Dels bons traductors

Sant Jeroni, patró dels traductors

De sempre m’ha obsedit l’art complex i traïdor de la traducció i les moltes subtileses que implica. Una de les qüestions que sempre m’ha intrigat és la de saber com es construeix la reputació d’un traductor. Hi ha gent de l’ofici que té molt bona fama i dubto molt que sigui perquè algú s’hagi molestat a confrontar els originals amb les versions. Encara en el cas d’obres clàssiques, en el qual es compta amb més d’una traducció o es coneix bé l’original, es pot establir un cert criteri; però la majoria de llibres traduïts solen ser primícies que no tenen referència anterior. Ens refiem potser, perquè el text «sona» bé, en un català comprensible i de frases sintàcticament ben construïdes? Potser hi ha un sisè sentit que funciona pel lector habitual i li dona la seguretat que es troba davant d’una feina ben feta.

Però les coses no sempre funcionen així. Fa poc una de les figures més prominents de les nostres lletres va rebre un premi gros per les seves traduccions. Durant uns dies li van ploure les felicitacions amb cordial unanimitat, tractant-la gairebé com a tresor nacional. Jo, que he intentat llegir un parell de traduccions seves, en tots dos casos m’he vist obligat a acudir a les fonts, ja que el text no acabava de rutllar i presentava alguns girs sospitosament absurds. Ha estat així que he descobert abundants inexactituds, frases escamotejades, d’altres de repetides, errors de comprensió, expressions que no volen dir res i fins i tot invenció pura. No m’explico doncs la bona reputació d’aquesta persona. Serà que està dotada d’una simpatia natural extrema (a més de ser molt pencaire, això no li nego). En tot cas, jo no hi tornaré a caure.

*******

A un hombre de la seriedad de Aschenbach le pareció en aquel momento una ocupación apropiada y suficiente adivinar, investigar qué nombre podía ser el que sonaba algo así como «Adgio». Con ayuda de algunos recuerdos, pensó que debía de ser «Tadrio», diminutivo de «Tadeum» y que se pronunciaba «Tadrín».

Aquesta traducció de «La muerte en Venecia» de Martín Rivas per Editorial Planeta data de 1972. No sé quina obscura raó va fer batejar l’original Tadzio, en aquells dies popularitzat pel film de Visconti, pel ridícul «Tadrio», que a més no sona de cap manera com «Adgio». Resulta insuportable llegir com el criden a la platja: «Tadrín!, Tadrín!» Definitivament hi ha traduccions que envelleixen molt malament.

********

A Copèrnic li faltava part del sistema solar, planetes com Urani, que va haver d’esperar el seu moment per ser descobert en vigílies de la Revolució francesa.

D’en Xavier Farré, que és el nostre traductor «oficial» del polonès al català, res de dolent diré, però aquí, a «Cos» d’Olga Tocarczuk, ha confós l’element  químic (Urani) amb el planeta (Urà). Ara s’escau comentar allò del sempitern divorci entre les Ciències i les Humanitats.

*********

Sybil, que hasta ese momento había estado escuchando afectuosamente el interminable relato del Brigada sobre el segundo viaje que hizo a Burma...

Celia Montolio tradueix "Los años ligeros" d'Elizabeth Jane Howard i sembla ignorar que Burma en castellà era Birmania, fins que ho van canviar per Myanmar. Suposo que també mantindrà Bavaria, per Baviera, i Atlantis, per l'Atlàntida. Convé un repàs de l'assignatura de geografia.