El sempre estimulant Toni Sala va assolir un cim narratiu l’any 2014 amb «Els nois», una de les meves novel·les favorites d’aquest segle, de manera que la publicació de «Persecució» (l’altra editorial, febrer del 2019) només podia suposar una entusiasta invitació a la lectura. De fet, els dos llibres tenen una estructura equiparable, amb un fet detonant seguit d’una successió de capítols narrats des del punt de vista de diversos personatges.
El primer paràgraf de «Persecució» és tan potent, que no conec cap ressenya que no el citi literalment. Per distingir-me, no ho faré, però més o menys diu que l’Èlia i l’Albert Jordi han estat sortint durant un any, fins el dia que ell li confessa que havia matat la seva dona. Èlia el fa fora, però dies més tard s’hi repensa i surt a buscar-lo. No el troba, perquè Albert Jordi s’ha refugiat en un hotel prop de l’aeroport de Girona.
Si «Els nois» era una novel·la sobre com afecta un accident mortal a un grup de persones no sempre directament relacionades; «Persecució» gira entorn del mal en totes les seves declinacions i en la forma que va encomanant-se per pura fascinació. Començant pel propi assassí, que evita els psicologismes i mai no es justifica, sinó que més aviat es recrea en els aspectes més truculents del seu acte criminal. La novel·la abunda en escenes racistes, misògines i homòfobes, amb esclats de violència sanguinària, real o imaginada, de l’atractiu de les quals ni tan sols l’autor en surt indemne.
El mal es mou pel cel i ara ve i ara se’n va però sempre hi és, sempre hi serà. Tot ens ve de nou i no canvia res. Mira els carrers, estan plens de banderes a favor i en contra de la independència. Sembla l’edat mitjana. Catalans i espanyols, occident i orient, cristians i musulmans. No hauríem de tenir ni notícies d’un enemic de tan lluny, però hi ha un sistema d’intercanvi, de canalització i distribució del mal, d’importació i d’exportació, perquè el seu ens arribi i el nostre arribi a ells, un sistema global.
Pel que he dit ja es pot deduir que la lectura de «Persecució» no és un plat per a tots els estómacs, apart dels moments de pur sadisme, hi ha també escenes de frenètic deliri estupefaent i un predomini de les relacions predatòries. Per fortuna, Toni Sala, disposa de recursos inesgotables per dotar d’interès tot el que explica, tant si és una panoràmica del Gironès durant un vol d’avioneta, una vetllada febril a Platja d’Aro propulsada per la coca o la tensió eròtica que sent una dona adulta davant d’un cos jove.
Tenia aquell noi a davant i no sabia què dir-li, el cor m’anava com si tingués la seva edat i no la meva. Pensava: ho té tot per viure, a la seva edat no pot ni imaginar-s’ho, no en té ni idea. Però, i tu mateixa, Èlia? Sempre som joves respecte a nosaltres mateixos. Què fas, clavada com un conill espantat? Des de quan t’inquieta un nano tan jove? És una sort, estar sola de nit en un pis amb un noi com aquest en pijama. És tenir una fruita a l’abast. Estudia què fas. Fixa’t en tu mateixa. La vida s’ha desembussat i ara surt el que et deu, que no és poc, el crèdit bo i el dolent, tot el que t’ha escatimat, requisat, retingut. I el que li deus a ella tu. Aquí ho tens. Ets al món. Mira. Podria ser fill teu però no ho és i per això t’agrada, pel fill que encara deus. D’on el trauries un fill sa com aquest, l’enveja de les altres mares? D’on el trauries, tan atractiu, sinó d’ell mateix?
«Persecució» és inesperada i audaç, però convida poc a l’empatia; i la seva ambigüitat final molestarà als que busquin les conclusions perfectament tancades; però novel·les com aquesta, tan ben embastades i tan contra corrent, són absolutament necessàries pel nostre ecosistema literari. Excel·lent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada