dissabte, 14 de març de 2020

Ghibli (3): la bruixa novençana

La següent producció de Ghibli, l’adaptació d’una novel·la juvenil d’Eiko Kadono, havia de durar al voltant d’una hora i estava pensat com una forma d’exhibir el treball dels artistes més joves de l’estudi. Tanmateix, Hayao Miyazaki li va anar agafant afició al projecte i finalment se’l va apropiar, tot introduint algunes modificacions a l’original, traïcions que l’autora mai no li va perdonar. El film s’estrenà el 1989 amb un títol que vol dir «El servei de repartiment de la bruixa», encara que en anglès se’l coneix per «Kiki’s Delivery Service» i en català per «Kiki, la bruixa aprenent».

Kiki és una nena de tretze anys que, d’acord amb el que dicta la tradició per les aspirants de bruixa, ha de deixar la llar familiar i començar a buscar-se la vida a la gran ciutat portuària de Koriko. Troba allotjament gràcies a Osono, la propietària d’una fleca, i des d’allí, amb l’ajuda de la seva escombra voladora, munta un servei de repartiment postal. Els inicis són difícils, però no li faltaran amistats que l’ajudin a complir els seus somnis.

«Kiki» és un clàssic relat de maduració amb tocs màgics —el gat que deixa de parlar o la pèrdua temporal de la facultat de volar són etapes per accedir a la vida adulta— en el que predominen malgrat tot els colors brillants i un rerefons optimista. Em consta que és un títol molt estimat, però, potser perquè es tracta d’una adaptació, no sembla tan personal com altres Miyazakis. Tanmateix conté moltes de les seves característiques habituals: la protagonista femenina, la màgia introduïda com un fet que no requereix explicacions, les màquines voladores (apart de l’escombra, hi ha els aeroplans que dissenya el jove Tombo) o les velles benefactores. Menció especial mereix el paisatge urbà de la ciutat de Koriko, un refregit paneuropeu que retira a Estocolm, així com el disseny del gat Jiji, que (sense arribar a la genialitat de Totoro) és un prodigi d’expressivitat caricaturesca.

En resum, un film capaç d'entretenir el públic infantil, però amb un atractiu especial pels espectadors adolescents.


4 comentaris:

  1. Una de les que he vist més vegades. Deliciosament tendra.

    ResponSuprimeix
  2. Aquesta és, junt am Ponyo, la preferida de l'Elena, i a mi també m'agrada força, tot i resultar previsible.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bé, si és la preferida de l'Helena, no se'n parli més.

      Suprimeix