diumenge, 31 de gener de 2021

No tan rars

Vint anys més tard potser serà difícil fer-se una idea exacta de la revolució que va representar l’estrena de «Queer as Folk» el 23 de febrer de 1999 al Channel 4 britànic. Russell T Davies, guionista amb un passat dedicat bàsicament a la televisió infantil, presentava una sèrie protagonitzada per un tercet de joves homosexuals decidits a viure les seves vides sense més manies, en una època en la qual la televisió reservava els personatges LGTB per papers d’amic graciós o de màrtir involuntari. Ja el títol era una declaració d’intencions: partint de l’expressió «there’s nowt so queer as folk» («no hi ha res més estrany que la gent») escurçada en «queer as folk», o sigui «els rars [queers] considerats com a gent». Dit amb altre paraules, que la gent de sexualitat considerada heterodoxa era gent tan normal com qualsevol altra.

La sèrie se centrava en tres nois gais de Manchester —que no s’ambientés a Londres ja es podia considerar revolucionari— que passaven moltes de les seves hores lliures en els bars d’ambient de Canal Street. Stuart Allen Jones (Aidan Gillen) era un executiu publicitari d’èxit amb una promiscuïtat sexual gairebé llegendària. El seu millor amic Vince Tyler (Craig Kelly), un encarregat de supermercat més aviat discret, estava secretament enamorat d’ell. L’adolescent Nathan Maloney (Charlie Hunnam) encara estava a l’institut però ja venia disposat a menjar-se el món amb els seus aires d’angelet ros.

Les trames intentaven ser realistes, amb una soterrada celebració d’un mode de vida fora de la norma i escasses incursions en el drama. Hi havia sortides de l’armari (poc traumàtiques), problemes amb la família (que se solien acabar arreglant), gelosia i banyes (de baixa intensitat) i aventures d’una nit amb resultat variable (com li passa a tothom). L’incident més greu afectava un personatge secundari que moria per culpa d’una droga adulterada. Com passaria després amb altres sèries centrades en personatges LGTB —potser totes elles inspirades en els serials precursors d’Armistead Maupin— el nucli d’amics que compartien experiències i constituïen un refugi quan venien mal dades esdevenien una «família d’elecció» amb uns lligams sovint més sòlids que els de la família real.

En el seu moment «Queer as Folk» va ser rebuda amb diversitat d’opinions. Els més militants hi van trobar massa frivolitat i una absència total de mencions a l’epidèmia de la sida; mentre que els més moderats es van escandalitzar per unes escenes sexuals força explícites i versàtils, encara que no s’hi mostrés cap nu integral. Malgrat les crítiques, la primera temporada de 8 episodis va tenir continuació l’any 2000 amb dos episodis especials d’una hora de durada. No va trigar a haver també una adaptació amb el mateix títol a l’altre costat de l’Atlàntic. Es mantingué durant cinc temporades entre 2000 i 2005, i com sol passar amb la translació de les sèries britàniques als Estats Units, va resultar més inclusiva i conciliadora, però molt menys àcida.


Actualment la «Queer as Folk» britànica es pot veure a través de la plataforma Filmin i conserva bona part de la seva frescor, encara que la transgressió hagi sigut superada pel pas dels anys. Té la gràcia suplementària de poder contemplar a un Aidan Gillen a anys llum del Petyr «Littlefinger» Baelish de «Joc de trons» i a un Charlie Hunnam molt abans de «Sons of Anarchy». El morbo està servit. 

4 comentaris:

  1. De QAF solo conozco la música, Babylon, por cierto, estupenda . La serie que sí he visto es Noah's Arc y me encantó.

    ResponSuprimeix
  2. Súper interessant! Sobretot, pel meu gust, la reflexió sobre la crítica que la va considerar massa frívola o massa forta

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quan s'entra en territori poc explorat és difícil satisfer tothom.

      Suprimeix