dilluns, 15 de juliol de 2019

Etern fantasma europeu


Ençà de la seva prematura mort el 2001, l’estatura literària de l’alemany W. G. Sebald no ha deixat de consolidar-se. Els seus llibres idiosincràtics, barreja de ficció i de reportatge, de memòria històrica i de dades objectives, semblen la lectura ideal per a una societat bombardejada per tota mena d’informació.

«Austerlitz», l’última «novel·la» seva que va publicar en vida és una mostra força representativa del seu estil. El seu narrador anònim (i del que res no sabrem) relata les seves successives trobades fortuïtes durant més de vint anys amb Austerlitz, un personatge misteriós i de foscos orígens que recorre Europa a la manera del fantasma marxista. Entre converses de diletant, que tant poden versar sobre arquitectura militar com sobre la vida secreta de les arnes, anirem descobrint l’elusiva biografia del personatge, orfe centro-europeu traslladat a una rectoria gal·lesa. No serà sorpresa per a ningú trobar en última instància els temes recurrents de l’extermini jueu a càrrec del nazisme.

Escrit en un estil monòton i propens a la digressió, amb absència total de paràgrafs i una sintaxi complexa (és cèlebre una frase sobre Theresienstadt que ocupa nou pàgines), pot fer recordar per les crosses repetitives de narració indirecta el tarannà obsessiu de l’austríac Thomas Bernhard [«Allò explicava, va dir l’Ashman, va dir l’Austerlitz, els sacs de patates i els munts de gra.»] Indestriables del text són les fotografies en blanc i negre de baixa resolució que l’acompanyen, a mig camí entre la documentació i la ficció pura, constitueixen en tot cas poderosos ressorts evocatius.

Vaig llegir «Austerlitz» quan va ser publicada en castellà (Anagrama, 2002) i no crec que em deixés una impressió duradora. La relectura en edició catalana de Flâneur (2018) ha estat molt més engrescadora, potser perquè m’ha trobat més predisposat a un tipus de literatura híbrida que a hores d’ara ja no sona tan infreqüent. Sens dubte hi ha contribuït l’excel·lent traducció d’Anna Soler Horta, justament premiada amb el corresponent Ciutat de Barcelona del 2018.
El que he recordat sempre més, però, va ser el que l’Alphonso ens va explicar llavors sobre la vida i la mort de les arnes, i encara avui, de totes les criatures, són les que em mereixen més respecte. Durant els mesos més calorosos de l’any em trobo sovint que un d’aquests insectes nocturns m’entra a casa pel jardinet del darrere. L’endemà, quan em llevo d’hora, els veig posats a la paret, immòbils. Em penso, va dir l’Austerlitz, que saben que s’han extraviat, perquè, si no els fas sortir amb molt de compte, es queden quiets fins que se’ls escapa l’última alenada, resten clavats al lloc del seu infortuni fins més enllà de la mort, s’hi aferren amb les urpes diminutes, que en l’agonia se’ls enrigideixen, fins que un corrent d’aire els en desprèn i els envia a un racó polsegós. De vegades, quan veig una d’aquestes arnes que ha mort a casa meva, em pregunto quina mena de por i de dolor deuen sentir quan es perden. Sabia per l’Alphonso, va dir l’Austerlitz, que no hi ha cap raó per negar als éssers més insignificants una vida interior. No som els únics que de nit somiem, perquè, a més dels gossos i d’alguns animals domèstics vinculats des de fa milions d’anys a les nostres emocions, altres mamífers petits com les rates i els talps viuen en un món que només existeix dins seu quan dormen, com es dedueix de la manera com se’ls mouen els ulls, i qui sap, va dir l’Austerlitz, potser també les arnes somien, o l’enciam de l’hort quan de nit mira la lluna.
Ara frases com aquestes em sonen a glòria i conviden a un viatge inesperat d’itinerari imprevisible. Fusta de clàssic.


2 comentaris:

  1. La frase de nou pàgines està en aquest llibre? Perquè si és així ja faig tard a comprar-lo!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, es troba en aquest llibre; però si no t'hi fixes no es nota.

      Suprimeix