Còmics del dilluns (2)

El següent còmic que vaig llegir dilluns és “Pedro y yo” de Judd Winick (Astiberri, 2008), també basat en fets reals i aquest cop sense necessitat de canviar el nom dels protagonistes, atès que la seva història havia sigut molt publicitada.

La cosa va anar així. L’any 1993 Judd Winick era un autor de còmics principiant que per motius econòmics va participar a la tercera temporada de “Real World San Francisco”, un programa en el qual set joves convivien durant mig any en una mateixa casa; però que, enlloc de dedicar-se a dropejar com a “Gran Hermano”, continuaren fent les seves activitats habituals en el món exterior. A Winick li tocà compartir habitació amb Pedro Zamora, un exiliat cubà de 22 anys, gai i seropositiu des dels 17 anys. La intenció de Zamora en participar al programa era la d’informar i sensibilitzar l’audiència sobre la prevenció de la seva malaltia.

Si bé la informació que té actualment el personal sobre la sida i la seva transmissió no és que sigui per tirar coets, l’any 93 la ignorància sobre aquesta qüestió estava molt més generalitzada. S’entendrà doncs que Judd Winick, malgrat considerar-se una persona de mentalitat oberta, albergués algunes reticències i es plantegés molts dubtes en relació a la convivència amb Pedro. “Pedro y yo” explica precisament com els dos joves es van fer amics, com l’exemple de l’un transformà la vida de l’altre, i a la vegada fa un homenatge a aquell coratjós cubà que moriria pocs mesos després.

Judd Winick publicà aquest llibre l’any 2000, quan ja tenia encarrilada una carrera com a dibuixant de super-herois (Green Arrow, Green Lantern…), i fou guardonat per això amb un munt de premis merescudíssims. Jo, ja us ho dic, no trobo els seus dibuixos gaire atractius i fins i tot em fan una mica d’angúnia; però sembla que a la majoria dels seus lectors no han molestat gens. El guió té aquell toc d’autoajuda, tan americà, que busca trobar en tot la part més escandalosament positiva i que, parlant del que es parla, ja m’està bé. És en tot cas un llibre molt didàctic i molt emocionant (i també divertit i romàntic), ideal per llegir-lo durant l’adolescència, encara que he de confessar que a mi —que de cap manera computo com adolescent— més d’una vegada se m’humitejà el lacrimal en els episodis més melodramàtics.

Així quedem que “Pedro y yo” és una obra més necessària que necessàriament artística. Recomanada.