dilluns, 2 de març de 2009

Fosca era la nit


El Paradís Perdut de Doré n'és el leit-motiv gràfic
Per fi tinc a les mans “Dark was the night”, la darrera col·lecció de la sèrie Red, Hot and Blue que us vaig anunciar fa uns dies, destinada a la lluita contra la Sida, i puc donar-ne per tant alguns detalls més.

Aquesta vegada la compilació no té la unitat temàtica d’altres vegades. El títol prové d’un blues emblemàtic de Blind Willie Johnson, arranjat imaginativament per Kronos Quartet. Al seu voltant s’apinya una amalgama de cançons, algunes relacionades amb el folklore tradicional americà, però on hi caben tota mena de digressions. En el primer disc (This Disc) predomina el to folk, acústic i neo-hippie, mentre que el segon (That Disc) és una mica més electrificat i eclèctic, tot sigui dit molt “grosso modo”.

Amb 31 temes hi ha lloc per tots els gustos, però el nivell general és tan audible com gaudible. Hi trobarem David Byrne (que apareix virtualment a tots els Red-Hot) acompanyant els Dirty Projectors, The Books amb José Gonzalez versionant “Cello Song” de Nick Drake, Feist en duo amb Ben Gibbard (de Death Cab for Cuttie). També altres neo-folkies com Justin Vernon (de Bon Iver) per partida doble, Iron & Wine, Conor Oberst (de Bright Eyes) o Stuart Murdoch (de Belle & Sebastian). Antony, amb una versió d’un Dylan poc conegut, demostra que és més fiable com a intèrpret que com a compositor; i Cat Power canta amb gust però sense riscos la molt masegada ‘Amazing Grace’.

El disc ofereix l’oportunitat de sentir inèdits d’alguns artistes molt apreciats a casa: The Decemberists, Andrew Bird, Arcade Fire, The New Pornographers, Beirut o Yo la tengo. M’agradaria dir el mateix de Sufjan Stevens, que regala una epopeia indigesta i terrorífica de deu minuts, però és un mal menor, si tenim en compte que les intencions són immillorables.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada