El passat 15 de juliol es commemorava el centenari del naixement d’Iris Murdoch, una de les grans novel·listes del segle XX. Murdoch, que també era filòsofa, va cultivar sovint un tipus de llibre que rep el temible qualificatiu de «novel·la d’idees», tot i que la majoria de les seves obres de ficció són addictivament llegidores fins i tot per a un públic poc avesat. Decidit a retre-li homenatge vaig escollir «La campana» («The Bell», editada per Alianza i amb traducció de Flora Casas), la seva quarta novel·la publicada (1958) i un best-seller en el seu moment.
La trama tracta sobre una incipient comunitat laica fundada en una mansió veïna a una abadia de monges anglicanes. Els seus membres, que han ingressat per motivacions no sempre espirituals, han de fer front a temptacions materialistes així com a reprimides pulsions sexuals. Un cerimonial per restituir la desapareguda campana del convent derivarà en una trapelleria amb conclusions tràgiques.
Les històries de Murdoch solen incloure una rica col·lecció de personatges antagònics que van interactuant en escenes no exemptes d’humor. Un dels grans temes de «La campana» és la dificultat d’explorar la pròpia espiritualitat en temps eminentment materialistes i no deixa de ser significatiu que el personatge que presenta una vocació religiosa més clara acaba demostrant-se profundament desequilibrada.
L’autora, que va introduir personatges homosexuals en moltes de les seves novel·les, fa d’un d’ells el virtual coprotagonista. Michael Meade, el líder de la comunitat, no es vol posar pedres al fetge per la seva tendència sexual i creu que déu no li ho tindrà en compte sempre que es mantingui cast. Les temptacions però són fortes: hi ha un antic amant turmentat i disposat a fer mal i un adolescent heterosexual que refusa els seus avanços sense arribar a escandalitzar-se. Hi ha finalment en James Tayper Pace que és homòfob fins al fanatisme, potser la postura més comuna en l’any de publicació del llibre. No deixa de ser digne d’aplaudiment que l’any 1958, quan els actes homosexuals encara eren il·legals al Regne Unit, Murdoch presentés una visió tan equànime i civilitzada.
La trama tracta sobre una incipient comunitat laica fundada en una mansió veïna a una abadia de monges anglicanes. Els seus membres, que han ingressat per motivacions no sempre espirituals, han de fer front a temptacions materialistes així com a reprimides pulsions sexuals. Un cerimonial per restituir la desapareguda campana del convent derivarà en una trapelleria amb conclusions tràgiques.
Les històries de Murdoch solen incloure una rica col·lecció de personatges antagònics que van interactuant en escenes no exemptes d’humor. Un dels grans temes de «La campana» és la dificultat d’explorar la pròpia espiritualitat en temps eminentment materialistes i no deixa de ser significatiu que el personatge que presenta una vocació religiosa més clara acaba demostrant-se profundament desequilibrada.
L’autora, que va introduir personatges homosexuals en moltes de les seves novel·les, fa d’un d’ells el virtual coprotagonista. Michael Meade, el líder de la comunitat, no es vol posar pedres al fetge per la seva tendència sexual i creu que déu no li ho tindrà en compte sempre que es mantingui cast. Les temptacions però són fortes: hi ha un antic amant turmentat i disposat a fer mal i un adolescent heterosexual que refusa els seus avanços sense arribar a escandalitzar-se. Hi ha finalment en James Tayper Pace que és homòfob fins al fanatisme, potser la postura més comuna en l’any de publicació del llibre. No deixa de ser digne d’aplaudiment que l’any 1958, quan els actes homosexuals encara eren il·legals al Regne Unit, Murdoch presentés una visió tan equànime i civilitzada.
També és interessant que Dora, malcasada amb un erudit que li amarga la vida i fàcilment el personatge amb menys inquietuds tant intel·lectuals com espirituals, sigui un dels que surten millor parats a l’epíleg del llibre. Seguim-la aquí en una visita a la National Gallery i vegem com s’encaterina amb el retrat de les filles de Gainsborough fins a patir una mena d’epifania:
A Dora siempre le conmovían los cuadros. Hoy también le conmovían, pero de una forma distinta. Con una especie de gratitud, se maravilló de que aún estuviesen allí y su corazón se llenó de amor por los cuadros, con su influjo, su hermosa generosidad, su esplendor. Pensó que allí por fin había algo real y perfecto. ¿Quién había dicho que la perfección y la realidad se encuentran en el mismo sitio? Allí había algo que su consciencia no podía devorar ni, al convertirlo en parte de su fantasía, hacerlo despreciable. Incluso Paul, pensó, sólo existía ahora como alguien con quien ella soñaba; o como una vaga amenaza externa con la que nunca se había topado realmente ni había comprendido. Pero los cuadros eran algo real, fuera de ella, eran algo que le hablaba con amabilidad aunque en tono soberano, algo superior y bueno cuya presencia destruía el espantoso aislamiento como de trance de su anterior estado de ánimo. Cuando el mundo parecía subjetivo, carecía de interés y valor. Pero, después de todo, ahora había algo más en él.
«La campana», amb la seva recerca d’una espiritualitat laica, pot semblar ancorada en un moment molt concret del segle XX; però la seva peripècia és absorbent i els seus materials són de primera. Murdoch és gairebé sempre una aposta segura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada