El VIH i jo

El dia u de desembre es va celebrar com cada any la Diada Mundial contra la Sida. La xarxa va omplir-se de llaços vermells, de missatges de solidaritat, d’informació sobre prevenció i sobre la conveniència de fer-se el test, de denúncies sobre tantes situacions injustes (especialment als països menys desenvolupats, però no només allà) i de record pels amics que ja no són amb nosaltres. Són iniciatives que s’agraeixen i que són desgraciadament necessàries. La raça humana és tan bèstia que hem aconseguit que no hi hagi dia de l’any que no estigui dedicat a lluitar contra un o altre mal que nosaltres mateixos hem engendrat.

Vaig estar dubtant si fer o no la meva aportació a la diada i al final vaig decidir que seria que no. Al cap i a la fi, la meva lluita contra la sida és una tasca diària, i segurament tindrà més ressò informatiu, si en parlo ara, que no perdut entre la sobredosi de pensament únic del dia en que pertoca. Els dies mundials duren això, un dia, i l’endemà ja hi ha un altre damnificat que demana atenció (prostitució infantil, dones treballadores, comunitats indígenes… sobren els exemples). Ho trobo lògic i és de justícia; però com això del VIH és el problema que m’afecta de forma més personal, permeteu-me que en parli una mica, encara que l’agenda no ho marqui.

O molt m’equivoco o em sembla que no val gaire la pena adoptar el paper de predicador amb els meus lectors, que contínuament em demostren que són persones informades i amb criteri. Així que m’estaré de sermons i proclames i parlaré senzillament del que significa per a mi viure en companyia d’aquesta infecció. Ja sabeu que habitualment no és una qüestió gaire habitual en els meus apunts, i no ho serà mentre trobi coses més agradables de les que escriure. No comparteixo certa retòrica de vocabulari bel·licista que s’utilitza quan hom s’enfronta a una malaltia (“aquesta és una batalla que penso guanyar” confessa sempre el famós de torn al que li han diagnosticat un càncer). No criticaré la forma com cadascú gestiona les seves malalties, si això el fa tirar cap a endavant, però (més prosaic jo), penso que cal tocar de peus a terra i, si t’ha tocat, “apetxugues” sense heroïcitats i amb el poc sentit comú del que disposes. Tampoc investeixo el meu virus de qualitats místiques o de lliçons transcendentals. La Sontag ho va explicar molt bé, encara que després no reaccionés tant bé davant del seu propi càncer.

Viure infectat de VIH al segle XXI a una ciutat com Barcelona (sí, ho sé, sóc un privilegiat; a gairebé qualsevol altre racó del món, els Estats Units inclosos, ho tindria pitjor) significa sotmetre’s a una anàlisi de sang cada quatre mesos (i no deixa d’admirar-me la quantitat de sang que poden extreure del meu petit cos sense que caigui exsangüe a terra). Després hi ha una visita de control amb el metge de capçalera. Habitualment no apareixen problemes, però, si el virus remunta, es canvia la medicació. Per fortuna, el meu virus és més lent que la capacitat de reacció dels laboratoris farmacèutics, així que sembla que li vaig guanyant la partida.

No voldria pintar-ho tot de color de rosa, hi ha malalts que no porten tan ben controlada la infecció, poden sorgir malalties oportunistes, augments inesperats de la càrrega viral… Però en general es pot dir que el tractament és eficaç.

La medicació contra la sida té molt mala fama. Tothom parla dels seus nefastos efectes secundaris (i sí, hi ha una minoria de persones que no ho aguanta gaire bé). Jo ara prenc cinc pastilles diàries i no em queixo, no em senten especialment malament. Evidentment hi ha la distribució anòmala del greix corpori (o la seva desaparició absoluta!), l’envelliment prematur, la intoxicació renal, els problemes digestius, l’augment del perill de colesterol (afegeix-li la sisena pastilla diària). Tot això s’assumeix sense problemes i em permet fer una vida diguem-ne normal, si és que hi ha cap vida que sigui normal. Possiblement no arribaré a l’ancianitat d’altres coetanis, però de moment trobo molts motius per gaudir del que hi ha. Fins a la data no m’he privat de fer res que em vingués de gust, encara que (serà cosa de l’edat) cada cop m’esporugueix més viatjar a països de condicions higièniques precàries.

Però, és clar, la meva arma secreta per lluitar contra la infecció no la fabrica cap laboratori. I és un medicament que, sortosament, es pot trobar arreu i de forma gratuïta, fins i tot al cor de l’Àfrica més depauperada. Es tracta d’un medicament fet de teixit humà, fet d’amics sempre propers a un costat o l’altre de la pantalla, fet dels meus germans, que callen amablement, perquè a casa no ens agraden els escarafalls, però que sempre hi són. I fet, sobretot d’aquest homenàs que tinc a uns centímetres de proximitat i amb el que comparteixo l’aventura. Ho podria tenir pitjor, oi?