dissabte, 3 de setembre del 2011

Un casament

Aquest divendres vam anar de casament, un fet bastant inhabitual en la meva vida. Si em poso a pensar, en els últims vint anys potser només he assistit a tres cerimònies d’aquest tipus. Deu ser que pertanyo a una família poc aficionada al matrimoni i, quan algun dels meus germans ha fet el pas, ha actuat amb tal discreció que encara de vegades tinc dubtes sobre el seu estat civil. Per sort, les poques bodes que recordo van ser afers bastant modestos i agradables i, paradoxalment, la més convencional de totes va ser l’única boda gai a la que hem assistit. O a l'única que havíem assistit fins ahir.

La d’aquest divendres ha estat ben curiosa, perquè es casaven dues amigues nostres i havíem d’actuar com a padrins (i únics convidats). Aquí hauré d’aclarir una mica la situació, ja que aquestes amigues no són en realitat parella. Es coneixen des de fa més de 30 anys, han viscut innombrables experiències plegades i han comprovat que s’entenen bé. Fa quasi deu anys van decidir restaurar una casa en un poblet del Penedès i anar-hi a viure. Ara ja fa set anys que s’hi van instal·lar i s’hi troben la mar de bé. Segurament al poble pensen que són lesbianes, suposició que no les preocupa en absolut, més aviat les diverteix.
 
El problema que tenien és que, davant de la llei, la seva convivència —encara que fos un projecte de futur, com el seu— no tenia cap valor. En el malaurat cas que una d’elles faltés, l’altra hauria de despendre’s d’un munt de diners (en el millor dels casos) per mantenir la propietat de l’habitatge. Per no parlar de casos de malaltia o hospitalització, en els quals seria la família de l’afectada l’única que tindria dret a ser al seu costat. Per evitar-se aquests entrebancs, van decidir que el millor que podien fer era casar-se.

I per això, aquest divendres hem estat a la sala de plens de l’ajuntament de XXX (fins aquí puc llegir), amb les seves cadires de plàstic pistatxo, un macramé mural que m’ha semblat tan institucional com la sèrie de retrats dels presidents de la Generalitat i un jutge de pau que devia de fregar els 80 anys. L’home, d’aire inconfusiblement pagès, havia confessat càndidament que de nois ja n’havia casat alguns, però que era la primera vegada que oficiava un casament entre senyores. La cerimònia ha estat breu, molt d’estar per casa, però el jutge inesperadament ha fet un petit discurs, molt ben après de memòria, molt entenimentat i molt apropiat fins i tot pel cas poc habitual de les nostres amigues. Un discurs tan bo, que fins i tot ens ha emocionat.

No he pogut evitar una mica d’orgull en comprovar que en aquest país encara podem trobar moments de normalitat, en els quals un home que s’apropa a les acaballes de la seva vida sap estar a l’altura de les circumstàncies i fins i tot excel·lir en el seu paper.

Abans he dit que les nostres amigues no són una parella. Volia dir, és clar, que no comparteixen llit ni distraccions sexuals. Però, què és una parella?, pensava jo mentre escoltava el jutge de pau. En aquesta modesta cerimònia, que en principi es podia llegir com una maniobra guiada per l’interès, es sancionava un compromís, però també un afecte mutu. Les formes com es poden relacionar dos éssers humans són infinites, però el nostre vocabulari per nomenar-les es pot comptar amb els dits. Sembla que la paraula “matrimoni” és de les més universalment acceptades, tot i que al seu darrera s’hi puguin amagar tota mena de dimonis, tant de bons com de dolents. M’agrada pensar que darrera d’aquest casament s’hi pot discernir la presència d’una altra de les nostres paraules-maletí favorites. Digueu-li amor.

23 comentaris:

  1. matrimonio de conveniencia, lo más natural del mundo, nada nuevo bajo el sol.

    besos allau y felicitats a las contrayentes

    ResponElimina
  2. S'han casat per diners, com la majoria de matrimonis de la història de la humanitat. De totes maneres, l'he trobat una història molt tendra.

    ResponElimina
  3. Pilar, quizás hay que tomarlo así, no hay príncipes azules, pero el resto del panorama no tiene por que ser necesariamente infernal.

    ResponElimina
  4. Òscar, sempre em venç més la tendresa que els diners. Sóc un cavall guanyador.

    ResponElimina
  5. Entenc que aquest era, és i serà un matrimoni sòlid. I estic segur, que el jutge, encara que no ens diguis el seu discurs, així ho ha vist.
    En aquets temps que corren, m'emociona comprovar que encara els amors poden durar.
    I no hi vegis cap ironia en el que dic.

    pere

    ResponElimina
  6. En el cas de dones he vist unes quantes situacions com aquesta, amigues, parentes, que s'han avingut molt i han viscut juntes tota la vida sense això que en diem 'sexe'. Malauradament avui la tolerància també ha fet perdre una certa innocència i la majoria de gent pensa que eren o són lesbianes, cosa que tampoc té importància, ben mirat. Aquests tràmits legals són encara necessaris perquè no hi ha una igualtat total entre el matrimoni i la parella de fet o com en vulguin dir, i si falta una de les dues persones poden passar moltes coses, no és l'únic cas que conec.

    ResponElimina
  7. En la vida tot es fa per conveniència, l'amor, la passió i el sexe també responen a la nostre conveniència i desig personals, si filem molt prim.

    ResponElimina
  8. Va molt bé parar-se a pensar el que signifiquen les paraules mes simples, com “parella”. “Amor” no ho es tant.

    ResponElimina
  9. Pere, jo també ho entenc així i per això l'he refrendat. Després de més de 30 anys de tracte, no es pot considerar una decisió precipitada.

    ResponElimina
  10. Júlia, aquesta tolerància actual de la que parles acostuma a ser simplista: utilitza l'etiqueta "gais i lesbianes" com un fenomen monolític i no s'atura a pensar en matisos. En el cas de les nostres amigues són prou intel·ligents i experimentades per no actuar amb hipocresies.

    ResponElimina
  11. No, José Luis, no és una paraula simple, per això te la pots trobar on menys hi penses.

    ResponElimina
  12. A mi m'encanta aquesta situació (que ja només es dona en els pobles) de que et prenguin pel que no ets; digues-li lesbiana, zoofílic o filatèlic, tant se val...
    Jo ho fomentaria: ja que la gent es dedica a parlar del que no els importa, doncs: donem-los motius!

    ResponElimina
  13. Només els pobles permeten aquesta vigilància de curta distància. Mantre no hi hagi mala voluntat, no té més importància.

    ResponElimina
  14. El matrimoni és un contracte civil entre dues parts que té efectes legals sobre (i des de) una tercera part, que és l'Estat. Si els beneficis que es deriven d'aquest contracte no és poden obtindre per cap altre camí (i encara que és pogués, si així els hi plau) aquesta és la decisió més pràctica i assenyada. Els temps no estan per menysprear qualsevol avantatge, per petita que sigui.

    ResponElimina
  15. Exacte, Brian, això és el que hi ha. Si, a més, hi ha un component d'estima, encara millor.

    ResponElimina
  16. Per fi la unió legal entre dues persones té algun sentit, que no té, mai, a les pel·lícules del petó al final. Respecte a la societat ... pfff, dóna'ls uns quants estereotips i dormen com uns beneïts cada nit. A ma germana i a mi també ens van escridassar per "lesbianes", potser fem cara de ser de Lesbos, a saber. Kalispéra ;)

    ResponElimina
  17. Per insultar un home, dir li "maricón" és un clàssic, suposo que tractant-se de dones és preceptiu emprar "lesbiana". I, ben mirat, sí que tens un cert aire grec.

    ResponElimina
  18. M'ha agradat moltíssim aquest apunt Allau.
    Segurament en aquesta parella hi ha molt més amor i amistat que en qualsevol altre, ves a saber, però el me´s important és que són senzillament amigues i fan allò que creuen convenient per enfortir aquesta amistat.
    Al poble n'explicaran mil i una, però si fos una parella home-dona vinguts de la ciutat també n'explicarien mil i una, reals o inventades.
    Hagués estat bé, ni que fos molt resumit, saber el que els va dir el Jutge de pau.

    ResponElimina
  19. Joaquim, em seria difícil reproduir el que va dir el jutge, però va defugir els llocs comuns i retratà, sense saber-ho, la relació entre les meves dues amigues, tot pintant-la sota una llum favorable.

    ResponElimina
  20. Enhorabona a la parella (crec que m'imagino qui n'és el cinquanta per cent) i magnífica la recreació.

    ResponElimina
  21. Gràcies, Ferran, traspassaré les enhorabones.

    ResponElimina