dilluns, 9 de març de 2020

El perquè de tot plegat


Totes les civilitzacions han començat a explicar-se el món a través dels mites i llegendes, a falta d’un mètode científic que sol arribar bastant més endavant. La nostra societat mediterrània és filla sobretot dels mites grecs (i dels romans que se’n deriven), els quals perviuen en la nostra tradició rondallística, en les arts plàstiques, en la literatura i en innombrables etimologies, No sé si unes certes nocions sobre els principals deus i semideus grecs forma encara part del currículum acadèmic, però es tracta d’una matèria imprescindible per moure’s amb comoditat pels conceptes que empra la nostra cultura. La gènesi de cadascun dels déus i les moltes aventures sorgides en relacionar-se entre ells i amb els humans constitueixen una col·lecció de relats entretingudíssima, tot i que també una mica enrevessada quan es vol situar en un marc més general.

De sempre han existit obres que han intentat acostar al gran públic el panteó grec i romà, una empresa que parteix amb l’avantatge de l’atractiu i la imaginació de totes les històries que conté. L’últim que ha pujat a aquest carro ha sigut Stephen Fry —actor, novel·lista, divulgador i tertulià ideal— i crec que se n’ha sortit prou bé. El llibre es titula alternativament «Mites», editat en català per Ara Llibres en traducció d’Anna Llisterri, o «Mythos», en castellà per Anagrama traducció de Rubén Martín Giráldez.

L’autor comença la teogonia, com ha de ser, des del principi de l’Univers, i aconsegueix una encomiable claredat a l’hora de precisar les complicades genealogies dels seus primers habitants. La primera part conclou amb l’establiment de la família olímpica i l’aparició dels primers homes. Venen després les aventures amoroses de Zeus, els càstigs que infligeixen els déus a qui els desafien i les moltes metamorfosis patides pels humans en circumstàncies de tot tipus. Fry subratlla, sempre que té sentit, la correlació que mantenen alguns déus amb els fenòmens de la naturalesa així com l’herència que han deixat els seus noms en el llenguatge actual per referir-nos a plantes, bèsties o patologies.

Com es podria esperar d’algú com Fry, el llibre és ple d’humor, de vegades molt fi, d’altres una mica poca solta. Com que això de trobar una cosa graciosa és terriblement subjectiu, no faré ara sang amb algunes pàgines en excés fora de to. Sí que diré que alguns dels mites, potser perquè li estaven quedant curts, apareixen una mica inflats, amb fragments que sonen a «palla». En tot cas «Mites» és un llibre divertit, distret i útil, que contribuirà al vostre nivell cultural tot gaudint.

2 comentaris:

  1. El vaig llegir en català, i és prou distret. A mi ja m'agradava la mitologia grega, vaig fer-me una optativa a l'institut i ja la vaig trobar interessant. Amb aquest 'Mites' vaig refrescar molt del que vaig aprendre en aquelles classes i vaig aprendre alguna cosa més. En Fry té gràcia explicant-se.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Té un altre llibre que es diu "Heroes" sobre el tema, que m'imagino que traduiran aviat i que també caldrà llegir.

      Suprimeix