dijous, 29 de gener del 2009

Entrevista amb el vampir


Foto Nick Saltmarsh
Són quarts de set quan sona el despertador, més aviat de l’habitual. Com faig cada tres o quatre mesos, camino cap al Clínic per uns carrers on encara no transita ningú. En canvi, la recepció del dispensari del carrer Còrsega és ocupada per una llarga cua que serpenteja per optimitzar l’espai. Predominen els jubilats que, en principi, no caldria que matinessin tant; potser són tots insomnes. Alguns d’ells amb vocació de guàrdies de tràfic intenten posar ordre a la cua.

—Vostè quina hora té? Un quart de vuit? Llavors ha d’anar davant d’aquella senyora. Vostè té hora a les vuit? Encara haurà d’esperar, ara estan donant números pels de les set. Millor que segui. No, a aquest jove li he donat tanda jo. No, no s’està colant. No em digui que fa mitja hora que ha arribat, perquè jo no l’he vista. I no cal que es posi així. Si té tanta pressa passi, ja es pot posar davant meu, per no sentir-lo... I ara què remuga? L’hi estic cedint el meu torn i encara es queixa?

De fet tot el procés d’atenció als pacients va força ràpid i avançar alguns llocs a la cua no ofereix avantatges substancials; però sembla que als jubilats tot aquest mercadeig incruent els eixoriveix més que una bona tassa de cafè.

Al soterrani esperem, ara en complet silenci, fins que apareix el nostre número al panell lluminós. Els “boxes” de fusta clara flanquegen un llarg passadís; sempre em fan pensar en un estable. Entro en el que em correspon, sec, m’arremango i poso el braç nu, puny clos, sobre una mena de coixí. La infermera (excepcionalment avui un infermer rabassut) etiqueta diversos tubs amb el meu codi de barres, cada tub té un tap de color diferent, tots molt bonics; després es calça els guants de goma, em busca la vena, la frega amb alcohol i hi clava una mena de papallona de plàstic. Va omplint tubs de sang fosca, tres, quatre, cinc... Sembla mentida que després d’aquest dessagnament rutinari al que han sotmès el meu cos menut encara pugui sortir caminant sense ajudes.

Però el que em sembla més estrany és la vida d’aquests infermers enquibits en el seu compartiment de fullola, encarats a una porta per la que van entrant sense pausa persones a les que cal punxar i extraure sang. Estic segur que podrien ser la metàfora d’alguna cosa, però ara no se m’acut de què.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada