dimarts, 6 de juliol del 2010

Les despulles de Nabokov

 
Poc abans de morir el novembre de 1977, l’escriptor Vladimir Nabokov demanà a Vera, la seva eterna esposa, que un cop desaparegut destruís tot el material de la novel·la en la qual estava treballant. Fos per preservar un record del seu estimat marit o per por d’assumir la responsabilitat, Vera Nabokov morí l’any 1991 sense haver complert els desitjos de Vladimir.

L’any passat, gairebé per sorpresa, Dmitri Nabokov, fill únic i hereu de l’escriptor, publicava aquests escrits darrers sota el títol de “The Original of Laura”. No vaig estar gaire al cas de les reaccions que es poguessin produir ran d’aquest esdeveniment; però estic gairebé segur que esclatà una vegada més la vella polèmica sobre el que cal fer amb el llegat dels artistes desapareguts [en aquest sentit no em cansaré de recomanar l’excel·lent “Els testaments traïts” de Milan Kundera].

Vaig rebre la primorosa edició anglesa com a regal de Nadal, però no va ser fins el proppassat 2 de juliol que em vaig decidir a llegir-la, el que pot ser un bon indici de l’interès que d’entrada em desvetllava. Casualment, he descobert a posteriori que el 2 de juliol de 1977 fou la data de la mort del novel·lista, el que podria induir a algú més crèdul en trobar connexions des de l’ultratomba.

El llibre ve prologat per l’inefable Dmitri qui, amb una ampul·losa prosa nostàlgica que malda per imitar la del seu pare, intenta justificar la seva decisió sense que els seus motius acabin de quedar clars. Com era d’esperar, cita com a testimonis de la defensa els habituals Kafka i Max Brod, i també recorda que “Lolita” fou salvada per Vera, quan el seu autor ja s’encaminava amb el manuscrit en direcció a l’incinerador. Vladimir Nabokov que és un escriptor de culte, allò que perillosament s’anomena “un escriptor d’escriptors”, compta de segur amb un nombre suficient de fanàtics com per a fer viable comercialment qualsevol operació de venda del seu “merchandising” pòstum i Dmitri, diu que pressionat per aquesta colla de seguidors, s’ha sotmès al judici de la història amb la decisió de fer pública aquesta “Laura”.
 

Ja he dit que el llibre està molt ben editat, amb bella tipografia recreada a partir de la Bodoni i fulls amb consistència de cartolina on es reprodueix un facsímil de les fitxes en les quals Nabokov escrivia en llapis l’esborrany de les seves novel·les, cadascuna acompanyada de la seva transcripció literal. El disseny juga sovint amb les línies de punts, com si algunes parts de la pàgina poguessin ser retallades, i de fet és així: qui vulgui pot desprendre les fitxes facsímils, que tenen les vores perforades, i posar-les en una capsa, tal com les conservava l’escriptor.

En quant al text, què es pot dir de poc més d’un centenar de fitxes escrites per una cara, que es llegeixen en un parell d’hores? Cinc “capítols” que, més que esquemes de capítols, són un seguit de frases inconnexes, interrompudes arbitràriament. Algunes sensuals i recargolades imatges, marca de la casa. Obsessió per l’erotisme, per la memòria, per les genealogies, i també per la decadència del propi cos i per l’autodestrucció virtual. Aquest material dispers, sense cap sentit narratiu i amb escassos fragments epifànics, tant podria ser l’origen remotíssim d’un llibre com el vagareig d’una ment que repapieja sobre els temes de tota una vida. M’he sentit molt incòmode tafanejant entre aquestes misèries de la decadència d’un gran escriptor.

No crec que Nabokov, ell que era tan premeditat i meticulós en tot el que publicava, aprovés mai la maniobra del seu fill. Cal tenir molta barra per anunciar en la portada del propi llibre que es tracta d’una novel·la en fragments o d’una obra mestra inacabada. Ni de lluny. Si Dmitri Nabokov hagués tingut una mica de decència, ja que no volia destruir allò que el seu pare volia que desaparegués amb ell, hauria hagut de donar la capseta de fitxes a alguna universitat, que ja se sap que els experts de l’acadèmia estan acostumats a fer croquetes passadores amb aquest tipus de desferres.

No cal dir que, de forma absolutament supèrflua i en edició més austera, comptem amb traduccions d’aquestes deixalles tant en català com en castellà, un esforç que es podria haver invertit en traduir algun dels Nabokov de debò que encara ens romanen inèdits. O, si no, en un Dickens (que també en falten), per què no?

22 comentaris:

  1. Señor Allau, yo nunca me fiaría de mis viudas, y mucho menos de sus hijos.

    ResponElimina
  2. Bona crítica però bona edició!

    En Dimitri té clar el per què ho vol publicar... encara que no ho digui clar: caixa cobri!

    ResponElimina
  3. Per això mateix, senyor Alastair, procuraré no deixar ni vídua ni fills.

    ResponElimina
  4. ai les dues F's: fama i fortuna, qui se'n pot estar? i com vols que se n'estigui si, al damunt, segur que no s'ha tret els voltors de sobre en tot aquest temps?

    ResponElimina
  5. Galde, sí, l'edició és molt bona, però és suficient per justificar un contingut quasi nul?

    ResponElimina
  6. Els motius del Nabokov petit són ben evidents, però també hi ha un mercat de les coses morboses que reclama aquesta mena de productes.
    Sort que ho han editat amb la Bodoni...

    ResponElimina
  7. Si vols anar ben servit, destrueix-te tu mateix els manuscrits!

    ResponElimina
  8. Desconec on paren la important col·lecció de papallones caçades pel Nabokov i tots els preciosos dibuixos que en feia. Cal suposar que el Dimitri també ho ha convertit en mercaderia.

    ResponElimina
  9. Allau, fantástica entrada¡¡¡... me pregunto cuantas "cajitas" maravillosamente diseñadas intentan hacernos pasar por lo que no son...

    besos

    ResponElimina
  10. parece que se ha perdido mi comentario Allau, te decía que me ha parecido estupenda esta entrada, y que se intenta pasar mucha "cajita" de diseño por lo que no es...

    Nabokov en todo caso no se lo merece

    ResponElimina
  11. La pela és la pela, que deien els clàssics. Em recorda aquestes subhastes que de tant en tant fan a Christie's del raspall de dents que va fer servir Katharine Hepburn a "The African Queen"

    ResponElimina
  12. Com amant de les croquetes i de les universitats, m'intriguen aquestes croquetes passadores universitàries. Dubto que cap universitat esmercés tanta virolla en una edició així...

    En tot cas, aquí qui primer va trair el testament és Vera. Els fills ja són una altra història (vegi's els de can Centelles).

    ResponElimina
  13. Clídice, de fortuna, amb els drets del seu pare crec que ja anava servit i de fama diria que amb aquesta moguda s'ha guanyat més aviat la infàmia.

    ResponElimina
  14. Lluís, ja veig que tu, com en Galde, en el fons sou uns estetes i per una Bodoni ben posada esteu disposats a perdonar-ho tot.

    ResponElimina
  15. Matilde, la teoria és bona, però el pobre vellet devia tenir l'esperança que se'n sortiria i que encara podria acabar la seva "obra mestra".

    ResponElimina
  16. Girbén, la veritat és que ho ignoro; però m'oloro que d'això ja se'n devia ocupar en Vladimir en vida; perquè, encara que una col·lecció estigui sempre inacabada, té un valor que mai no pot tenir l'esborrany d'una idea.

    ResponElimina
  17. Pilar, es de temer que después de esto vayan apareciendo nuevas cajitas; pero a mi ya no me pillan.

    Parece que los comentarios hoy han hecho lo que les ha dado la gana; pero al final han llegado, repetidos y todo.

    ResponElimina
  18. Sí, Brian, però un raspall de dents tots sabem el que és i aquí ja intervé el fetitxisme de cadascú; però si et venen "una obra mestra inacabada" és fàcil caure-hi.

    ResponElimina
  19. Puig, potser no m'he explicat. Quan dic que si la família volia fer públic el manuscrit, el seu lloc natural era la universitat. Però res d'edicions luxoses i màrqueting, només articles en revistes especialitzades per a consum d'acadèmics.

    I repeteixo que jo no vull culpar Vera, que més que incumplir el desig del seu marit, només va procrastinar i passar la responsabilitat al seu fill.

    ResponElimina
  20. Penso que les edicions, quan més treballades i quantes més extres portin, millor; qualsevol fetitxista -i la immensa majoria dels lletraferits ho som- ho agraeix. Que el contingut sigui fluix o nul és una altra cosa.

    ResponElimina
  21. Leb, no és per fer-me el xulo, però jo hi poso el contingut, tu me l'edites, i guanyem per golejada a aquest Dmitri de mal nom.

    ResponElimina
  22. Allau: fet, quan tu vulguis ens posem! (i aprofitaré per editar també la teua Alícia comentada)

    ResponElimina