Ghibli (1): andròmines voladores

Aprofito que Netflix posa a la nostra disposició la totalitat de la producció dels estudis Ghibli per fer-ne un visionat complet, atès que moltes d’aquestes pel·lícules no les coneixia. L’experiència ha significat una immersió profunda en el món de l’anime, del qual mai no he sigut un seguidor entusiasta, però que m’omple igualment de curiositat per la particular sensibilitat que revela.

La història de la productora té un nom protagonista, el d’Hayao Miyazaki, veterà dibuixant d’animació que l’any 1982 va iniciar un «manga» d’immensa popularitat amb «Nausicaä de la Vall del Vent». Degut a l’èxit de la sèrie s’imposà fer-ne una versió animada l’any 1984, que va dirigir el mateix Miyazaki, i que esdevingué un altre triomf comercial. El film, una fantasia postapocalíptica que mostra un planeta desèrtic poblat per trilobits gegantins, ja conté molts dels signes d’identitat del director, malgrat haver estat fortament influenciat per «Star Wars». Així, una noia jove i decidida ostenta el protagonisme (la princesa Nausicaä del títol), mentre que el seu coetani company masculí, té menor importància i una relació amb ella que no té cap implicació amorosa. El missatge ecològic de respecte per la natura té una gran rellevància i la maldat dels humans sembla associar-se directament amb el seu nivell tecnològic. L’enfrontament entre natura i tècnica serà una de les constants a l’univers Miyazaki, com ho seran les seves invocacions al vol i a les màquines voladores, una de les seves grans aficions. Aquí estan representades pels planejadors en els que es desplaça la tribu de Nausicaä, en les naus cuirassades dels atacants i en els descomunals espiadimonis mutants.

Gràficament la pel·lícula suposa un important avanç en l’ambició estètica respecte l’obra anterior del director, especialment pel que fa als escenaris i als efectes de la llum entre els núvols de pols. Dins de les seves coordenades genèriques em sembla una obra molt decent, de la qual m’han impactat especialment el Guerrer Gegant que fa pensar en el golem de Praga i sobretot la relació simbiòtica de la princesa amb els trilobits. De totes maneres no dec ser el públic ideal d’aquest tipus de films, ja que em veig incapaç de justificar l’èxit que va tenir al Japó, un èxit d’una envergadura tal que va constituir l’impuls principal per la creació dels estudis Ghibli l’any 1985.

El nom de Ghibli el va posar Hayao Miyazaki inspirant-se en el d’un vent càlid que bufa al desert, o potser en un avió italià de la Segona Guerra Mundial, el Caproni Ca. 309 Ghibli. Els fundadors de l’estudi, apart de Miyazaki, foren el director Isao Takahata i el productor Toshio Suzuki, tots ells resolts a dedicar-se al cinema d’animació apte per a tota la família, un propòsit en el qual aviat van destacar a nivell mundial.

El primer film creat sota l’empara de Ghibli fou «El castell en el cel» (1985), escrit i dirigit per Hayao Miyazaki. De fet, el títol original seria «Laputa: el castell en el cel», però per a la distribució internacional s’evità la paraula potencialment malsonant, malgrat el pedigrí que li atorgava el precedent de Jonathan Swift. Es tracta d’una aventura molt més lluminosa i lleugera que la de Nausicaä, ara en un mon paral·lel d’arquitectura similar a la del segle XIX europea. La protagonista, Sheeta, és una noia que posseeix un cristall blau que persegueixen tant les forces governamentals com una colla de pintorescos pirates de l’aire. Pazu, un jove treballador miner, esdevindrà el seu inevitable acompanyant, i junts viatjaran fins descobrir la mítica illa voladora de Laputa.

Les referències al vol, típiques de Miyazaki, estan representades pels dirigibles i altres naus retrofuturistes, pels poders levitants del cristall màgic, pels vertiginosos barrancs que dominen el paisatge i pel castell flotant del títol. Aquí el missatge ecologista és menor que al film anterior, tot i que l’illa volant de Laputa apareix abandonada perquè els seus habitants han descobert que la vida en suspensió aèria és antinatural pels humans. Com a primícia, són introduïts els primers antagonistes moralment ambigus (una altra marca de la casa) en els personatges del coronel Moska i dels alegres pirates. La Capitana Dola, vella pirata de profundes arrugues, mig bruixa, mig fada protectora, serà un tipus de personatge molt habitual a l’obra de Miyazaki.

Amb menys pretensions que «Nausicaä», simpàtica i tremendament entretinguda, «El castell en el cel» m’ha agradat molt més (i més m’agradaria si no contingués tantes piruetes a les altures, que posen a prova el meu exacerbat vertigen). Amaga a més una preciosa idea de guió en els autòmats abandonats a la seva sort al cor de l’illa, una mena de variació mecànica del mite del monstre de Frankenstein.

I, per acabar, un detall xocant: molts dels films de can Ghibli continuen i conclouen mentre es van projectant els crèdits finals, o sigui que no convé alçar-se de la butaca fins que no aparegui clarament la paraula «fi».