En un món ideal ens agradaria que els nostres polítics estiguessin tallats segons el patró dels eficaços idealistes il·lustrats de «The West Wing», tot i que de vegades temem que es troben més a prop de la malignitat maquiavèl·lica dels Underwood de «House of Cards». Però vist el que hi ha, siguem realistes, res no retrata tant bé com es governa aquest món de mones que la sèrie «Veep». Després d’una sisena temporada de propòsits una mica confusos i una pausa de dos anys perquè la seva protagonista Julia Louis-Dreyfus es recuperés d’un càncer, aquesta primavera s’ha donat per conclosa la sèrie amb una setena temporada a l’altura de les expectatives.
I mira que en un planeta on Donald Trump brilla amb llum pròpia sembla difícil escriure una sàtira política que superi la realitat, però el «showrunner» David Mandel i la seva cohort de guionistes han decidit tirar la casa per la finestra amb un «finale» d’una bretoleria totalment descordada. La totalitat de la temporada se centra en un nou intent de Selina Meyer d’accedir a la presidència dels Estats Units amb una campanya on no dubtarà a utilitzar les estratagemes més roines per vèncer als seus oponents.
No penseu per això que el personatge de Selina és especialment malvat, tan sols pragmàtic i amoral, inconscient de les conseqüències ulteriors dels seus actes. A més, està envoltada d’éssers de similar categoria ètica, traïdors oportunistes de paraula hipòcrita i traveta fàcil. No cal esperar doncs ni un moment de caliu humà: en aquest comiat de «Veep» el cinisme és l’estrella i aquí s’ha vingut a fer sang de l’avortament, els franctiradors d’institut, el #metoo, la independència del Tibet, l’incest, els antivacunes i el matrimoni igualitari…
Amb un molt nombrós i brillant repartiment comandat per la genial Dreyfuss—torna aquí Hugh Laurie, s’incorporen Rhea Seehorn i Michael McKean de «Better Call Saul» o John Carroll Lynch («Fargo»)— en un foc creuat de rèpliques que exigirà més d’un visionat per fer-se mitja idea de tot el que està passant en pantalla. L’esforç s’ho mereix perquè no hi ha dubte que ens trobem davant d’un clàssic de la comèdia televisada.
I mira que en un planeta on Donald Trump brilla amb llum pròpia sembla difícil escriure una sàtira política que superi la realitat, però el «showrunner» David Mandel i la seva cohort de guionistes han decidit tirar la casa per la finestra amb un «finale» d’una bretoleria totalment descordada. La totalitat de la temporada se centra en un nou intent de Selina Meyer d’accedir a la presidència dels Estats Units amb una campanya on no dubtarà a utilitzar les estratagemes més roines per vèncer als seus oponents.
No penseu per això que el personatge de Selina és especialment malvat, tan sols pragmàtic i amoral, inconscient de les conseqüències ulteriors dels seus actes. A més, està envoltada d’éssers de similar categoria ètica, traïdors oportunistes de paraula hipòcrita i traveta fàcil. No cal esperar doncs ni un moment de caliu humà: en aquest comiat de «Veep» el cinisme és l’estrella i aquí s’ha vingut a fer sang de l’avortament, els franctiradors d’institut, el #metoo, la independència del Tibet, l’incest, els antivacunes i el matrimoni igualitari…
Amb un molt nombrós i brillant repartiment comandat per la genial Dreyfuss—torna aquí Hugh Laurie, s’incorporen Rhea Seehorn i Michael McKean de «Better Call Saul» o John Carroll Lynch («Fargo»)— en un foc creuat de rèpliques que exigirà més d’un visionat per fer-se mitja idea de tot el que està passant en pantalla. L’esforç s’ho mereix perquè no hi ha dubte que ens trobem davant d’un clàssic de la comèdia televisada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada