El Premi Llibreter per a obra publicada és un guardó sense dotació econòmica que atorga el Gremi de Llibreters de Catalunya des de l’any 2000 amb el propòsit de promocionar la lectura. En bona lògica les obres premiades haurien de combinar la qualitat literària amb prou accessibilitat per no descoratjar a l’hipotètic públic lector que decideixi seguir les recomanacions del Gremi. També és d’esperar que els llibres escollits hagin passat prou desapercebuts com per merèixer una empenta promocional; seria regar sobre mullat donar més ressò del que ja tenen a autors com Mankell o Ruiz-Zafón, o al Cercas de “Soldados de Salamina”, com van fer el 2001.
Aquest any 2010 el Premi per primera vegada s’ha diversificat en tres categories: narrativa catalana, narrativa en altres llengües i literatura infantil. Potser “Maletes perdudes” de Jordi Puntí (que encara no he llegit), no era el títol en la nostra llengua més necessitat de recolzament, però segur que en Puntí no estarà d’acord amb la meva opinió. En canvi “Olive Kitteridge” (1984 i El Aleph, en català i castellà respectivament) d’Elizabeth Strout, l’escollida a l’apartat d’Altres Llengües, em sembla un encert.
Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) va rebre un Pulitzer el 2009 per aquest recull de 13 narracions interconnectades que, en certa manera, fan pensar en el magistral “Winnesburg, Ohio” de Sherwood Anderson, que precisament va rebre el Llibreter del 2009. Tots els contes giren entorn dels habitants de Crosby, una petita població de la costa de Maine i en tots ells hi apareix de forma més o menys rellevant, de vegades només testimonial, la mestra de matemàtiques Olive Kitteridge i la seva família.
El que es narra és en general el perenne cicle de la vida, que ens és comú a tots: naixements i morts, enamoraments, malalties, adulteris, relacions entre pares i fills… Només de tant en tant un esdeveniment extraordinari sacseja la monotonia de la petita comunitat i és llavors quan es revelen els prejudicis, les simpaties i antipaties secretes d’un grup de persones que es creu conèixer massa bé. Es tracta de contes escrits amb frases aparentment senzilles, plens de detalls quotidians i que resulten molt fàcils de llegir, però que tenen una construcció molt elaborada, i que tendeixen a l’inevitable despullament de l’interior dels seus protagonistes.
Encara que el personatge d’Olive Kitteridge és introduït a cada conte com si la coneguéssim per primera vegada, el fet que les narracions estiguin ordenades temporalment acaben dibuixant una crònica completa de l’última etapa de la seva vida. Olive no és un personatge que d’entrada es faci simpàtic. És brusca, corpulenta, no es mossega la llengua a l’hora de donar opinions i, com li retreu el seu bonifaci marit, no la sentiràs mai demanar perdó per res que hagi fet. Molta gent del poble la tem. Però de mica en mica vas entenent que ella, com tota la resta de personatges del llibre, només busquen desesperadament un motiu per continuar vivint, un motiu que gairebé sempre el troben en la seva relació amb algú altre. Una relació que pot ser amorosa, però també únicament sexual, de dependència o de mútua companyia.
Aquesta conclusió entre melangiosa i esperançadora: que en el fons estem molt sols, però que només en la relació amb els altres trobarem un motiu per continuar negociant els dies fins que la mort se’ns endugui és el pòsit que m’ha quedat d’aquest llibre sensible i pertorbador.
Aquest any 2010 el Premi per primera vegada s’ha diversificat en tres categories: narrativa catalana, narrativa en altres llengües i literatura infantil. Potser “Maletes perdudes” de Jordi Puntí (que encara no he llegit), no era el títol en la nostra llengua més necessitat de recolzament, però segur que en Puntí no estarà d’acord amb la meva opinió. En canvi “Olive Kitteridge” (1984 i El Aleph, en català i castellà respectivament) d’Elizabeth Strout, l’escollida a l’apartat d’Altres Llengües, em sembla un encert.
Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) va rebre un Pulitzer el 2009 per aquest recull de 13 narracions interconnectades que, en certa manera, fan pensar en el magistral “Winnesburg, Ohio” de Sherwood Anderson, que precisament va rebre el Llibreter del 2009. Tots els contes giren entorn dels habitants de Crosby, una petita població de la costa de Maine i en tots ells hi apareix de forma més o menys rellevant, de vegades només testimonial, la mestra de matemàtiques Olive Kitteridge i la seva família.
El que es narra és en general el perenne cicle de la vida, que ens és comú a tots: naixements i morts, enamoraments, malalties, adulteris, relacions entre pares i fills… Només de tant en tant un esdeveniment extraordinari sacseja la monotonia de la petita comunitat i és llavors quan es revelen els prejudicis, les simpaties i antipaties secretes d’un grup de persones que es creu conèixer massa bé. Es tracta de contes escrits amb frases aparentment senzilles, plens de detalls quotidians i que resulten molt fàcils de llegir, però que tenen una construcció molt elaborada, i que tendeixen a l’inevitable despullament de l’interior dels seus protagonistes.
Encara que el personatge d’Olive Kitteridge és introduït a cada conte com si la coneguéssim per primera vegada, el fet que les narracions estiguin ordenades temporalment acaben dibuixant una crònica completa de l’última etapa de la seva vida. Olive no és un personatge que d’entrada es faci simpàtic. És brusca, corpulenta, no es mossega la llengua a l’hora de donar opinions i, com li retreu el seu bonifaci marit, no la sentiràs mai demanar perdó per res que hagi fet. Molta gent del poble la tem. Però de mica en mica vas entenent que ella, com tota la resta de personatges del llibre, només busquen desesperadament un motiu per continuar vivint, un motiu que gairebé sempre el troben en la seva relació amb algú altre. Una relació que pot ser amorosa, però també únicament sexual, de dependència o de mútua companyia.
Aquesta conclusió entre melangiosa i esperançadora: que en el fons estem molt sols, però que només en la relació amb els altres trobarem un motiu per continuar negociant els dies fins que la mort se’ns endugui és el pòsit que m’ha quedat d’aquest llibre sensible i pertorbador.
per aquí casa volta un dels primers premis Llibreter, em va semblar molt dolent, la veritat. d'ençà aleshores no n'he comprat cap més. si tu ho dius, però, potser li donaré una altra oportunitat.
ResponEliminaNo és pas que llegeixi els Premis Llibreter per sistema. Aquest va aparèixer per casa i em va agradar. "Winnesburg, Ohio", quan el vaig llegir fa 30 anys em va enlluernar i el recomanaria posant la mà al foc. Estic pendent de fer-ne la relectura, perquè m'agradaria molt escriure-hi un apunt.
ResponEliminaFins i tot aquest premi també està sota sospita. NO vull ser aixafaguitarres, però també en tinc algun que no va de cap manera. En Jordi Puntí és un tipus que em cau bé, i del qui espero alguna novel·la important -en el futur. Estic d'acord amb tu que no necessitava suport mediàtic, perquè ja el tenia.
ResponEliminaDe manera que seguiré el teu consell i em miraré això del Winnesburg, que lliga força bé amb les coses que m'agraden. Pel què en dius, és clar, i tenint en compte la teva subjectivitat. Posats a triar entre subjectivitats desinteressades com la teva, o interessades com la del Gremi de venedors de llibres, no cal dir què trio.
Lluís, no hi ha premis infal·libles i, per tant, també cal informar-se una mica del tarannà del llibre abans de llegir-lo cegament. "Winnesburg" ja és un clàssic modern; però, amb els seus gairebé 100 anys al damunt, tampoc em sembla una elecció encertada per donar-li el premi.
ResponEliminaOlive Kitteridge és un personatge que em va agradar molt i potser una part de la raó és en la manera com es construeix, la coneixem des de la visió del narrador, des d'ella i des dels altres personatges, de vegades és algú molt important, de vegades un petit record i prou, però sempre és com de debò. Amb o sense premi, el llibre és un bon llibre. M'apunto aquest altre...
ResponEliminaSí, Montserrat, no és fàcil triar un protagonista "antipàtic" i aconseguir fer-lo entenedor. Trobo que la Strout se'n surt molt bé.
ResponEliminaAquest premis Llibreter...jo també n'he intentat llegir algun de ben dolent però, al gra: La teva crònica d'Olive Kitteridge m'ha agradat molt.És un d'aquells llibres que he vist anunciat i que inclus he tingut a les mans però no he donat el pas. Tinc en compte la teva opinió i, si no el trobo a la biblioteca, fare el pas -mai tan ben dit- de PASsar per caixa.
ResponEliminaAmb afecte, Allau!
Ho repeteixo, Glòria, un premi no és cap garantia; però si te'n refies del meu criteri (quan no es tracta de Woody Allen), em sembla un llibre molt interessant, molt "viscut" i molt recomanable en definitiva.
ResponElimina