dimecres, 2 de novembre del 2011

Propaganda (1930)


Si bé la propaganda, aliada a les arts plàstiques, pot presumir d’algunes reeixides sinergies (les avantguardes soviètiques, la contra-reforma en el barroc, l’edició durant la Segona República espanyola), la seva relació amb les arts narratives sol engendrar tota mena de nyaps, on el missatge devora tant el fons com la forma. És, per tant, una mica trist que hagi de començar el meu repàs íntim i personal del canon Tintín amb un títol tan descaradament propagandístic com és “Tintín al país dels Soviets”.

En realitat, “Tintín al país dels Soviets” mai no va formar part de la meva col·lecció privada; diria que a casa no el tenim (Santi, te l'has quedat tu?). Però el meu obsessiu cartesianisme que, incapaç d’establir una cronologia de primeres lectures, s’acull a l’ordre dels anys de publicació original, s’ha d’enfrontar a aquesta aventura com a primera baula del que vindrà després.

Siguem benvolents amb el jove Hergé, que devia de tenir uns vint-i-dos o vint-i-tres anys quan la va dibuixar, tot just acabat d’entrar a la redacció de “Le Petit Vingtième” i mirant de fer mèrits davant de l’Abbé Wallez. “Le Petit Vingtième” era el suplement infantil de “Le Vingtième Siècle”, un periòdic de Brussel·les catòlic i absolutament anticomunista. Poques eleccions tenien els seus col·laboradors a l’hora d’expressar opinions pròpies, en el cas que les tinguessin. Però no dubto que Hergé es va prestar de bon grat a treballar sota el dictat de Wallez fins a bastir una faula antibolxevic tan furibunda com pueril.



S’acusa sovint Tintín de ser nominalment un repòrter a qui mai se’l veu treballar com a tal i només en els primers títols de la sèrie fa algun intent per simular-ho. En aquesta primera aventura a la primera vinyeta, tot pujant al tren, promet enviar postals, vodka i caviar a la redacció de Le Petit Vingtième. I més endavant el podrem veure fent una mena de periodisme d’investigació destinat a desemmascarar els enganys que imposen els soviets sobre la població innocent. Per descomptat, el discurs anticomunista és tan pedestre com els malvats membres del partit que intenten fer la vida impossible a Tintín.

Per altra banda la trama, per donar-li algun nom, és limita a un seguit d’incidents on abunda el gag de patacada i les solucions inversemblants. És curiós que una sèrie que acabaria sent un model de realisme estilitzat, dins d’un univers plenament codificat, s’iniciés de forma tan alegrement eixelebrada. Aquí Tintín pot ser l’únic supervivent d’un accident ferroviari o quedar atrapat en un bloc de glaç i ser salvat per Milú que ha trobat un oportú sac de sal enmig de l’estepa.


Si calia alguna prova que confirmés que ens trobem davant d’una obra immadura i matussera, Hergé (que entre els anys 45 i 47 va redibuixar totalment les primeres aventures de Tintín) es negà en rodó a fer un “lifting” a la seva òpera prima i rebutjà també qualsevol reedició de la versió original. Suposo que l’artista, en plena maduresa, s’avergonyia d’aquelles simplificacions juvenils sobre les que no volia insistir més. No fou fins l’any 1981 que, sota la pressió conjunta dels tintinòfils completistes i de les lucratives edicions pirates, Hergé va accedir a que es publiqués una edició facsímil de “Tintín al país dels soviets”.

Parlant a títol personal, no seria un àlbum que recomanés a cap nou vingut a l’univers Tintín i fins i tot, a la llarga, el consideraria prescindible per a tots aquells que poden compartir Tintín i Asterix sense conflictes. Pot resultar interessant com a document històric dels corrents ideològics dels anys 20 i 30 del segle XX i com a testimoni de la mena de farinetes amb les que es nodrien els infants sense que cap pedagog sentís el més mínim remordiment.

Però deixeu-me dir també que aquest “Soviets” em fa força gràcia, encara que només sigui per una apreciació “a posteriori”, a partir de les aventures futures que havia llegit molts anys abans. Segurament no hi ha cap altre llibre de la col·lecció on Milú sigui tan loquaç i tan còmicament agut en els seus comentaris. Cal tenir present que durant molts anys (fins l’aparició del capità Haddock) Tintín només va tenir com a interlocutor el seu fox-terrier, tot i que les seves “converses” sempre s’establissin de forma indirecta.

I després, o abans de tot, hi ha el dibuix. Aquest Tintín que veiem és a penes un esbós mal embastat, on es reconeixen les intencions dels trets futurs en un estat embrionari. Però no se li pot negar el talent a aquest dibuixant que fa les seves primeres passes. Confesso que em fa molta gràcia contemplar aquest tanoca vestit maldestrament de quadres impossiblement perpendiculars.

20 comentaris:

  1. És un Tintín ben curiós però com dius tu digne d'estudi històric pel que fa a la gran batalla entre antiboltxevics i proboltxevics. Ambdues formes de propaganda són dignes d'estudi per una fe incuestionable!

    I com reconeixes, és estrany pensar que aquest paio pogués tenir continuïtat. Hom diria, tot fent previsions, que no tindria futur...

    ResponElimina
  2. Saps què, Allau? Prescindint de qüestions ideològiques i que estem davant del primer Tintín, a mi aquests dibuixos m'agraden molt. La resta és material d'estudi, que ajuda a entendre una època.

    ResponElimina
  3. Com els primers Mickeys en blanc i negre. Pura història de les idees.
    M'alegro molt que comencis aquesta nova sèrie!

    ResponElimina
  4. Com que sóc un col·leccionista que preua les mancances aquest no el tinc a la lleixa Tintín.
    El d'historietista és un ofici tan llarg i difícil com el de lutier i és més que comprensible que el primer violí soni esquerdat.
    Auguro que l'etiqueta Tintín que ara encetes tindrà molta requesta.

    ResponElimina
  5. Realment la imatge és molt matussera i pueril, però què haurien donat les persones sota el règim soviètic que aquest hagués estat tant carituresc com dibuixava l'Hergé. Malauradament, tot era molt més tràgic.

    ResponElimina
  6. A la llarga me l'acabaré comprant, igual que el de El arte alfa. Començava l'Hergé de ben jovenet a dibuixar les figures recolzadas a la línia de vinyeta. I allò de les textures planes de quadres ho va mantenir a Tintín a Amèrica tot i que redibuixat, a mi m'encanten!

    ResponElimina
  7. La història és una bírria, però visualment té moments gloriosos i en Milú es mereix tots els premis, és molt més potent que el mateix Tintín.
    (I sí, el Soviets el tinc jo, dins un volum dels arxius Hergé junt amb les primeres versions del Congo i Amèrica, i altres historietes prehistòriques com Totor, però a Dios pongo por testigo que me'l vas regalar tu mateix)

    ResponElimina
  8. Galde, un inici poc prometedor al suplement infantil d'un diari minoritari realment no dóna idea del fenomen que generaria.

    ResponElimina
  9. Enric, a mi també m'agraden i em produeixen tendresa.

    ResponElimina
  10. Puig, aquesta sèrie la venia reprimint des que vaig obrir el bloc.

    ResponElimina
  11. Girbén, l'etiqueta no és nova, només estava infrautilitzada.

    ResponElimina
  12. Tirant, el que donaríem perquè la vida fos com a Tintín.

    ResponElimina
  13. Kalamar, certament ja apuntava bones maneres.

    ResponElimina
  14. No, no, Santi, només constatar el que sospitava.

    ResponElimina
  15. Ah! així potser que s'hagués hagut de dir "Milú al país dels soviets", no? ^^

    ResponElimina
  16. Clídice, Milú mai no va gaudir de la prerrogativa de figurar a un títol; apart de Tintín, només Tornasol i la Castafiore van tenir aquesta sort.

    ResponElimina
  17. Doncs no et reprimeixis més. Pren un bon suc de taronges blaves i fins al final!

    ResponElimina
  18. Amb permís, em saltaré les Taronges Blaves, encara que passin a Gandia.

    ResponElimina
  19. No em penso perdre cap capítol de la teua revisió de l'obra d'Hergé (que no sé si es cenyirà a Tintin o anirà més lluny). De moment, un començament magistral que ha despertat el meu desig de revisitar aquest país dels soviets tan poc atractiu des del punt de vista del guió, i en canvi tan llaminer estèticament. El vestit a quadres i els cordons de les sabates de Tintin, o els serrells de la cara de Milú són algunes de les delícies gràfiques que el minimalisme ingenu -i forçat- del primer Hergé ens depara.

    ResponElimina
  20. Leb, em limitaré al canon Tintín (i no sé si tindré ànims per arribar a l'Alpha Art); però és cert que aquests "Soviets" són molt més salvables del que havia pensat d'inici.

    ResponElimina