La relació de Wes Anderson amb Roald Dahl no ens era del tot desconeguda, ja que l’any 2009 havia adaptat Fantastic Mr. Fox com a llargmetratge en stop motion per a tots els públics. Ara ens arriba, com a inesperat regal gentilesa de Netflix, l’adaptació de quatre contes més de Dahl, aquests decididament més adults i sovint amb un toc de crueltat. N’és el més llarg La meravellosa història de Henry Sugar, un migmetratge de 41 minuts que amaga una història dins d’una altra història, i que tracta d’un solter milionari que descobreix la manera de fer trampes al blackjack.
Les tres peces restants són curtmetratges d’uns aproximats disset minuts. Verí, ambientada a l’Índia colonial, consisteix en una llarga escena de tensió amb una serp molt verinosa com a protagonista invisible. A El desratitzador un expert en eliminar plagues ens demostra alguns dels seus mètodes d’extermini. Igual com passa a la resta d’aquestes adaptacions, no s’hi veu sang ni violència, el que no impedeix que se’t regiri una mica l’estómac. Per fi, a El cigne dos brètols armats amb una escopeta martiritzen amb extrem sadisme un jove ornitòleg, del que en resulta el film més estranyament poètic dels quatre.
Com és norma a les produccions d’Anderson, l’estètica segueix unes lleis molt rígides: plans orientats en els tres eixos cartesians i moviments de càmera en aquestes mateixes direccions, paletes de color molt evidents i una artificiositat molt subratllada… Aquí la teatralitat s’accentua per la visualització de la tramoia (i dels tramoistes) i s’eviten els efectes especials: quan una escena és massa complicada per mostrar-la, es relega al fora de camp. Ja en el terreny obsessiu-compulsiu, tots els actors protagonistes (i gairebé únics) apareixen en dos, i només dos, dels films. Perquè quedi constància, aquests són Benedict Cumberbatch, Rupert Friend, Dev Patel, Ben Kingsley i Richard Ayoade. Ralph Fiennes n’és l’excepció, ja que apareix a les quatre històries fent de Roald Dahl. Curiosament, el text dels contes el recita sempre un dels altres actors mirant a càmera, o sigui que més que una veu en off és una veu en on.
Si us agrada Wes Anderson, no cal dir que us espera una delícia. I pels que us enfarfega, potser aquestes petites dosis es revelaran molt adequades.
La del Henry Sugar és l'única història que encaixa amb aquesta manera peculiar d'explicar-les. La resta semblen fora de lloc. Però quan funciona, funciona molt bé.
ResponEliminaNo sé si era la forma menys adequada, però a mi la del cigne m'ha agradat molt.
Elimina