Després de la vivíssima recomanació trobada en un post-it, no vaig poder evitar llegir «La negra noche» d’Iris Murdoch, editada per Lumen el 2003 en traducció de Laura Martín de Dios i amb un pròleg encomiàstic d’Álvaro Pombo. En realitat el llibre es diu «The Green Knight» (El cavaller verd), una figura llegendària lligada al cicle artúric, però la seva simbologia resulta tan enrevessada que no en trauríem res de detallar-la.
A «La negra noche», com a la majoria de novel·les de Murdoch, hi surt un munt de personatges, tots estretament relacionats i que sembla que no poden viure gaire lluny els uns dels altres. Hi ha la Louise Anderson, una mare patidora, i les tres filles seves en edat de merèixer Aleph, Sefton i Moy; hi ha la Joan, amiga d’infantesa de la Louise i mare de l’adolescent Harvey; hi ha en Bellamy James, que aspira a enretirar-se de la vida pública per fer-se eremita; i hi ha els dos germans problemàtics i antagònics Lucas i Clement.
Al principi del llibre ens assabentem que Lucas ha patit un assalt nocturn en un parc i que, en defensar-se, ha matat accidentalment el seu atacant. Se’ns diu que hi ha hagut un judici i Lucas es troba en parador desconegut durant les primeres cent pàgines. Llavors, tot de sobte, descobrim que el mort no era tal, sinó que està ben viu i demana venjança. Com a trama no podria ser més absurda i, tot pensant una mica malament, em pregunto sobre les condicions mentals de la Murdoch que moriria amb Alzheimer sis anys després de la publicació.
Apart d’aquest mort a hores convingudes (i a un personatge que té dots telequinèsiques a la intimitat), la resta de l’argument va d’arranjaments domèstics i conflictes amorosos no declarats. Set-centes pàgines resulten excessives per tan poc farciment i el «happy end» generalitzat no deixa de ser un anticlímax. Crec que aquest llibre, per molt que el defensi Pombo, és un Murdoch molt menor. Caldrà deixar els entusiasmes pel lector dels post-it.
A «La negra noche», com a la majoria de novel·les de Murdoch, hi surt un munt de personatges, tots estretament relacionats i que sembla que no poden viure gaire lluny els uns dels altres. Hi ha la Louise Anderson, una mare patidora, i les tres filles seves en edat de merèixer Aleph, Sefton i Moy; hi ha la Joan, amiga d’infantesa de la Louise i mare de l’adolescent Harvey; hi ha en Bellamy James, que aspira a enretirar-se de la vida pública per fer-se eremita; i hi ha els dos germans problemàtics i antagònics Lucas i Clement.
Al principi del llibre ens assabentem que Lucas ha patit un assalt nocturn en un parc i que, en defensar-se, ha matat accidentalment el seu atacant. Se’ns diu que hi ha hagut un judici i Lucas es troba en parador desconegut durant les primeres cent pàgines. Llavors, tot de sobte, descobrim que el mort no era tal, sinó que està ben viu i demana venjança. Com a trama no podria ser més absurda i, tot pensant una mica malament, em pregunto sobre les condicions mentals de la Murdoch que moriria amb Alzheimer sis anys després de la publicació.
Apart d’aquest mort a hores convingudes (i a un personatge que té dots telequinèsiques a la intimitat), la resta de l’argument va d’arranjaments domèstics i conflictes amorosos no declarats. Set-centes pàgines resulten excessives per tan poc farciment i el «happy end» generalitzat no deixa de ser un anticlímax. Crec que aquest llibre, per molt que el defensi Pombo, és un Murdoch molt menor. Caldrà deixar els entusiasmes pel lector dels post-it.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada