dijous, 26 de febrer de 2009

Una qüestió de pes


Encara que no vulguem, ens deixem dur pels tòpics: no podem evitar afegir el qualificatiu estàndard que pertoca a cada substantiu. Així, les vídues han de ser inconsolables, els marcs incomparables, els malalts terminals infeliços, els maricons tenen bon gust, els polítics són corruptes i el jovent irresponsable. Fins i tot jo, que hauria d’estar vacunat contra aquests paranys, hi caic sovint. I, si dic que hauria d’estar immunitzat, és perquè (voluntàriament o no) pertanyo a diverses minories d’aquelles que ja neixen amb l’etiqueta penjada: sóc català, sóc marica, sóc esquerrà, sóc seropositiu, m’agrada Frank Zappa i no m’agrada el futbol (entre altres milers de coses que sóc o no). Per tant, he d’aguantar de tant en tant prejudicis en els que no em sento reflectit.

M’agradaria que una de les utilitats d’aquest bloc, apart de distreure a tota mena de lectors desvagats, fos la de presentar maneres de contemplar les coses que no s’adscriguessin a la “visió oficial” o que al menys fessin reflexionar sobre la inutilitat de les generalitzacions quan de persones es parla. I començaré per una qüestió menor que a mi em fa sentir una mica pària.

Avui em tocava la visita periòdica a l’Hospital Clínic per fer els controls rutinaris de cada quatre mesos. La doctora m’ha pesat i ha observat que havia augmentat quatre quilos des de la darrera vegada. Possiblement la notícia hauria estat un petit drama per a la majoria de la humanitat, però a mi m’ha fet feliç.

Des de feia temps, entre la malaltia, la medicació i la mala vida m’estava quedant en la pell i els ossos. Gràcies a Josep i les seves amoroses habilitats culinàries sembla que estic recuperant el pes necessari per que el vent no se m’endugui. Però, sóc jo l’únic que lluita per guanyar uns quant quilos? Mirant al meu voltant, es diria que sí.

Un bon percentatge de la publicitat es dedica a clíniques que eliminen greix, cel·lulitis i cartutxeres sobreres, a aigües lleugeres, a fartons sense calories i a laxants que no gosen dir el seu nom. Si vas al supermercat, feina tens per trobar un iogurt amb una mica de greix: tot són llets de concepció immaculada, olis desnaturalitzats i llardons amb un 0% de matèria grassa. És que hi ha una epidèmia d’obesitat de la que no m’havia adonat? Vivim sota la paranoia d’una dictadura hipocalòrica?

“Anorèxics sense fronteres” i jo mateix proposem tancar Kate Moss en una gàbia i atipar-la a la força, fins que el seu fetge estigui a punt de rebentar, per menjar-nos-el acompanyat de melmelada de figues i d'un gotet de Sauternes barat.

6 comentaris:

  1. Mira que Kate Moss també està agafant quilets:
    http://www.elpais.com/fotogaleria/Caras/dia/38-1/elpgal/

    ...i de totes maneres el fetge d'eixa xica jo no sé si me'l menjaria...:-)))

    ResponSuprimeix
  2. Ja veus, Marieta, jo també he caigut en els tòpics (Kate Moss = anorèxia), no s'ha de donar res per suposat.

    ResponSuprimeix
  3. T'has deixat els altres estigmatitzats pel món mundial: els que no sabem conduir!

    Els tòpics són divertits, sobretot donar-los la volta i riure-se'n una mica; ara, la pressió que hi ha per tenir un determinat aspecte físic és absurdament forta. És clar que, quan en depèn la salut, és un altre tema: a uns els cal guanyar pes, i altres ens cal perdre'n una mica... però quan t'agrada menjar bé, sembla una missió impossible ;-)

    ResponSuprimeix
  4. És cert, tampoc sé conduir! Sóc un estigma amb potes.

    ResponSuprimeix
  5. Per cert, amb un foie millor un tokaj de qualitat, no? ;-)

    ResponSuprimeix
  6. Mentre sigui baratet, estic disposat a bescanviar-lo pel Sauternes.

    ResponSuprimeix