divendres, 5 de juliol de 2019

Molt "queer", però molt cursi

Fa ja temps em vaig declarar fan de les novel·les fulletonesques d'Armistead Maupin, agrupades sota el títol genèric de "Tales of the City" i de les que s'han arribat a publicar nou volums en anglès (l'aposta en castellà per part d'Anagrama, aviat se n'anà a fer punyetes). El material, que inicialment va aparèixer en lliuraments diaris al "San Francisco Chronicle", es prestava de forma ideal a l'adaptació televisiva i de fet va generar tres minisèries força apreciades entre 1993 i 2001, sèries que crec que no van arribar mai a ser vistes per aquests verals, almenys de forma legal.

I de sobte, en una d'aquelles decisions audaces i una mica suïcides a les quals Netflix ens té tan acostumats, la plataforma reprenia divuit anys més tard l'adaptació de les novel·les, encara que de forma molt lliure, més una recuperació dels personatges que de les trames associades tal com Maupin les va pensar. A "Tales of the City" (2019) retornem al mític casalot de Barbary Lane, on al voltant de la matriarca Anna Madrigal, prospera una comunitat de gents que en algun moment havien sigut estranys i marginals, però que ara no es distingeixen de la major part dels habitants de San Francisco.

Sense necessitat que ningú s'hagi d'escandalitzar, aquí hi ha nus i drogues, relacions poliamoroses, "burlesque drag", Grindr, "influencers", art modern, parafílies fetitxistes i transsexualitat. Però aquest discurs tan alegrement inclusiu s'acompanya d'una exaltació de la família no tradicional que acaba enfarfegant per la seva inherent cursileria benintencionada. Hi ha una trama amagada, però li costa arrencar, i quan ho fa, sembla una mica de broma. El fulletó descarat funcionava bé als lliuraments periòdics a la premsa o fins i tot a l'interior de les successives novel·les; però aquí, en ple 2019, sona una mica ximple.

Només tres actrius (i cap actor) han participat a totes les reencarnacions televisives de "Tales of the City". Apart de Barbara Garrick, que fa (molt bé) de la "socialite" DeDe Halcyon Day, les altres dues són Olympia Dukakis i Laura Linney. Parlo de dues deesses de la interpretació, que no és que estiguin malament aquí, però les hem vistes en circumstàncies millors. L'elenc que les acompanya està en general raonablement bé: Ellen Page assumeix sense arrufar el nas la seva militància trista; Charlie Barnett ens havia excitat a "Russian Doll" i Murray Bartlett a "Looking". La xilena Daniela Vega, "Una mujer fantástica", rep finalment resposta a totes les seves pregàries no ateses; mentre que la gran estrella dels 90 Molly Ringwald ("Pretty in Pink") i la petita estrella dels 10 Zosia Mamet ("Girls") formen una adequada processó honorífica.

Massa tard, quan ja anàvem per la meitat de "Tales of the City" (2019), vaig descobrir que Netflix havia decidit recuperar les tres sèries anteriors. Tenen tan bona reputació crítica que segurament oblidaré aquesta darrera edició fallida i començaré de nou la seva història des de l'inici, el de 1993.

2 comentaris:

  1. Potser tens raó, però a mi m'ha encantat la sèrie de Netflix i he descobert les tres novel·les d'Anagrama que ara estic devorant gràcies a la Biblioteca municipal. He vist que han penjat les 3 temporades primeres i estic desitjant veure-les.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. De moment són millors les novel·les. Llàstima que Anagrama es va aturar a la tercera. Suposo que no van tenir sortida comercial.

      Suprimeix