Un món de metros: Pittsburg

Pittsburg (Ohio) disposa de dues línies de tren lleuger des de 1984. Són 46 quilòmetres i 53 estacions. L'únic destacable d'un mapa que no té res de destacable és que les dues línies (la blava i la vermella) van néixer siameses i els hi costa seguir itineraris separats. Vualà!

Fatiga de materials

"Wanderlust" (que es podria traduir com ganes de vagarejar, de deambular sense destí) és una coproducció de l'any passat entre la BBC i Netflix, cosa que garanteix una certa qualitat formal. Consta de sis capítols de prop d'una hora escrits tots per Nick Payne.

Joy (Toni Collette) i Alan (Steven Mackintosh) —ella terapeuta, ell professor d'institut— porten molts anys casats, els suficients per haver engendrat tres fills que ara ja son adults. Per tant no és tan estrany que a l'hora d'enllitar-se l'activitat sexual sigui nul·la. Un parell d'encontres fora de la parella els obre la possibilitat d'una relació oberta (sincera i sense opció a l'enamorament). No cal ser una llumenera per preveure que els resultats seran desastrosos. Paral·lelament seguirem també els respectius problemes eròtico-sentimentals dels tres fills i de diversos veïns, pacients i saludats.

Els quatre primers capítols passen bé, gràcies a bones interpretacions, una posada en escena imaginativa i una banda sonora plena de delicioses cançons més aviat "indie". El cinquè capítol és un d'aquells "tours de force" formals —una sessió terapèutica d'una hora entre les actrius Toni Collette i Sophie Okonedo—, que quan surten bé mereixen rendida admiració per part de la crítica. Aquí se salda amb el veredicte de rotllo infumable, farcit de psicologismes sense grapa que tot ho solucionen.

A l'episodi final tot es resol de forma positiva per a tots els personatges grans i petits, de manera tan forçada com tediosa. Potser no calia haver fet tot aquest viatge per acabar molt a prop d'on havíem començat. L'única justificació per contemplar les sis parts de "Wanderlust" és comprovar una vegada més com de bona és la Toni Collette fent la seva feina. No és un atractiu menor.

Cicatrius

Antonio Banderas i Nora Navas

L'obra de Pedro Almodóvar ha estat sovint protagonitzada per personatges que eren directors de cinema ("La ley del deseo", "Átame", "La mala educación", "Los abrazos rotos"); però segurament no hi ha hagut cap tan íntimament lligat amb les vivències personals del realitzador manxec com el Salvador Mallo de "Dolor y gloria". Per descomptat no vol dir això que la pel·lícula sigui un reflex fidedigne de la biografia del propi Almodóvar; però sí que es percep darrera de la peripècia narrada un rerefons d'experiència viscuda.

Salvador Mallo (encarnat per Antonio Banderas en un dels millors papers de la seva no sempre llustrosa carrera) és un director de cinema prematurament retirat a causa de dolorosos problemes físics (asma, migranyes, ofecs, mal d'esquena...), però també de problemes de caire més mental (pànic, fòbies, depressió...) La restauració d'una antiga pel·lícula seva i una nova oportunitat de presentar-la en societat remourà antigues ferides del seu passat i l'enfrontarà amb els moments més importants de la seva vida.

Rarament Almodóvar havia firmat un guió tan serè, ric i rodó, tan generós amb el perdó a les ferides del passat i tan agraït al poder sanador de la sala fosca del cinema. Hi ha aquí poc lloc per l'estirabot i, en canvi, molta emoció continguda i perfectament retratada. Bona part del mèrit correspon als actors (i a l'escriptura i direcció de les escenes que representen). Després del ja mencionat Banderas, destaquen un lluminós Leonardo Sbaraglia (en un moment de rara i difícil felicitat), Asier Etxeandia (fabulosa bèstia escènica, representant aquí el purgatori de la droga) i especialment Julieta Serrano (punyent i fantàstica sense pal·liatius). Nora Navas, amb perruca rossa impossible, m'ha semblat una mica desaprofitada. Penélope Cruz continua funcionant perfectament com a presència neorealista italiana.

La factoria Almodóvar continua a tota vela: no hi falta ni el competent muntatge de Teresa Font, ni la sofisticada banda sonora d'Alberto Iglesias, ni la cristal·lina cinematotografia pop de José Luis Alcaine. Al film hi ha molt més dolor que glòria; però conclou en un moment meravellós. Perfecte.

A la primera sessió de dimarts passat a l'Aribau les iaies van aplaudir moderadament (també hi hagué topades intempestives i a la grenya). Són reaccions impulsives no gaire freqüents.

Boig de gana

Al nostre club de lectura particular (que «cuando llueve, se moja como los demás») hem fet «Fam» del noruec Knut Hamsun, potser com a involuntari i llunyà homenatge a les estades escandinaves de la Comtessa Àgueda.  Hamsun, que rebé el Nobel l’any 1920, visqué prou temps (morí el 1952 als 92 anys) perquè tots els que li ho havien concedit se’n penedissin, després d’haver de presenciar com col·laborava amb els nazis voluntàriament i sense gota de contrició durant la Segona Guerra Mundial.

Fins i tot amb aquesta motxilla de mal rotllo, les seves obres continuen sent perfectament defensables, especialment «Fam» (1890), un text extraordinari que va obrir camins inesperats a la novel·lística europea. El protagonitza un jove escriptor innominat que en primera persona ens descriu quatre jornades episòdiques esmerçades en buscar-se el sustent a Kristiania (l’antic nom d’Oslo). Convençut de la seva vàlua literària, el noi evita implicar-se en feines prosaiques que res tinguin a veure amb el seu art i en conseqüència va sumint-se en un estat de sòrdida misèria, de la qual la fam que pateix és el seu tret més destacable.

Potser des de la novel·la picaresca no havíem vist emprar la gana com a principal motor narratiu, allà com a comèdia, aquí com a drama grotesc. Veurem com el narrador, per culpa de l’estómac buit, mastega serradures i xucla còdols, quan no posa en perill les seves eines de treball tot mossegant un llapis o el seu propi dit. Es tracta d’un personatge emparentat amb Dostoievski, més rus que no pas escandinau, capaç de passar del paroxisme eufòric a la paranoia enfollida en el breu trànsit d’un paràgraf.

Sorprèn com aquest personatge paupèrrim es desprèn tan fàcilment dels pocs diners dels que disposa i fa marrada per lliurar almoines als no tan necessitats, renuncia als guanys immerescuts i fins i tot refusa un àpat calent, no se sap si per l’orgull de mantenir les aparences o per pura ximpleria radical heretada de les novel·les russes.

«Fam» presenta una visió de la ciutat moderna, enfollida i febrosa, compassiva i cruel. La narració ens és filtrada per un personatge d’objectivitat poc fiable, que viu tant com imagina. Qui és, per exemple, aquesta Ylajali (de nom inventat pel protagonista) senyora partícip d’algunes escenes d’erotisme suau i despistat?

Quan tot sembla a punt de desembocar en un deliri suïcida sense possibilitat de retorn, el llibre troba una redempció final i aconsegueix que el narrador sigui contractat com a personal de morralla per un vaixell de pesca rus. «Fam» és cosa seriosa, res a veure amb tot el que havíeu conegut abans. Llegiu això, feu-me el favor.

El meu cap va recuperar la claredat i vaig entendre que m’estava morint. Vaig estirar les mans i em vaig empènyer cap enrere per separar-me de la paret. El carrer continuava rodant. Em vaig posar a esbufegar de ràbia i vaig lluitar amb tota l’ànima contra la meva misèria, mantenint-me ferm amb valentia per no caure. No tenia intenció de desplomar-me, volia morir dempeus. Un carro de treball va passar per davant a poc a poc i veig que va carregat de patates, però per ràbia i pura obstinació m’empatollo a afirmar que no són patates sinó cols, i juro amb vehemència que són cols. Sentia prou bé el que deia i deliberadament vaig insistir amb renecs en aquesta mentida, una vegada rere l’altra, tan sols per la satisfacció de cometre un perjuri flagrant. Em vaig embriagar amb aquest pecat sense precedent, vaig aixecar tres dits i, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, vaig jurar amb llavis tremolosos que es tractava de cols.

[Com a nota marginal, llàstima que l’edició d’Empúries de gener del 2008, comptés amb dues traductores simultànies (Anne-Lise Cloetta i Adriana Plujà). Una opta pel terme «comendador», l’altra pel terme «comandant»; podien haver-se posat d’acord. La paraula «ramera» m’ha fet molta nosa. La il·lustració de Bernat Cormand, amb la màquina d’escriure a baix a l’esquerra, no podria estar més fora de lloc.]

Un món de metros: Ottawa

Ottawa, la capital del Canadà, té grans plans pel futur del seu transport; però de moment, el que més s'assembla a un metro és el tren lleuger O-Train. Inaugurat el 2001, són només 5 estacions i 8 quilòmetres de vies. 

En el mapa apareix amb marcadors del seu inici i final, en trams de dos colors, com si estigué encara en construcció, i l'acompanyen algunes línies d'autobús. No sembla una gran xarxa per a una ciutat de gairebé un milió d'habitants. És un mapa curiós, fet de retalls de diferents colors, com si fos un "patchwork" de municipis (però, per què Orléans comparteix color amb South Keys?, o Kanata amb Barrhaven?; i encara més estrany que Ottawa i Gatineau estiguin pintades de blanc, quan la primera pertany a Ontario i la segona a Quebec).

Observaré de passada que la línia resulta una mica suburbial, perquè el centre de la ciutat (aquest cercle de color ocre amb una imatge del parlament) queda una mica a la dreta de l'estació de Bayview. Els quadrats blau i vermell, col·locats en posició de rombes em resulten inexplicables. Finalment, fixeu-vos que l'Ottawa River és també la Rivière des Outaouais: envejable normalitat de les llengües cooficials en països més il·lustrats.

No, avui no era dissabte; però trobava a faltar el món de metros.

Amnèsia per conveniència

"The Sinner" (2017), sèrie visible a Netflix basada en una novel·la de l'alemanya Petra Hammesfar, gaudeix de molt bona reputació crítica (94% d'aprovació a Rotten Tomatoes); però m'ha semblat un nyap considerable, cosa que demostra que no tots veiem el món de la mateixa manera.

La jove mare de família Cora Tannetti (Jessica Biel) és a la platja pelant-li una pera al seu fill, quan sense venir a tomb es llença sobre un banyista desconegut i el deixa fregit a punyalades. Tot i que Cora es declara culpable, el detectiu Harry Ambrose (Bill Pullman) sospita que existeixen motius amagats. I és que fa tres anys, Cora va estar desapareguda durant dos mesos, i des de llavors no recorda què li va passar en aquest lapse de temps.

Tot i reconeixent que la pera és un extraordinari detall del guió (la majoria dels professionals haguessin optat per la poma com a fruita prioritària); cal denunciar que el recurs a la protagonista amnèsica, que es passa els capítols besllumant flaixos d'imatges inconnexes del passat, i que només recupera la memòria "in extremis" a l'últim capítol, és barat, injustificable i sobiranament avorrit.

Com que contemplar un personatge fent gestos turmentats, tot intentant recordar alguna cosa, és tan distret com seguir una cursa de cargols, a "The Sinner" s'hi afegeixen altres ingredients, com per exemple allò tan psicològicament" solvent dels traumes del passat. Resulta que Cora havia tingut una germana petita, malaltissa de naixement, i ara ja morta; i uns pares catòlics que estan com per tancar-los. Perquè als Estats Units sembla que no hi ha catòlics pecadors i relaxats, com els de casa nostra, i tots s'han de mortificar les carns sota una imatge de Crist "king-size", mentre escampen la culpa a dojo entre tots els membres de la família.

Per si això no fos suficient, al personatge del detectiu, per fer-lo més suposadament 3D, li pengen una història personal que no té cap interès —relació masoquista amb una amant ocasional, intent de salvar el matrimoni amb una esposa que no està gaire al cas—. De debò hi ha algú que s'empassi aquestes escenes postisses que només allarguen el tedi?

Jessica Biel és molt bufona, però sembla que la seva expressió principal és la del patiment extrem, amb afegitó de llavis sensuals entreoberts. A més és quinze anys més gran del paper que representa. Bill Pullman, per la seva banda, sembla el difunt Robin Williams, però amb el doble de tics (si això fos possible, i imaginable).

"The Sinner" comet totes les trampes de guió imaginables, començant per uns personatges secundaris que enganyen l'espectador, sense cap altre motiu que el de postergar la revelació final. Tot el capteniment de les dues germanes —Cora i Phoebe— no podria ser més forassenyat, per no dir estúpid, i es diria que es mereixen totes les desgràcies que els hi passen. A casa hem odiat força aquestes "pecadores". No cal dir que la segona temporada la veurà sa tia.

El discret encant de la noblesa en decadència

La rígida i molt formal estructura de l’aristocràcia britànica ens ha ofert moltes alegries en el format de la ficció. Gairebé tota la novel·lística anglesa del segle XIX conté, orgullosament o amb un cert esperit crític, les seves llavors. Les trobareu a la totalitat de relats amorosos (o de conveniència) de Jane Austen, al cinisme mundà de Thackeray, al Dickens tardà i pessimista de «Bleak House», o a la George Elliot cosmopolita de «Daniel Deronda». Ja entrat el segle XX, el Nobel de 1932 John Galsworthy, els retratà acuradament a la seva «Saga dels Forsyte» (1906 - 1921), adaptada sovint al cinema i la televisió. Evelyn Waugh va dissenyar l’arquitectura del seu sepulcre a la clarivident «Brideshead Revisited»; mentre que P. G. Wodehouse, des d’una perspectiva humorística de fina ironia, va immortalitzar el duet simbiòtic format pel senyoret sapastre i incompetent Bertie Wooster i el seu brillant ajuda de cambra Reginald Jeeves.

En temps més recents hem gaudit de la juganera «The Duchess of Duke Street» i de la més canònica «Upstairs and Downstairs» com a mostres de la democratització de la televisió actual en matèria de lluita de classes britànica. Julian Fellowes, un senyor de 69 anys amb cara de rinoceront, va crear amb la complicitat de Robert Altman el film «Gosford Park» (2002), un misteri criminal on s’hi barrejaven Lords i Ladies i criats, que va guanyar l’Oscar al millor guió original. Va ser el mateix Fellowes qui va idear una seqüela televisiva de Gosford Park, que va acabar sent una preqüela i amb personatges diferents: senyors i senyores, benvinguts a «Downton Abbey», el «rien va plus» de les sèries de nobles anglesos al seu castell i dels criats que els hi fan la feina bruta.

Fa molts anys vaig veure la primera temporada i després ho vaig deixar córrer; no ha estat fins aquestes setmanes passades (potser amb moltes més hores per perdre) que m’he empassat les sis temporades senceres. Com tothom sap a aquestes altures, la sèrie explica la vida de l’aristocràtica família Crawley entre 1912 i 1926 a la seva monumental mansió de Downton Abbey a Yorkshire (en realitat Highclere Castle a Hampshire). Els Crawley no són una família gaire nombrosa: pare, mare, tres filles i la mare d’ell en són els membres més prominents. En canvi, la colla que serveix a la família és un autèntic batalló amb jerarquies intricades i abstruses: majordom, majordona, ajuda de cambra del senyor, donzella de la senyora, primer i segon lacai, cuinera, ajudant de cuina, xofer, i altres criats i criades anònims…

El contingut de «Downton Abbey» és el del serial de tota la vida: amors i desamors de les filles en edat de merèixer, fantasmes del passat, fills il·legítims, intrigues de províncies i lleu comèdia social; tot amanit amb algunes fites històriques contemporànies (enfonsament del Titanic, Primera Guerra Mundial, revolta irlandesa…) Hi ha una tendència a allargar algunes subtrames durant capítols i més capítols fins a fer-les avorrir (l’amant turc, la filla bastarda d’Edith, les desgràcies encadenades de Bates i Anna). En general les primeres temporades són més punyents, mentre que les posteriors voregen conflictes del tot banals. En concret la sisena i última constitueix una maniobra massiva per deixar tots els personatges aparellats; només se n’escapen la vella comtessa i l’únic personatge gai (a qui, per cert, li fan la vida molt desgraciada tota aquesta colla d’homòfobs perdonavides).

En obres modernes que s’ambienten en un ordre social tan periclitat és inevitable que s’hi barregin algunes reflexions crítiques; però quan parlem de la classe alta britànica sempre hi aflora una certa nostàlgia envers un món més injust, però més estable, on tothom tenia clar quin paper li pertocava. Així, la plena assumpció dels avanços del segle XX que es fa a la sisena temporada, més que una celebració adopta els aires d’un rèquiem.

Sens dubte, un dels atractius més grans de «Downton Abbey» és la seva luxosa ambientació, on es nota que no s’han escatimat esforços (la soprano Kiri Te Kanawa fent de Nellie Melba, sense anar més lluny). Aquest fet és especialment notori als episodis nadalencs que solen coronar cadascuna de les temporades, però també en moments aïllats de grans celebracions col·lectives, que combinen palaus i castells meravellosos de tot el Regne Unit amb escenes de masses perfectament orquestrades: carreres de cavalls a l’hipòdrom, cacera de la guineu o del gall fer a Escòcia o Gal·les, presentació de debutants al palau reial, fira rural de beneficència als terrenys del castell, o gran premi del motor amb cremació budista inclosa. Amb tot, jo em conformo amb una vista general de Highclere Castle i diminutes figures humanes passejant-s’hi al davant o al costat. La imatge, contemplada des d’una pantalla de suficients polzades i d’alta definició, em produeix un orgasme estètic amb tota seguretat.

L’extens repartiment en general funciona bé o molt bé. Hi figuren alguns noms de primera —Shirley McLaine, Paul Giamatti, Edward Fox, Penelope Wilton, Richard E. Grant, Matthew Goode, la deliciosa Lily James—, no sempre en papers que els fan justícia suficient. De la resta d’esplèndids secundaris em quedo amb la parella, de relacions antitètiques i complexes que formen el majordom Mr. Carson (Jim Carter) i Mrs. Hugues (Phyllis Logan). Representen el formidable estira i arronsa entre la rigidesa de la tradició i la flexibilitat del factor humà.

Deixo pel final la venerable i venerada Maggie Smith, veritable institució del teatre britànic. El seu paper de Violet, vella Comtessa de Grantham, sol ser breu, però també sentenciós i de molta substància. Amb tota justícia roba totes les escenes on apareix i Fellowes (o el guionista rellogat per l’ocasió) li reserva les millors frases de l’obra. És justament ella la que pronuncia la darrera frase del darrer capítol. Ja m’està bé.

La commedia è finita

Em pregunto com haurà tractat la posteritat la parella còmica formada per Stan Laurel i Oliver Hardy. En la meva infantesa (principis dels seixanta) recordo haver anat al cinema a veure el seu llargmetratge de 1938 "Swiss Miss" ("Quesos y besos") i haver-m'ho passat força bé. En canvi, el meu nebot de nou anys, que coneix i aprecia a Chaplin i Keaton, dubto molt que hagi sentit parlar de "El Gordo y el Flaco".

Sigui com sigui, el director Jon S. Baird i el guionista Jeff Pope han decidit rescatar-los de la nostra memòria al film "Stan & Ollie", "un biopic" quasi hagiogràfic dedicat a dos còmics admirats. La pel·lícula s'inicia amb un breu pròleg situat el 1937, en el moment de màxima celebritat del duo, quan unes discrepàncies econòmiques amb el productor Hal Roach va posar en perill la seva continuïtat. D'aquí saltem a 1953, uns anys de digna decadència en els quals la parella va fer una gira per teatres de la Gran Bretanya, el que representaria la seva darrera aparició pública conjunta.

El conflicte que presenta "Stan & Ollie" és mínim i en gran part inventat. L'el·lipsi entre el pròleg i el cos principal de la pel·lícula sembla suggerir que Laurel i Hardy van passar una dècada i mitja de divorci artístic, quan no va ser així, ja que entre 1937 i 1951 va rodar 15 llargmetratges. Tampoc la discussió que causa un cisma puntual sembla basar-se en cap fet històric; però d'alguna manera calia fer palesa que la relació d'aquest parell anava més enllà de la mera simbiosi laboral.

El film se salva sobretot pels seus intèrprets. Steve Coogan presenta una raonable semblança a Stan Laurel, mentre que John C. Reilly (ajudat per algunes pròtesis) queda clavat a Oliver Hardy. Malgrat el perfecte mimetisme dels gestos, són interpretacions on no s'hi veuen els mecanismes dels lloros de repetició, sinó l'ànima natural dels personatges. L'aparició a mig metratge de les esposes respectives, interpretades vigorosament per Shirley Henderson i Nina Arianda, aporten un plus de vivacitat a la història.

"Stan & Ollie" no té gaire cosa a explicar, sinó és l'admiració incondicional a uns professionals impecables. El seu sentit del drama tendeix a la inèrcia i només la redimeixen els actors i la tendresa predominant. No és poca cosa.

Un món de metros: Serfaus

No em direu que havíeu sentit parlar del poblet tirolès de Serfaus, que no us creuré. Serfaus tenia 1127 habitants l'u de gener de 2016. Des de l'any 1985 disposa d'una línia de metro; sense dubte una de les línies més breus del món i també sense dubte la ciutat (poble) més petita on existeix servei de metro.

La qüestió és que Serfaus és considerada una de les millors estacions d'esquí del país i, com que el llogarret consisteix bàsicament en un únic carrer principal en direcció a les pistes, durant la temporada d'hivern s'hi creaven uns embussos fenomenals. D'aquí la construcció d'aquest ferrocarril subterrani de 1,3 quilòmetres de llargada i quatre estacions en total, que obligaria els forasters a deixar els seus vehicles a les portes del poble i desplaçar-se en transport públic (i gratuït). Així Serfaus ha esdevingut virtualment una zona de vianants, per on només circulen sobre rodes els seus veïns.

El mapa és simple de necessitat i presenta un angle que no calia. Cadascuna de les quatre estacions ve acompanyada d'un símbol que s'explica sol: l'aparcament, l'església, el centre urbà i el telefèric. Quasi es diria que són les diferents etapes de la vida de l'home (i de la dona).

Galeria de perfectes desconeguts

Potser perquè sóc amant de la novel·la sobre tots els altres gèneres literaris, els llibres de contes que més m’agraden són aquells que guarden una certa unitat temàtica. És el que passa amb «La biblioteca fantasma» (Males Herbes, gener de 2018) del pianista i professor de l’ESMUC Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967), que recull 40 narracions de molt variada llargària, centrades totes en personatges històrics de vides molt ben documentades i existència improbable.

Entre els personatges biografiats abunden els artistes —pintors, pianistes, literats, cantants, actrius—; però també altres puntals de la societat, com els lampistes, els paletes o els futbolistes. En els imaginatius relats de Masó descobrirem gent interessantíssima de la qual no havíem sentit mai parlar. Com, per exemple, el poeta Ambroise Lemoine (1887 - 1939), del qual el conte «Petges» ressegueix tots els testimonis vitals (i turístics) que romanen al seu poble borgonyó de Bourg-les-Champs. O el paleta Jindrich Novák, que va morir i renéixer fins a set vegades a «Les set vides de Jindrich Novák». A «Detritus» un pintor sense nom preserva de cara a la posteritat tota la matèria orgànica que genera el seu cos. I a «El passeig de Sorrento» el paisatgista venecià Fabio Giordello (1850 - 1936) descobreix la seva capacitat de pintar escenes que s’esdevindran en el futur, i és converteix així en un àvid «caçador» del correlat real dels quadres que havia creat en el passat.

L’estratègia i les intencions de Jordi Masó limiten al Sud amb els exercicis més erudits, intel·lectuals, i eixuts de Jorge Luis Borges (i de Calvino, Nabokov i Perec, noms sagrats, tots ells). En direcció Nord deuen fer frontera amb les aurores boreals. Afortunadament l’autor vallesà no perd mai de vista el seu sentit lúdic, ni el sacrifica en ares de l’alta cultura, i aconsegueix així una col·lecció de contes apta per a tot aquell que s’ho vulgui passar bé.

Pocs recorden la figura de Guerau Vilardell (1923 - 1979). Malgrat el que podia augurar el seu nom de pila, les inquietuds literàries de Guerau Vilardell van desvetllar-se-li tardanament, quan ja liderava el bufet d’advocats de més renom de Manresa (Vilardell i Cardellac Associats). Home solitari, ordenat i minuciós, va decidir escriure un dietari per conservar una memòria exacta de la seva vida: l’espantava l’oblit.

«La biblioteca fantasma» és un recull d’envejable imaginació febril, que s’estén fins a l’índex onomàstic, la bibliografia i la llista d’agraïments. Un llibre que juga amb els fets consumats, però que es rendeix a l’evidència, no ho pot estar fent tot malament.

Sol i de dol

Tony, el protagonista de la sèrie "After Life" (Netflix), treballa com a cronista a un diari local de distribució gratuïta. D'ençà que la seva esposa va morir de càncer, ara fa uns mesos, Tony està deprimit i només la presència del seu gos l'impedeix suïcidar-se. Aquest home amargat, agressiu i desagradable, que no té una paraula amable per a ningú, sembla el vehicle ideal per a l'actor Ricky Gervais (aquí també guionista i director dels sis capítols), que tant acostumats ens té a personatges càustics i ben poc admirables.

Tanmateix, després d'un primer capítol que és una pura exhibició de comportaments misantròpics, el protagonista anirà dulcificant les seves maneres de mica en mica, influït pel bon rotllo de tots els que l'envolten. És una evolució del personatge tan previsible com convencional, una mica indigna de l'àcid "pedigré" de la carrera de Gervais. Tampoc s'explica gaire la bona disposició dels conveïns envers un ésser humà indigne de cap simpatia.

La sèrie extreu petroli dels diversos habitants d'una ciutat de províncies tan anglesa com el sandvitx de cogombre —el ionqui, la prostituta de bon cor, l'abusa-nanos escolar, la vídua trista o els vilatans que aspiren a un titular a la primera pàgina de la premsa local—; i ho fa amb un costumisme que vol ser descarnat, però que acaba resultant amable i amb un punt de tendresa.

Ricky Gervais, mai abans considerat com a membre de la primera divisió interpretativa, aquí està realment bé, transmetent a la perfecció la seva fallida vital i les engrunes que li queden d'esperit de supervivència. L'acompanyen una pila d'actors de físics característics (tots i totes lluny del canon de Hollywood) i absoluta solvència. Citaré, per ser els més coneguts, Penelope Wilton (Isobel Crawley a "Downton Abbey") i David Bradley (Argus Filch a la saga Harry Potter i Walder Frey a "Game of Thrones").

Sense necessitat de trencar cap motlle, la barreja d'humor i drama  funciona força bé i, encara que el desenllaç sigui complaent en excés, "After Life" es deixa veure de forma agradable, si no perdurable.

La fi de l’homínid europeu

A aquestes altures les novel·les de Michel Houellebecq difícilment sorprendran ningú, i en aquest sentit «Serotonina» (Llibres Anagrama, gener de 2019, traducció catalana d’Oriol Sánchez Vaqué) resulta un cas paradigmàtic. El narrador i protagonista és en Florent-Claude Labrouste, de quaranta-sis anys, ex-assessor del Ministeri d’Agricultura i ara sumit en una depressió profunda que pal·lia amb un medicament de nom Captorix, el qual li provoca impotència i mort de la libido.

Prou sabem ara que la depressió no requereix de causes observables, que li basta un desequilibri químic per fer acte de presència; però no es pot negar que la vida de Florent-Claude va a mal borràs per qüestions ben constatables. S’hi barreja la fi de la joventut, la pèrdua de l’atractiu sexual, una relació amorosa insatisfactòria, l’abandonament d’assolir les il·lusions primeres, la decadència de l’agricultura francesa i l’escepticisme davant de l’eficàcia de la Unió Europea.

La veu de Florent-Claude és amarga i lúcida, immersa en un espiral descendent que ja des de les primeres pàgines anuncia tendències autodestructives. Com tot protagonista arquetípic d’Houellebecq, és mascle madur, pertany a l’alta burgesia i té contactes amb la noblesa més o menys tronada. Es mou per impulsos materialistes —no hi faltaran discussions sobre propietats immobiliàries, vehicles de motor, o bonances en l’oferta alimentària d’un o altre supermercat—; no sol tenir problemes econòmics; i dona una importància primordial al sexe en les seves accepcions més evidents.

També és altres coses directament menys agradables; perquè Florent-Claude és misogin, homòfob, classista i xenòfob. Misogin, per exemple, quan calcula la viabilitat econòmica com a puta de la seva actual amant. Homòfob per la insistència a tractar de «marietes» tots aquells homes que mostren alguna feblesa (o simplement alguna deriva artística) i perquè entra a una botiga i qualifica al dependent com a «homosexual» (?) sense més explicacions (i no consta que hagin anat al llit plegats). I xenòfob per la manera insultant com parla de les moldaves i dels romanesos en general.

Malgrat tota aquesta incorrecció política que ens frena als lectors de bon cor, el cert és que Michel Houellebecq escriu sempre amb una malícia/gràcia innata; els seus textos ens atrapen irresistiblement. Potser perquè sol escriure de polles i de conys, sense censura prèvia. I això ens agrada, fins i tot quan no pretenem anar de simples.

— (…) Havia aixecat els braços per acompanyar les meves paraules, una mica com el dia abans amb el pedòfil alemany, però per desgràcia no es tractava de pedofília, allò era molt pitjor, n’estava segur, aquell últim dia de l’any havia volgut comunicar-se per Skype amb Londres, segurament no amb la Cécile sinó amb les seves filles, es devia comunicar per Skype amb les filles un cop per setmana. «Com va tot, pare?», jo ho veia com si hi fos, i entenia perfectament la posició de les nenes, que potser un pianista de concerts clàssics els podia donar una imatge paterna viril?, en cap cas evidentment (Rakhmàninov?) un marieta londinenc com tants altres, mentre que el seu pare tractava amb vaques adultes, grans mamífers en tot cas, cinc cents quilos pel cap baix.

«Serotonina» és el típic/atípic llibre que t’agradaria odiar, i segurament l’odiaràs. Però amb un gran somriure dibuixat als llavis.

Un món de metros: Nuremberg

Se suposa que Nuremberg disposa de metro des de 1972. De fet, el metro uneix Nuremberg amb Fürth. Són tres línies (U1, U2 i U3), 35,4 quilòmetres de xarxa i 46 estacions. Tot seguint criteris germànics, s'inclouen també les línies de tram, identificades per la S (de S-Bahn) i els trens regionals (R).

Fixeu-vos que al centre de l'esquema hi ha la silueta grisa del castell de la Bella Dorment. Representa la Ciutat Vella de Nuremberg.

Els mapes alemanys em solen semblar eficaços, previsibles i avorrits: aquest no em sembla cap de les tres coses i els seus colors, per variar, són d'allò més alegres. Crec que li dec una visita a Nuremberg.

Teatre real

«The Little Drummer Girl»/«La noia del tambor» és una de les novel·les més apreciades de John Le Carré. El 1984 el director George Roy Hill en va fer una pel·lícula protagonitzada per Diane Keaton i Klaus Kinski, rebuda amb divisió d’opinions. Ara el fi estilista coreà Park Chan-wook l’ha adaptada en format de minisèrie per a la televisió britànica. Els sis capítols de prop d’una hora es poden veure a la plataforma Movistar+.

La trama implica un operatiu clandestí israelià que recluta una jove actriu de tendències esquerranoses perquè s’infiltri en una cèl·lula terrorista palestina. Se suposa que ha d’adaptar les seves dots d’impostura interpretativa en un context que es vol postular com a real. L’acció s’esdevé a finals de la dècada dels setanta, de manera que l’impecable disseny de producció abunda en edificis d’arquitectura brutalista, pantalons de pota d’elefant i predominança de tons marrons i taronja. El vestuari de la parella protagonista és tot un homenatge al monocromatisme parxís. I, com pertoca al gènere d’espies, els personatges van saltant d’una localització a una altra: Londres, Munic, Salzburg, Grècia, Líban…

Michael Shannon, amb un accent impossible i la seva habitual pinta destarotada, dirigeix el grup de sionistes a l’ombra; Charles Dance aporta l’inevitable porció de displicent punyeteria britànica; mentre que Alexander Skarsgård, armari nòrdic d’ulls tristos, contribueix al potencial eròtic de la sèrie. Però la gran triomfadora és la joveníssima protagonista (23 anys), la «noia» titular. Vam descobrir Florence Pugh a «Lady Macbeth» i aquí confirma que dins d’un cos menut i sensual s’hi pot amagar un enorme potencial dramàtic. Ella sola constitueix l’element essencial d’aquesta «The Little Drummer Girl».

En canvi, la direcció de Park Chan-wook, tot i contenir algun gest imaginatiu i inesperat, és elegant, però defrauda una mica les expectatives de l’espectador informat. En tot cas no és que sigui una sèrie trepidant, opta més aviat per la combustió tensa a foc lent. Recomanable per a estetes pacients.

I per acabar, el misteri més insondable de tots, per què coi la novel·la, la pel·lícula i la sèrie es diuen «La noia del tambor»? Ha de ser una metàfora sobre el perill de les joves percussionistes, però se m’ha escapat.

Els corresponsals

A «Cicatriz» de Sara Mesa, Sonia és una jove d’una ciutat de províncies que, a través d’un xat literari estableix contacte amb un lletraferit que es fa dir Knut Hamsun i que viu a la capital, a 700 quilòmetres de distància. Aviat Knut s’ofereix a proporcionar-li els llibres que l’interessin, només pagant les despeses postals, ja que el material pensa aconseguir-lo pispant a les grans llibreries. Dels llibres, Knut passa als perfums, la llenceria i les sabates cares. Serà possible que només es guii per l’amistat desinteressada?

Igual com passava a «Cara de pan», ens trobem amb una peculiar relació entre dues persones que els prejudicis del lector situarà de seguida en un model narratiu típic: allà el pederasta depredador i la seva víctima innocent, a «Cicatriz» el psicòpata amb pell de xai que dinamita la normalitat quotidiana del seu objectiu. Però a les novel·les de Sara Mesa res no és el que sembla d’entrada, i el contacte entre els seus protagonistes genera dinàmiques amb més replecs del que es podria esperar.

Al principi Knut sembla que només busqui convertir Sonia en escriptora: li proporciona lectures amb escreix, li demana que li envii mostres dels seus contes i els critica implacablement, tot animant-la a perseverar. Després arriben els articles de luxe i de mica en mica s’insinua un corrent fetitxista que no busca la consumació, però es complau en l’anticipació. Mentrestant, Sonia es deixa estimar, encara que no siguin del seu estil ni les sabates de pedreria, ni les calces de La Perla; i que necessitarà tres o quatre vides per poder llegir tots els llibres regalats que s’amaguen als fons dels armaris.

El peculiar itinerari argumental de «Cicatriz» passa per l’alt poder lenitiu de la literatura prestigiosa (Katherine Mansfield, Leo Perutz, Franz Kafka, Raymond Carver, Tobias Wolff, Peter Stamm…), pel poder igualment obnubilador de les grans marques (Armani, Tous, Tommy Hilfiger, Maybelline, Donna Karan, Roc…) i per unes relacions entre home i dona que semblen evitar el contacte físic. A la llarga, l’estratègia es demostra més eficaç que abordatges més directes.

Salen a un distribuidor sin luz. 

Huele a humedad; en las esquinas se acumulan los residuos. Un tramo más de escaleras conduce a una azotea a la que no puede accederse en ascensor. La pareja sube con lentitud; él va delante, abriendo camino. Una ventana con los cristales casi opacos por la mugre vierte algo de claridad en el último espacio, un cuadrado de cuatro por cuatro metros por donde no ha pasado nadie en mucho tiempo. 

Enfrentan sus miradas, se observan de arriba abajo. 

Ella lleva una falda negra de seda, una sencilla camiseta verde y unas sandalias del mismo tono. Él viste un pantalón de lino, polo de manga corta, una americana también de lino, zapatos de piel con la puntera levemente estrecha. Hace mucho calor; los dos están sudando. Sonríen azorados. 

Él le entrega una bolsa.

Potser «Cicatriz» es prolonga més pàgines del que l’anècdota requeria; però pertorba i provoca la reflexió, com ho fan les novel·les de gran anyada. Un vuit alt.

Família al cub

Totes les religions solen ser una mica ridícules, si te les mires fixament a la cara, i sense l’ajuda d’additius o cosmètics; però potser la mormona és una de les més absurdes del món universal. Vaig explicar-ne les raons fa molt de temps aquí i aquí; però també s’ha de reconèixer que aquestes creences poden constituir una font de conflictes dramàtics incomparable. Això és el que van fer Mark V. Olsen i Will Scheffer a la sèrie de HBO «Big Love», potser ara mig oblidada, però que en el seu moment les cinc temporades (2006 - 2011) van gaudir de gran consideració entre la crítica.

«Big Love» explicava la vida i miracles del patriarca Bill Henrickson (el malaguanyat Bill Paxton), tradicionalista mormó que, des dels afores residencials de Salt Lake City, intentava dur un «modus vivendi» perfectament integrat al segle XXI, tot practicant al mateix temps la poligàmia. Cal aclarir que la poligàmia en l’actualitat es considera il·legal i és repudiada per la branca oficial de l’església mormona. En teoria només persisteix en comunitats rurals i aïllades, una mica al marge de la llei.

Atès que Henrickson era un pilar de la comunitat —començava com a propietari d’una mena de Leroy Merlin, després gestionava un casino en territori indi i acabava encetant carrera política—, la seva situació familiar no podia ser més compromesa. A això cal afegir la complexa estructura de la família de Bill; ja que, si una família estàndard dóna per a una «sitcom» sense necessitat d’esforçar-se gaire, imagineu-vos els conflictes i embolics quan hi ha tres esposes (n’hi arriba a haver una quarta) i vuit fills d’edat variada en convivència. Ja en el primer capítol, el marit ha de recórrer a la farmacopea per poder satisfer sexualment les tres mullers; i això només és el principi d’una muntanya russa de secrets, gelosies, travetes i mentides, però també de solidaritat, tendresa i complicitats.

«Big Love» tocava tota mena de qüestions: antropològiques, religioses, dramàtiques, polítiques i fins i tot criminals, en un format de serial de llarga durada. I, malgrat el seu punt de vista aparentment tan excèntric (o precisament per això), aconseguia il·luminar de forma reveladora les dinàmiques que regeixen qualsevol grup humà.

Si bé Paxton podia ser carismàtic, però també una mica aturat, les seves tres esposes funcionen perfectament, harmonitzant bé la diferència. Barbara (Jeanne Tripplehorn) va ser la primera, és l’única amb la que està legalment casat, i actua per tant com a cònjuge oficial a efectes de socialització. Nicolette (Chloë Sevigny), la segona, va cuidar Barbara durant el seu càncer, i prové d’una d’aquelles comunitats de poligàmia rural, on l’incest no és el seu pitjor problema. Finalment, Margie (Ginnifer Goodwin) és la tercera esposa, la més jove i sensual de les tres. Inicialment va ser la cangur, crec que amb això està tot dit.

«Big Love» amaga a la seva màniga les intervencions d’una pila de grans actors. No ho era encara Amanda Seyfried, que tenia en el futur «Mamma Mia», «Chloe» i «Els miserables». Ni Aaron Paul, a punt de ser descobert per «Breaking Bad». Però sí que ho són els veterans Bruce Dern, Grace Zabriskie (inoblidable a «Twin Peaks»), Ellen Burstyn, Matt Ross (tan present a «Silicon Valley»), Sissy Spacek, Mary Kay Place, i sobre tot el desaparegut Harry Dean Stanton, que aquí broda el paper de Profeta ancestral i odiós.

La sèrie fou nominada a dojo, però només obtingué un Golden Globe Award l’any 2009 per a Chloë Sevigny. La seva primera temporada tenia música de Mark Mothersbaugh (de Devo), la segona la va firmar David Byrne. La sintonia inicial va ser el «God Only Knows» de Brian Wilson els tres primers anys.

Malgrat que les dues últimes temporades tendissin a la militància i a la canonització del protagonista, crec seriosament que «Big Love» mereixeria millor posteritat.

El dimoni de les llistes: Harry Potter i el misteri dels actors irrellevants

Ran de la mort de Bruno Ganz hem descobert que la majoria de les necrològiques de la xarxa reduïen els seus cinquanta anys d’admirable carrera interpretativa al seu paper d’Adolf Hitler al film «L’ensulsiada» d’Oliver Hirschbiegel, gràcies sobretot a una escena colèrica esdevinguda carn de meme a YouTube.

De forma similar, sospito que la llarga carrera de l’excelsa Maggie Smith quedarà reduïda en el cervell dels actuals «periodistes culturals» a la seva intervenció com a Minerva McGonagall a la saga cinematogràfica de Harry Potter. I és aquí on volia arribar: com una gran tradició interpretativa pot quedar reduïda a papers subsidiaris en una sòlida i productiva franquícia britànica (però amb un peu molt ben posat de cara als inversors de Hollywood). Certament, alguns bons actors han gaudit del seu moment de lluïment al cicle de Harry Potter: se m’acut citar Richard Harris, Michael Gambon, Robbie Coltrane, Alan Rickman, Imelda Staunton, David Thewlis, Gary Oldman, Helena Bonham-Carter, o Jim Broadbent. Fins i tot Robert Pattinson explotà aquí per primer cop la seva faceta d'ídol d'adolescents. Però també van ser molts els que es van haver de conformar amb intervencions mínimes, opaques o denigrants, molt per dessota de les seves capacitats. Repassarem aquí els casos més flagrants.

• Kenneth Branagh: l’eminent actor shakespearià sortia a «H.P. and the Chamber of Secrets» en un paper ridícul i argumentalment irrellevant.
• Julie Christie: em faig creus que l’esplendorosa Julie Christie s’avingués a dir dues frases com a hostalera del «Pub de les Tres Escombres» a «H.P. i el presoner d’Azkaban». Suposo que tots ens veiem obligats a dur un plat a taula.
• John Cleese: les precedències de l’ordre alfabètic el col·loquen a l’inici dels títols de crèdit, però l’antic membre revulsiu dels Monty Python sortia als dos primers capítols de la sèrie fent de fantasma i proferint una sola frase. Un paperot de merda.
• John Hurt: va fer de venedor de varetes màgiques. Va proferir tres frases al primer episodi i tres més en el final. Un insult a la seva memòria.
• Gemma Jones, inoblidable duquessa de de Duke Street. Aquí infermera infal·lible, però quasi incapacitada de frase.
• Bill Nighy: és imperdonable que aquest roba-escenes consumat pronuncii dues frases amb suculència impostada i després se’l carreguin fora de camp (a «Deathly Hallows - Part 1»).
• Clémence Poésy és una actriu francesa molt mona que, segons la Wikipedia, surt tres vegades a la saga, però que a penes deixa empremta a «H. P. and the Goblet of Fire».
• Miranda Richardson fa de periodista de les vísceres a «The Goblet of Fire» i, encara que sigui mencionada en títols posteriors, jo no vaig saber veure-la.
• Fiona Shaw: la tieta de Harry Potter. Fa una mica de pena que aquesta gran actriu s’hagi de limitar a quatre «reaction shots».
• Maggie Smith: diuen que J. K. Rowling la volia per aquest paper, que havia sigut una de les seves poques decisions indiscutibles de càsting. Durant el desenvolupament cinematogràfic de la saga, les seves intervencions són gradualment minvants. A «Downton Abbey», amb un parell de rèpliques per capítol, en treu moltíssim més suc.
• Natalia Tena: ah, però sortia Natalia Tena a tres dels films?
• David Tennant, anys abans d’aparèixer a «Doctor Who» o «Broadchurch», se’l tracta (injustament) com un absolut «mindundis».
• Emma Thompson: personatge ridícul i paròdic, però molt més consistent que el que defensà el seu ex Branagh.
• A l’egrègia Frances de la Tour li fan fer un petit paper de geganta de fireta, que només seria acceptable en un univers regit pels criteris de David Lynch.
• Julie Walters: una altra institució de la comèdia britànica. És la generosa matriarca del clan Weasley i marca el punt mig entre l’encert de càsting i el balafiament.

Batusses

Vaig manllevar «Lèmmings» de Jordi Dausà i Mascort (Llibres del Delicte, 2018) del taulell de novetats de la meva biblioteca. Creia haver llegit a algun lloc que la novel·la tenia un cert mèrit, i el fet que hagués assolit una segona edició al mes de la seva primera publicació semblava confirmar-ho.

No sóc lector habitual de literatura negra, i de fet aquest títol, malgrat l’adscripció a aquesta col·lecció, difícilment es podria qualificar així. Comença de forma bastant típica amb un narrador amnèsic que s’ha despertat en una nau industrial envoltat de cadàvers. Per la seva vestimenta (esportiva i escassa) cal deduir que havia estat intervenint en un pugilat clandestí, segurament relacionat amb apostes il·legals. En els primers capítols el narrador va avançant a les palpentes sense recordar pràcticament res, fins que arriba un punt que el cervell li fa un clic i de sobte se’ns posa a explicar tota la seva vida anterior. Resulta un gir inversemblant i trampós; com decebedor és el desenllaç, on el narrador simplement recorda el que va passar.

No és per tant, per l’originalitat de la trama, ni per estar escrita en segona persona (en realitat, una primera persona maquillada), pel que «Lèmmings» és una novel·la interessant. Però sí que ho és per presentar amb consistència un personatge molt particular, amb dèficit familiar, incapaç de sentir dolor físic, i embarcat en la pràctica de les arts marcials com a forma d’escapar d’una realitat mediocre i violenta. La seva veu és la de l’alienat social que busca les claus per integrar-se sense trobar-hi el sentit.

Dausà i Mascort utilitza un llenguatge directe i sense floritures, però gens vulgar, malgrat els ambients que descriu; potent i perfectament adequat per conferir múscul a la seva història. La sola pega (i és qüestió de gustos personals) és que el món de la boxa, el karate i altres arts marcials no m’atrau en absolut i hagués preferit que el llibre es mogués per altres ambients. Però, fins i tot així, «Lèmmings» és un llibre magnètic i persuasiu que costa poc d’endrapar.

Hi ha moltes coses que no recordes però que d’alguna manera saps. Per exemple, odies l’estiu i no tens carnet de conduir. No menges carn, però en desconeixes el motiu exacte. Quan tenies vuit anys et vas trencar el cúbit i el radi jugant en un solar, i és un miracle que amb tots aquells ferros rovellats i trossos de vidre no haguessis agafat mai el tètanus. El teu color preferit és el verd i gairebé mai no escoltes música. La pel·lícula que has vist més vegades és The Crow, la darrera que va rodar Brandon Lee, i on va morir en un accident durant el rodatge. Estudiar mai no t’ha semblat difícil, però en general no gaudeixes fent treballar el cervell: els únics llibres que has llegit al llarg de la teva vida són manuals d’Arts Marcials, històries de guerrers antics i estudis sobre Orient. El teu conte japonès preferit és el del conill a la Lluna. Et van fer llegir massa vegades «El Petit Príncep», i a resultes d’això l’odies amb tot el teu cor. Saps que t’agrada la pluja, que no penses amb la cigala, i no creus que hi hagi alguna cosa més gran que tu i que aquest món on vius. Saps tot això, però encara no recordes si tens família, ni amics, ni saps tornar a casa teva, si és que en tens.

Un món de metros: Nizhny Novgorod

Nizhny Novgorod (Gorki durant els anys soviètics) té un milió i quart d'habitants i un servei de metro que es va inaugurar l'any 1985: el tercer en importància a Rússia, després del de Moscou i el de Sant Petersburg. Són dues línies, 15 estacions i 21,6 quilòmetres de recorregut. El tram més recent entre Moskovskaia i Strelka, que al mapa de dalt encara hi figura com en construcció, fou inaugurat l'any passat per allò dels mundials de futbol.

Apart d'això, el mapa no té res d'interessant, com no sigui que us excita l'alfabet ciríl·lic. El cérvol del logo fa pensar en un hostal de la Selva Negra, en Harry Potter i en Jägermeister, no pas en el transport subterrani.

La línia vermella creua el riu Oka per un pont. L'Oka és un afluent del Volga; el veureu a dalt.

Home blanc en caiguda lliure

No amagaré que l’obra recent de J. M. Coetzee em produeix molt més fred que calor; però gràcies a la relectura de la seva «Desgràcia» al nostre club de lectura mensual dels dimecres, crec que ell i jo ens hem reconciliat de per vida. Sense cap dubte aquesta novel·la de 1999 del premi Nobel sud-africà ocupa lloc de preferència dins de la seva obra i, en la meva discutible opinió, deu ser la via d’accés més recomanable a les virtuts de l’autor.

Comença, de forma no gaire original, amb un professor universitari cinquantí, David Lurie, que sedueix una alumna. L’argument va ser força freqüent a la literatura americana de la segona part del segle XX, Philip Roth, Bernard Malamud, Saul Bellow, Irving Wallace o John Updike tractaren variacions d’assumptes similars a les seves novel·les. En aquest cas, potser perquè els temps estaven canviant, les vel·leïtats del lúbric professor tenen conseqüències negatives per a ell. L’actitud arrogant de Lurie, pròpia de qui no està acostumat a veure posats en dubte els seus privilegis, conjurarà una sèrie d’efectes identificables amb la desgràcia titular, que derivaran en una suïcida fugida endavant.

Lurie busca refugi a la precària granja que té Lucy la seva filla a la província del Cap Oriental i aquí s’haurà d’enfrontar a una realitat de necessitats més bàsiques que poc tenen a veure amb el sofisticat món acadèmic. Un esdeveniment particularment violent marcarà el punt d’inflexió en el que pare i filla es veuran obligats a posicionar-se, sovint davant de la incomprensió del lector.

«Desgràcia» és una novel·la admirable en molts sentits i no és el menor la quantitat d’assumptes importants que toca, com qui no vol la cosa, molt ben integrats a la trama principal. Ja he parlat d’aquesta preponderància masculina, que creu tenir-ho tot pagat, fins i tot a l’exquisit àmbit universitari, i que aquí rep una bona sacsejada. Però no cal oblidar els temps que retrata el llibre, els de la Sud-àfrica acabada de sortir de l’«apartheid», on tant el pes de la culpa dels blancs, com el de la ràbia dels negres és omnipresent i esclata en incidents minúsculs i estranys. Plana sobre «Desgràcia» un incòmode sentiment d’expiació, que en el cas de la filla voreja el sacrifici. Em consta que el continent africà és motiu d’adhesions sovint viscerals i violentes.

Finalment (o no, perquè aquest és un llibre que no te l’acabes) hi ha aquí una consideració seriosa sobre l’ànima animal. J.M. Coetzee escriurà posteriorment i molt millor, a títols com «Elizabeth Costello», sobre la dignitat i el respecte degut a totes les espècies biològiques, especialment a les que presenten pèl o ploma. Però és a «Desgràcia» on es revela aquesta actitud, amb l’eutanàsia de mascotes, els xais destinats al sacrifici del banquet final, i la família d’ànecs que viuen prop de la presa, com a mar de fons.

És a més un llibre escrit en estat de gràcia, amb una prosa concisa i eficaç —una tercera persona apassionant, que adopta sempre el punt de vista intrigant d’en David Lurie—, que provoca la paradoxa i la reflexió, i que es llegeix com l’aigua que corre. Un prodigi; ideal per a clubs de lectura (Matilde, em sents?)