divendres, 26 de juliol de 2019

Un escàndol en sordina


D’ençà de la seminal «La biblioteca de la piscina» (1988) Alan Hollinghurst ha anat escrivint la crònica extraoficial de l’experiència homosexual a Gran Bretanya durant el segle XX; o més aviat caldria precisar l’experiència dels homosexuals de les classes altes, ja que les classes mitjanes i els obrers en els seus llibres són minoria.

La seva novel·la més recent «El caso Sparsholt» (Anagrama, abril 2019, traducció de Gemma Rovira Ortega) comparteix amb la precedent «El hijo del desconocido» una estructura en cinc seccions, cadascuna situada en un període diferent dels segles XX i XXI, tot i que ordenades cronològicament. La primera part succeeix a Oxford l’any 40 durant la guerra i documenta el pas fugaç de l’atractiu David Sparsholt per la universitat i les passions que desperta entre els seus condeixebles. Aquest fragment inicial podria funcionar com a peça independent, a la manera d’una estampa de la vida acadèmica oxoniana en el període bèl·lic, tot i que és lícit preguntar-se quan la novel·lística britànica superara la síndrome de Brideshead i gosarà explorar altres mons acadèmics lluny dels tan transitats d’Oxford i Cambridge.

Les quatre seccions restants les protagonitza Johnny Sparsholt, el fill de David, que amb el temps arribarà a ser un retratista de prestigi. A diferència del seu pare, les aventures sexuals del qual sempre es mouran dins de l’ambigüitat, Johnny és obertament gai tot i que de personalitat opaca en tots els altres negociats de la seva vida. Narrativament exercirà de guia sobre usos i costums contemporanis, ja que a Hollinghurst, més que la psicologia dels seus personatges, l’interessa l’embolcall: l’arquitectura, la decoració d’interiors, el vestuari, els llinatges i els actes socials.

Com també passava a «El hijo del desconocido», cada inici de capítol obliga a fer-se una nova composició de lloc tot omplint les el·lipsis del que no s’ha fet explícit i al mateix temps implica familiaritzar-se amb els noms d’una munió de nous actors secundaris que finalment tindran un paper molt limitat. No s’entén molt bé aquesta estratègia que sembla deixar «fora de camp» tots els esdeveniments remarcables, mentre el que es descriu frega sovint la banalitat. El cas més flagrant és el d’aquest «cas Sparsholt» que dóna títol a la novel·la i del que només rebrem referències indirectes, de les que deduirem que es tracta d’un d’aquells típics escàndols britànics on hi ha involucrats aristòcrates, parlamentaris i una completa panòplia de vicis sexuals.

Al seu país d’origen Hollinghurst és considerat un gran estilista, cosa que la traducció deixa entreveure. Tret d’això no li he vist sentit al llibre, que m’ha semblat erràtic i superficial, amb una conclusió plenament decebedora. Recomanat només per aficionats a l’interiorisme i els bibelots de qualitat.

2 comentaris:


  1. I que feliç que soc de ser tan aficionat a l'interiorisme i dels bibelots de qualitat desde sempre i que duri

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Millor per tu, per a mi no ha tornat a fer res tan bo com "La biblioteca de la piscina".

      Suprimeix