Amor que no gosa dir el seu nom

Mikhail Kuzmin (1872 - 1936) fou un escriptor renovador de la poesia russa, musicòleg i també narrador. La seva novel·la «Alas» (Akal, 2019, traducció de Manuel Ángel Chica Benayas) passa per ser la primera obra russa en presentar un amor homosexual, pretensió que cal prendre amb una certa distància, atesa la forma obliqua com el llibre aborda la temàtica, un exercici consumat de lectura entre línies.

Vanya Smurov és un jove orfe sense fortuna que acaba acollit per uns familiars a Sant Petersburg. El seu professor de grec Daniil Ivanovich li fa de mentor i el familiaritza amb el món clàssic, mentre l’incita a cultivar l’amistat del dandy mig-anglès Larion Dmitrievich Shtrup, home de costums suspectes. Tot això, que podríem dir que és l’espinada homosexual pròpiament dita, no ocupa més del 5% de les pàgines de la novel·la, que es compon majoritàriament d’episodis inconnexos, primer durant unes vacances a les ribes del Volga, després en un «tour» per terres italianes.

Es descriuen estances i paisatges, es citen noms d’artistes antics i moderns, entren i surten personatges que sovint no sabem qui són —parents, amics, servents, gent que passava— amb els seus endimoniats patronímics que ho acaben embolicant tot. «Alas» representa molt bé el desgavell que de vegades confegeixen els poetes quan volen escriure una novel·la. Com a tot clàssic rus tampoc falten les borratxeres de vodka, les discussions religioses i els moments d’histèria inexplicable.

També s’intercalen diàlegs entre platònics i sofístics on s’intenta defensar la idea que tot s’hi val en l’amor si les intencions són pures (o, com a mínim, que la sodomia no està pas tan malament). Discursos com aquest:

»En el siglo XV ya estaba sólidamente establecida entre los italianos la idea de que la amistad entre Aquiles y Patroclo y entre Orestes y Pílades era un amor sodomita, mientras que en Homero no hay datos fiables sobre el asunto.
—Entonces ¿los italianos se lo inventaron?
—No, tenían razón. Pero sólo una actitud cínica sobre lo que es o no es amor lo convierte en algo depravado. ¿Obro de forma moral o inmoral cuando estornudo, cuando limpio el polvo de la mesa o cuando acaricio el gato? Y, sin embargo, estos actos pueden ser delictivos si, por ejemplo, aviso con mi estornudo a un asesino del momento propicio para llevar a cabo su crimen, etcétera. Quien comete un asesinato a sangre fría, sin animosidad, priva a este acto de cualquier significado ético, y todo queda reducido a un vínculo místico entre asesino y víctima, entre amantes, entre madre e hijo.

O com aquest altre:

Un matrimonio infructuoso es una mancha y una maldición, e incluso se les despoja del derecho a participar en la misa. Parece como si olvidaran que, según la tradición judía, la procreación y el trabajo son un castigo por pecar y no la finalidad de la vida. Y que, cuanto más lejos estén las personas del pecado, más se alejarán de la procreación y del trabajo físico. Los cristianos lo entienden relativamente cuando afirman que la mujer debe purificarse a través de la oración después del parto y no después del matrimonio, mientras que el hombre no se encuentra sometido a ninguna obligación parecida. El amor no tiene otro objetivo más que sí mismo.

En definitiva, un calaix de sastre on hi cap de tot i on el lector haurà de fer veritables esforços per anar omplint els forats de la narració. En quant al contingut homosexual, hi ha poquíssim tall: un parell de sospites i un indici d’atracció inconfessada que no es revela fins la darrera pàgina. «Alas», interessant només pel seu suposat valor històric.