dilluns, 18 de març de 2019

El discret encant de la noblesa en decadència

La rígida i molt formal estructura de l’aristocràcia britànica ens ha ofert moltes alegries en el format de la ficció. Gairebé tota la novel·lística anglesa del segle XIX conté, orgullosament o amb un cert esperit crític, les seves llavors. Les trobareu a la totalitat de relats amorosos (o de conveniència) de Jane Austen, al cinisme mundà de Thackeray, al Dickens tardà i pessimista de «Bleak House», o a la George Elliot cosmopolita de «Daniel Deronda». Ja entrat el segle XX, el Nobel de 1932 John Galsworthy, els retratà acuradament a la seva «Saga dels Forsyte» (1906 - 1921), adaptada sovint al cinema i la televisió. Evelyn Waugh va dissenyar l’arquitectura del seu sepulcre a la clarivident «Brideshead Revisited»; mentre que P. G. Wodehouse, des d’una perspectiva humorística de fina ironia, va immortalitzar el duet simbiòtic format pel senyoret sapastre i incompetent Bertie Wooster i el seu brillant ajuda de cambra Reginald Jeeves.

En temps més recents hem gaudit de la juganera «The Duchess of Duke Street» i de la més canònica «Upstairs and Downstairs» com a mostres de la democratització de la televisió actual en matèria de lluita de classes britànica. Julian Fellowes, un senyor de 69 anys amb cara de rinoceront, va crear amb la complicitat de Robert Altman el film «Gosford Park» (2002), un misteri criminal on s’hi barrejaven Lords i Ladies i criats, que va guanyar l’Oscar al millor guió original. Va ser el mateix Fellowes qui va idear una seqüela televisiva de Gosford Park, que va acabar sent una preqüela i amb personatges diferents: senyors i senyores, benvinguts a «Downton Abbey», el «rien va plus» de les sèries de nobles anglesos al seu castell i dels criats que els hi fan la feina bruta.

Fa molts anys vaig veure la primera temporada i després ho vaig deixar córrer; no ha estat fins aquestes setmanes passades (potser amb moltes més hores per perdre) que m’he empassat les sis temporades senceres. Com tothom sap a aquestes altures, la sèrie explica la vida de l’aristocràtica família Crawley entre 1912 i 1926 a la seva monumental mansió de Downton Abbey a Yorkshire (en realitat Highclere Castle a Hampshire). Els Crawley no són una família gaire nombrosa: pare, mare, tres filles i la mare d’ell en són els membres més prominents. En canvi, la colla que serveix a la família és un autèntic batalló amb jerarquies intricades i abstruses: majordom, majordona, ajuda de cambra del senyor, donzella de la senyora, primer i segon lacai, cuinera, ajudant de cuina, xofer, i altres criats i criades anònims…

El contingut de «Downton Abbey» és el del serial de tota la vida: amors i desamors de les filles en edat de merèixer, fantasmes del passat, fills il·legítims, intrigues de províncies i lleu comèdia social; tot amanit amb algunes fites històriques contemporànies (enfonsament del Titanic, Primera Guerra Mundial, revolta irlandesa…) Hi ha una tendència a allargar algunes subtrames durant capítols i més capítols fins a fer-les avorrir (l’amant turc, la filla bastarda d’Edith, les desgràcies encadenades de Bates i Anna). En general les primeres temporades són més punyents, mentre que les posteriors voregen conflictes del tot banals. En concret la sisena i última constitueix una maniobra massiva per deixar tots els personatges aparellats; només se n’escapen la vella comtessa i l’únic personatge gai (a qui, per cert, li fan la vida molt desgraciada tota aquesta colla d’homòfobs perdonavides).

En obres modernes que s’ambienten en un ordre social tan periclitat és inevitable que s’hi barregin algunes reflexions crítiques; però quan parlem de la classe alta britànica sempre hi aflora una certa nostàlgia envers un món més injust, però més estable, on tothom tenia clar quin paper li pertocava. Així, la plena assumpció dels avanços del segle XX que es fa a la sisena temporada, més que una celebració adopta els aires d’un rèquiem.

Sens dubte, un dels atractius més grans de «Downton Abbey» és la seva luxosa ambientació, on es nota que no s’han escatimat esforços (la soprano Kiri Te Kanawa fent de Nellie Melba, sense anar més lluny). Aquest fet és especialment notori als episodis nadalencs que solen coronar cadascuna de les temporades, però també en moments aïllats de grans celebracions col·lectives, que combinen palaus i castells meravellosos de tot el Regne Unit amb escenes de masses perfectament orquestrades: carreres de cavalls a l’hipòdrom, cacera de la guineu o del gall fer a Escòcia o Gal·les, presentació de debutants al palau reial, fira rural de beneficència als terrenys del castell, o gran premi del motor amb cremació budista inclosa. Amb tot, jo em conformo amb una vista general de Highclere Castle i diminutes figures humanes passejant-s’hi al davant o al costat. La imatge, contemplada des d’una pantalla de suficients polzades i d’alta definició, em produeix un orgasme estètic amb tota seguretat.

L’extens repartiment en general funciona bé o molt bé. Hi figuren alguns noms de primera —Shirley McLaine, Paul Giamatti, Edward Fox, Penelope Wilton, Richard E. Grant, Matthew Goode, la deliciosa Lily James—, no sempre en papers que els fan justícia suficient. De la resta d’esplèndids secundaris em quedo amb la parella, de relacions antitètiques i complexes que formen el majordom Mr. Carson (Jim Carter) i Mrs. Hugues (Phyllis Logan). Representen el formidable estira i arronsa entre la rigidesa de la tradició i la flexibilitat del factor humà.

Deixo pel final la venerable i venerada Maggie Smith, veritable institució del teatre britànic. El seu paper de Violet, vella Comtessa de Grantham, sol ser breu, però també sentenciós i de molta substància. Amb tota justícia roba totes les escenes on apareix i Fellowes (o el guionista rellogat per l’ocasió) li reserva les millors frases de l’obra. És justament ella la que pronuncia la darrera frase del darrer capítol. Ja m’està bé.

2 comentaris:

  1. He llegit la darrera part una mica a mitges perquè tinc pendents dues temporades encara. La vam mirar fins la temporada 4 i per algun motiu estrany no hem continuat, tot i reconèixer que estava bé. Segurament no vam encaixar el final de la tercera. Ara que en Pons la va mirar i ressenyar vaig proposar a casa de reprendre-la, però no va tenir bona rebuda. Així que de moment quedarà aquí. Però és molt bona sèrie, la veritat. La trobo molt ben feta, i el servei dóna molts més moments de glòria que no pas els Crawley!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo la vaig recuperar per culpa d'en Pons i no me'n penedeixo.

      Elimina