dilluns, 1 de juliol de 2019

El renaixement de l'au fènix

Torna Paquita Salas amb una tercera temporada diria que prematura estrenada precisament per coincidir amb la setmana de l'Orgull Gai. Si al final de la segona temporada havíem deixat Paquita enfonsada en la misèria, amb totes les seves representades fugint per cames; toca ara veure-la renéixer de les cendres i assolir un triomf improbable. És una trajectòria previsible i potser un dels principals problemes d'aquesta temporada és el temps que esmerça a recol·locar les peces que prèviament havia escampat.

En el fluix primer capítol s'escenifica amb escassa consistència dramàtica la reconciliació amb Macarena García, un conflicte que ens retrotrau al primer capítol de la primera temporada i que només els més fanàtics recordaran. Hi ha més moments en els quals el guió resulta pedestre i forçat, com a l'escena de la borratxera de Magüi i la seva interacció amb Úrsula Corberó; i no sempre el que es contempla és tan dramàtic o substancial com es pretén. Per fortuna, la sèrie va a més, i millora en els darrers capítols.

Encara que el millor de "Paquita Salas" és el seu entranyable dibuix de personatges, es percep que als seus artífexs —els encara puixants Javier Calvo i Javier Ambrossi— els agrada reproduir de forma més o menys satírica les seves experiències a la faràndula. Desfilen doncs les campanyes virals, els "influencers", els "hackers" i els "trolls", les víctimes del #metoo i les apropiacions culturals dels "cis" que fan de "trans". Per no parlar d'altres assumptes que només entendran els experts en les masmorres del "Vanity Fair" (oi, Anna Allen?).

La majoria de les actrius continuen en estat de gràcia, suposant que Brays Efe computi encara com a actriu. Belén Cuesta, sempre adorable ingènua, te la menjaries a petons una vegada més; i Yolanda Ramos voreja la genialitat psicotròpica (o borratxa, ja no sé). L'experiment amb Terelu Campos funciona millor del que caldria esperar, i la capacitat de sana humiliació de les obscures Lidia San José i Belinda Washington és digna d'admiració.

Tot i que les cròniques asseguren que aquesta temporada les estrelles convidades o "cameos" s'han restringit en relació a la temporada anterior, el cert és que fa la sensació que el tot Madrid mig famoset està fent cua per figurar, encara que sigui com a fons de pantalla, a la ditxosa sèrie. Algunes de les intervencions estel·lars tenen sentit; la majoria no tant. Paquita Salas funciona sobretot quan posa a ballar una jota a Gracia Olayo, o quan la seva protagonista principal endrapa xurros i porres com si no hi hagués futur.

Malgrat les irregularitats consuetudinàries, ningú amb un mínim de seny farà fàstics a una Paquita 4.0.


Cap comentari:

Publica un comentari