a la seva mida. Ha de tenir la brevetat de l’apunt que es pugui enquibir en una pantalla? Requereix enllaços, imatges i vídeos (a poder ser?). S’hi ha d’incloure algun mot en negreta o en cursiva perquè els badocs no badin tant? Hem de titular els apunts amb una frase irresistible (i enganyosa), com si estiguéssim venent Fanta?

Tot ben clar: taquicàrdia i arrítmies.
En últim terme, nosaltres decidim. Tot el que he dit fins ara és tan raonable com impersonal, el que contradiu l’esperit dels blocs. Que cadascú faci el que vulgui, com diu l'adagi, tal faràs, tal trobaràs. En el fons, m’importa poc transgredir qualsevol regla. Ja ho sé que hi haurà lectors que passaran de mi el dia que se m’acudeixi publicar una Galeta de llarguíssim paràgraf únic. Superb de mi, penso que ells s’ho perdran. Cadascú decideix el gènere que vol vendre i a qui vol vendre’l. Al cap i a la fi no estem parlant de diners, sinó d’ànima (i perdó la transcendència).

20 comentaris:

  1. Allau,

    Estas perdent facultats... t'has deixat la Comic Sans!

    ResponElimina
  2. Galde, ni jo ni els meus milions de seguidors sabem de què ens parles. Això ho has d'haver vist a la tele i jo aquests temes massa mediàtics no els tracto.

    ResponElimina
  3. aparte de la risa, me han entrado dudas ¿y si me planteo un nuevo look bloguero?, bueno no, ¡que pereza, y con este calor¡

    ResponElimina
  4. Després d'aquesta dialèctica sobre les últimes "tendènsias" en el món dels blogs, jo només puc dir una cosa: que cada un faci el que vulgui. Jo normalment llegeixo pel contingut no per la forma i el teu escrit, aquell sense separació de paràgrafs, em va semblar senzillament extraordinari.

    ResponElimina
  5. És ben complicat això d'escriure, editar-se i dissenyar-se (i mantenir una ètica)... M'ha agradat l'estètica de xiclet àcid...
    Però com en Galderich, lamento que no hi sigui la Comic Sans...

    ResponElimina
  6. has de preparar les bases fundacionals de la Plataforma per la inclusió de la Comic Sans en el protocol de la Convenció de Ginebra. Si molt convé jo hi aporto una ampolla de Tanqeray ;) És que la gent em pregunta i ara no tinc temps de fer-ne un apunt ^^ (hips! ui! beddó! hihihi)

    ah! en el meu apunt dic el "sistema maki", no és obligatori, n'hi ha que prefereixen el sistema "totxo" o el sistema "Txigrinsky", cadascú a ca seu ...

    ResponElimina
  7. Pilar, como dicen los americanos: si no está estropeado, no lo arregles.

    ResponElimina
  8. Gràcies, Vida! A mi també m'interessa més el contingut; però sempre he pensat que l'estètica també reflecteix el contingut.

    ResponElimina
  9. Lluís, a que no tens "nassos" per passar-te a la Comic Sans en el Riell ;p

    ResponElimina
  10. Sí, Clídice, ja he vist que tens el personal alterat per això de la Comic Sans i fins i tot hi ha algun defensor (!); però no em facis tornar a tocar el tema en un apunt, que em fa molta mandra. Ara només escric coses espesses seguint el sistema "totxo".

    ResponElimina
  11. ja ho veig, el problema és que no t'agrada la Tanqeray, si convé canvio de marca eh! :)

    ResponElimina
  12. Molta ètica, però la majoria sou esclaus de Blogger. Quan va treure el dissenyador de plantilles, tots corre-m'hi! :P

    ResponElimina
  13. Puig, tu ets tan esclau com nosaltres. No busquis excuses per justificar que no pintes la casa des de fa anys!

    ResponElimina
  14. Jo tinc una plantilla de les antigues (amb l'HTML modificat al meu gust). No puc ser esclau perquè blogger em castiga sense opcions de disseny, per carca...

    ResponElimina
  15. Mira si ets carca que et vas passar la columna lateral a la dreta ;p

    ResponElimina
  16. Molt bé. Només hi afegiria (o potser ja està dit) que sigui lleuger i fàcil de carregar. I, com deia aquell, "para gustos colores".

    ResponElimina
  17. Sí, Brian, para gustos colores, però millor no posar-los tots a l'hora.

    ResponElimina
  18. Ai, que arribo tard i ja has penjat el nou post! Però volia comentar que en realitat el que has fet és una defensa del sentit comú aplicat a la creació i manteniment de blocs. Ho trobo bé, en especial per al blocaire novell o aquells obsesos en provar coses noves sense parar-se a pensar-les ni per un moment.
    Però estic més d'acord amb la part final de la reflexió que fas, quan dius que cadascú faci el que vulgui. Personalment, aplaudeixo a aquells que s'atreveixen a apurar fins el límit els estrets marges de maniobrabilitat creativa que blogger ens deixa (sempre i quan no ho facin pel simple fet de provar a verue que surt),i encara que sovint aquest tipus d'experiments acabi degenerant en una empastifada: qui no s'arrisca no pisca.
    Això si, de Comic Sans, ni parlar-ne, haw, haw!

    ResponElimina
  19. D'això pretenia anar aquest apunt, Leb: del conflicte entre el sentit comú i l'expressió personal. Les normes, els consells, estan bé per conèixer-los i saltar-se'ls si convé. Res no detesto tant com "la forma correcta de publicar un apunt".

    I els de Blogger han tingut el bon criteri de no donar opció a la Comic Sans, si no la meitat dels seus blocs es publicarien amb aquesta lletra. Què t'hi jugues?

    ResponElimina